L'hèroe

informació obra



Autor:
Santiago Rusiñol
Direcció:
Lurdes Barba
Dramatúrgia:
Albert Arribas
Intèrprets:
Manel Barceló, Javier Beltrán, Georgina Latre, Miquel Malirach, David Marcé, Joan Marmaneu, Joan Negrié, Albert Prat, Rosa Renom, Mima Riera, Toni Sevilla
Sinopsi:

En plena bancarrota nacional, les forces vives peninsulars s’esgargamellen en grotesques crides a l’heroisme, amb l’esperança de silenciar així els bramuls de l’agonia imperial. Enfront de les munions de soldats devastades pel tifus, de tant en tant s’entronitza algun jovenell que ha sobreviscut al pànic de la massacre estatal refugiat en els abusos de l’alcohol i la sexualitat destructiva. I, mentre la maquinària bèl·lica no s’atura, les famílies treballadores malden per retenir uns fills a qui són incapaces d’oferir projectes vitals il·lusionants més enllà de les agres dinàmiques d’una economia productiva buidada d’horitzons afectius.

Sota la batuta de la directora Lurdes Barba, torna a la Sala Gran la mordacitat de Santiago Rusiñol amb aquesta obra ambientada en la derrota colonial a les Filipines que retrata el retorn d’un jove català convertit en un heroi militar incapaç de superar els violents fantasmes que el persegueixen.

Crítica: L'hèroe

05/12/2020

Del menys al més, a la Sala Gran

per Jordi Bordes

Lurdes Barba va assumir un repte que molt poques directors han pogut afrontar. I que molts directors han provat d'evitar, tant com han pogut: dirigir a la sala Gran. El portaavions del TNC permet fer grans efectes però, sovint, queda massa lluny per a convocar la intimitat del teatre. Perquè els dispositius de la Sala Gran fa que,en comptes de ser un mirall cap al públic es converteixi en un preciós i malaguanyat castell de focs d'artifici. Certament, provar de convocar les ànimes dels espectadors amb una peça de Santiago Rusiñol (el L'auca del senyor Esteve, que s'ha presentat dos cops a aquest escenari) no sembla tampoc la carta guanyadora. Però la directora (mb la dramatúrgia d'Albert Arribas) fa màgia. Va del menys al més. D'ensenyar un escenari de cartró pedra, de telons pintats al fons a concentrar l'acció en un punt minúscul de l'escena. De traslladar la crítica divertida a les autoritats reaccionàries, a posar-hi el punt de vista en el paper invisible de les dones, sense cure en discursos buits, donant sentit i densitat a cada rèplica. Barba ja va dirigir un Sagarra a la Sala Petita (Ocells i llops, en aquell cas claustrofòbic). Ara, la capacitat de dominar l'espai li ha donat la clau per fer una proposta molt reeixida.

Sense al recurs clàssic de jugar a fer teatre (posar els actors als marges per ensenyar que fan teiatru com a La dama de Reus, d'Ambrosi Carrión, representada al 2008), l’envelat aporta la mida humana al sobredimensionat escenari. Així, el treball actoral, brilla. I si Javier Beltrán és simpàtic fins que acaba generant antipatia al públic, Albert Prat és el seu antagònic, projectant energia d’un sense ànima. Mima Riera, Georgina Latre i Rosa Renom batallen perquè quedi clara la visió de la dona valenta en aquesta Catalunya rància. Manel Barceló es desfà a escena en veure el seu projecte descarrilat. La hilaritat més popular ve amb la comitiva liderada pel quartet Sevilla-Negrié-Tallet-Malirach (que s’atreveix amb marcar-se un tema en to punk). Vam veure l'obra dimarts, en el primer assaig general pel que és possible que hi hagués temps a tensar també les primeres escenes que, vist com agafa volada la peça, no és preocupant que comencés amb un to xaró, de postal clàssica. En tot cas, és bonic veure com dos exmembres de la Kompanyia Lliure (Beltrán i Riera), ara capitanegin el drama a la Sala Gran. I ho facin al costat de carreres de llarg recorregut com (Renom, Barceló i Sevilla).

Santiago Rusiñol va voler fustigar l’Espanya més rància i reaccionària amb L’hèroe. Tot i perdre les darreres colònies d’aquell Imperi en que mai es ponia el sol, segueixen encegats amb el seu orgull. Ara, provoca riallades el “Viva España!” amb la cantarella dels “hombres muy hombres” per referir-se als joves en temps d’obligacions militars per anacrònica. Però és que encara avui, al segle XXI, aquest perfil desfasat ressona per l’Espanya feixista. Ens hi podríem jugar un pèsol que algú ho llegirà com una nova provocació anticonstitucional. Els hi faltarà temps. Per compensar, caldrà recordar que, dos anys abans, també a la Sala Gran, es va fer escarni de la Moreneta i la poesia a Jocs Florals de Canprosa. Tots dos títols, per cert, van tenir ben poca vida al Romea de l’època. La primera, perquè el públic s’hi va revoltar. La segona, perquè les autoritats la van prohibir. Som al cap del carrer. Rusiñol vola lliure mentre la politiqueta s’ofèn grandiloqüentment.