L'estranger. Iban Beltran

informació obra



Autoria:
Albert Camus
Sinopsi:

Recuperem per a les ones l’adaptació musical de la novel·la L’Étranger d’Albert Camus que va fer el compositor català Robert Gerhard el 1954 al seu exili anglès.

La radionovel·la, que havia de ser inicialment una òpera, va ser emesa per la BBC i és prova d’un moment de comunió entre els dos amics autors, en el qual el valor de l’existència estava marcat per haver sobreviscut a la Guerra Civil espanyola i a la Segona Guerra Mundial.

Partint de l’experimentació amb música incidental, és una proposta per a petita orquestra i veu que, tant llavors com ara, juga el fet artístic com a eina de reflexió i mitjà de denúncia de l’atordiment humà davant dels totalitarismes.

Crítica: L'estranger. Iban Beltran

23/06/2021

Arqueologia sonora de Robert Gerhard

per Jordi Bordes

El Teatre Lliure aprofita la seva aposta per la recuperació del teatre radiofònic per rescatar unes partitures que Robert Gerhard va composar per a la versió que es va emetre a la BBC el 1954. No n'hi havia més rastre que la refeència ni les notes escrites. Aquest treball és el resultat de la insistència i curiositat de David Albet que ha permès posar en primer pla aquelles composicions (instants puntuals d'acompanyament sonor, amb fanfàrries en descobrir la llibertat en la darrera nit estrellada, o amb tocs de repetició enmig de les pesquises judicials). Per donar-li relleu, han evitat incloure altres recursos sonors que serien habituals en el ràdioteatre (el so del mar, i les gavines en els quadres de la platja; el so de l'autobús anant cap a la residècia de la mare...). Segurament, és un document sonor necessari per a la videoteca de la història del teatre i la música a Catalunya però, no és el resultat més atractiu per a l'espectador del segle XXI (habituat a fragmentació dramatúrgica a rebre alhora impactes de missatges que es complementen entre ells)

I és que si Andreu Alfaro i Rodolf Sirera van fer una versió d'una hora i mitja escenificada d'aquesta novel·la en una mena de monòleg de Mersault doblat en dos actors (Frances Orella i Ferrn Carvajal), el 2013 no sembla gaire oportú allargar dues hores i mitja en versió radiofònica. És una peça que, com Mersault, no es procura ser amable. Símplement, reivndica la seva existència austera. Però entesa aquesta aposta per al document sonor, potser hagués estat bé donar noves capes de lectura, d'espai temporal, que permetés enriquir el material final.

Albert Camus es va estrenar en aquest text que justifica un discurs final devastador. Que apel·la a què l'estranger és l'altre (Jean Paul Sartrer diria, semblantment que l'altre és l'infern). Cadascú és pel que és, però segons Sartre i Camus, pesa més com el veuen els altres. I per això a Huis clos (A porta tancada) És tant important causar bona impressió. I per això, a L'estranger (o L'estrany, en altres adaptacions) penalitza l'apatia d'un ésser responsable dels seus actes i que no vol amorosir en plaers ni amb esperances el seu dia a dia, prou quotidià per no tenir necessitat de significar-se. Mersault és un observador passiu i només reacciona quan se li provoca (la xicota li commina a casar-se; l'empresari a dirigir una sucrusal a París; l'amic a escriure una carta manipuladora). Camus no es refugia en la creença de Déu, (com queda ben clar en aquell treball de Carme Cané, L'accident). Ni tampoc amb El malentès, que també va presentar el Lliure, al 2006. Amb un final sense matisos possibles. Camus és aspre com el paper de vidre. I aquesta versió no pretén pas transformar-lo.