La bella i la bèstia

Una sociedad dorada y un mundo donde las cosas aparecen y desaparecen casi mágicamente detrás de la telonería, son el marco para la nueva coreografía de Thierry Maladain con el Ballet de Biarritz, que se presentó en el Festival de Peralada este fin de semana.Esta coreografía tomó como punto de partida la extraordinaria película homónima de la posguerra(1946) firmada por Jean Cocteau (1889-1963) y la, no por más conocida menos maravillosa, música de Piotr I. Tchaikovsky (1840-1893). Formando con estas dos vertientes un espectáculo pulcro, interesante y que da una visión nueva de la relación entre dos personajes que en realidad son dos metáforas de la humanidad y sus instintos más básicos.Se agradece tanto no tener un disfraz de bestia y en su lugar tener un rostro encubierto que esconde las emociones más difíciles o los instintos más ocultos a una sociedad preciosista, enamorada de la parte brillante del mundo y ciega a nuestra verdadera naturaleza, compleja, dual y alejada de los estereotipos. La Bella se enamora de una bestia y sufre sus maltratos y está ahí el punto de extracotidianidad: se enamora de quien no es como los demás, de quien no tiene relación con el mundo dorado que la rodea y al unirse a él, lo vuelve como los demás.La propuesta escenográfica de Jorge Gallardo es  creativa, está llena de telones que, al igual que la sociedad que contiene, esconde y muestra solo parcialmente la realidad. En general se tiene que decir que, lejos de grandes aspavientos y grandes tecnologías, la propuesta estética del equipo formado por el ya mencionado escenógrafo chileno, Francis Mannaer, Veronique Murat, Fréderic Vadé y Annie Onchalo, es limpia, cuidada y bastante minimalista.  Es en la coreografía donde puede notarse algunos huecos que son difíciles de seguir para el espectador, como por ejemplo, el trío de personajes (cuya ejecución es muy buena) que no se entiende su papel dramatúrgico en la historia. Pero más allá de eso, la verdad es que se está frente a un espectáculo interesante y creativo.Los dos personajes protagónicos estaban interpretados por dos muy buenos bailarines, sumamente expresivos y con quienes se logró una creación de personaje muy emotiva. En general se ve una solidez técnica en toda la compañía y son de agradecerse los momentos de sorpresa construidos con efectos teatrales sencillos pero eficaces.Un trabajo bien hecho, lejos de los aspavientos de la modernidad escénica, que se conforma con contar una historia desde una perspectiva distinta y con estética propia. 

No és cosa fàcil. Primer s'ha de tenir predisposició. Thierry Malandain hi treballa amb la mirada posada en dos objectius. El més important té a veure amb la necessitat d'actualitzar el llenguatge. No s'ha prodigat molt per Catalunya, però en la visita al Centre Cultural de Terrassa el 2013 amb Romeu i Julieta vam poder comprovar-ho. Fora artificis escenogràfics i antigalles visuals: el públic dels nostres temps no les necessita. Es pot ballar amb roba de carrer, sense renunciar a la qualitat. I això té relació amb el segon esforç que el coreògraf s'esmerça en aconseguir dels seus intèrprets: expressivitat, emoció -millor continguda, com és el cas- perquè al capdavall s'està explicant històries. El gest al servei del conjunt. Per explicar bé un conte, cal pensar qui l'escoltarà.Després s'haurà d'escollir quina versió del relat volem. Hi ha tants com joglars. Som a l'era de la imatge i La Bella i la Bèstia està irremeiablement vinculada amb el cinema i més d'un excés teatral posterior. La selecció de fragments de diverses obres de Txaikovski delimita bé el necessari contacte entre tradició i modernitat. Interpretada en directe a Peralada per Euskadiko Orkestra Sinfonikoa. Sempre pendent de les evolucions dels ballarins, Ainars Rubikis marca una direcció resolutiva i nítida. Pensant en la totalitat de l'espectacle i no en el lluïment del músics. Sap prou bé que dalt de l'escenari la companyia fuig del virtuosisme i el protagonisme narcisista. Ballen una experiència immersiva dins d'un trànsit sonor. Així ho exigeix la lectura psicològica de Malandain: la bèstia desdoblada en cos i ànima.Potser aquella dualitat resulta excessiva per a l'espectador, obligat a destriar en els abundants canvis que venen pautats pel desplaçament de les cortines. Excel·lent i efectiva idea escenogràfica de Jorge Gallardo. En un obrir i tancar d'ulls permet desplaçar-se d'una realitat a l'altra. Més evident en la utilització del color daurat a les escenes a Palau; més complicat de seguir en la resta. Aquella dissociació de personatges condiciona una mica. Això i un cert apaivagament rítmic en el primer terç, tot i l'arrancada entusiasmant, són segurament els aspectes menys encertats.Quin plaer que t'expliquin bé un conte. Però què difícil si es tracta d'una història ben coneguda i de la qual en tenim tantes referències. El gran encert del Malandain Ballet Biarritz és fer-ho de vell nou, construint un imaginari diferent, atansant-se a les imatges del film de Cocteau del 1946. Generant un espai musical propi. Defensant una dansa neoclàssica que no representa la tradició com a objectiu, sinó un desplegament causal amb la finalitat d'acompanyar el públic en una proposta emocional sense estridències.Visita el bloc de dansa Escena de la Memòria:

El conte de La Bella i la Bèstia ha tingut molts nuvis. Autors de diversos àmbits artístics han sentit la necessitat d’oferir la seva particular versió de la narració que va escriure l’any 1757, Jeanne-Marie Leprince de Beaumont de la història original de Gabrielle-Suzanne de Villeneuve. Mentre Walt Disney produïa en 1991 la famosíssima pel·lícula de dibuixos animats, tres anys més tard s’estrenava a Broadway el conte en versió de comèdia musical, gènera aquest que ha envaït els escenaris d’arreu del món. El mite ha alimentat moltes històries com la de King Kong i ha seduït a notables coreògrafs com John Cranko i Peter Darrell que van fer les seves creacions pel Sadler’s Wells Theatre Ballet (1949) i el Scottish Theatre Ballet (1969), respectivament.   El francès Thierry Malandain, també s’ha sentit atret per la història i inspirant-se en la icònica pel·lícula de Jean Cocteau, La Belle et la Bête, estrenada l’any 1946, ofereix un muntatge escènic que recull el simbolisme de la narració que convida a valorar més la bondat de l’anima que la bellesa, alhora que posa l’accent en la dualitat de l’esser: meitat home meitat animal; bell i lleig al mateix temps.  El coreògraf utilitza els elements de què disposa la part creadora de la Bestia per donar varietat i plasticitat coreogràfica a l’espectacle.  La rosa, símbol de l’amor i bellesa; la clau, com mitja per accedir a la realització plena; el cavall, com vitalitat i reflex del pas del temps; el mirall, el camí a l’altre mon i a la il·lusió de les vanitats, i el guant, que significa la mà de l’artista creador.  Amb tots aquests conceptes i continuant posant la mirada en Cocteau i en els dimonis interiors reflectits en la dualitat de la Bèstia,  Malandian crea un espectacle amb segell propi on té molt a dir la part musical, tot a càrrec de partitures de Tchaikovski, melodies simfòniques que encaixen molt bé amb la part coreogràfica establint-se una comunicació estreta i molt emocional entre aquestes dues arts. La batuta d’Ainars Rubikis i la bona execució musical a càrrec de l’Euskadiko Orkestra Sinfonikoa té molt a veure en aquesta comunió artística. A través d’un ventall de formes coreogràfiques a base de passos a dos, solos, trios i escenes corals, el llenguatge neoclàssic de Malandian avança de forma àgil en la majoria de parts narratives. Malgrat que alguns fragments de transició agafen un ritme massa pla, les escenes de grup, a càrrec de més de vint ballarins assoleixen un impacte fascinant. El nivell dels ballarins de la companyia és notable, d’ entre els quals destacant Claire Lonchampt i Daniel Vizcayo en els rols principals. També és digne de subratllar el disseny de l’escenografia i vestuari, obra de Jorge Gallardo, així com el que ha realitzat Francis Mannaert en l’apartat d’il·luminació i el vestuari, respectivament.