La bohème. Àlex Ollé.

informació obra



Direcció:
Àlex Ollé
Direcció Musical:
Giampaolo Bisanti
Autor:
Giacomo Puccini
Sinopsi:

Àlex Ollé fa una relectura audaç de l'òpera de Puccini

En un context dominat pels efectes de la industrialització, la preeminència dels valors burgesos i un clima intel·lectual monopolitzat pel positivisme laic, materialista i científic, l’art es va tornar realista. Així, aquesta Bohème de Puccini és “uno squarcio di vita” en el qual es parla de la fragilitat de la felicitat en un món de misèria, però de manera sentimentalitzada i atenuant la cruesa de la realitat social.

Escenes de la vida bohèmia, els personatges imaginats per Mürger recorden amb nostàlgia la seva joventut com a artistes plens de penúries (el Cafè Momus, les festes i la pobre Mimì, atrapada per la mort en la flor de la joventut).

Àlex Ollé fa una relectura audaç de l’obra i la situa en un barri popular, l’escenari de l’obsessió per tornar al passat; un moment efímer on Mimì i Rodolfo van ser feliços. La música de Puccini ressona de manera sublim, tot retrobant l’essència mateixa de l’obra: els records com a fràgils vincles que ens mantenen suspesos a la vida.

Crítica: La bohème. Àlex Ollé.

20/06/2021

Ai, bohèmia intermitent!

per Jordi Bordes

La primera producció d''Àlex Olé com a artista resident del Gran Teatre del Liceu és una obra recuperada dde fa uns anys enrere. És cert que es va triar el títol abans de la pandèmia i que volia ser una targeta de prtesentació de l'elegància d'Ollé amb un repertori estimat pel gran públic. Una escenografia grandiloqüent, per a un Montmartre quasi anònim (que recorda prou a la façana de L'emperadriu del Paral·lel, de fet un mon bohemi a l'esquena del Moulin Rouge barceloní, precisament). Un restaurant pretensiós i postmodern per a aterrar a la contemporaneïtat. El passeig d'entre les parades i amb una immensa quantitat de figurants (com també el bar de moba ben atapeït no ajuda a gaire res. Si no és que es tracta d'omplir l'escena de petites subtrames quotidianbes per a reforçar l'argument prim i esquemàtic que desfulla la partitura de Puccini. Potser, en copmtes d¡aquesta mar de figurants i cors hagués ajudfat més que en s'insuflés vida en els llums de les façanes dels edificis (revelant una quotidianeitat periòdica) o que, puntualment emergissin subtrames com la del bar md'Orleans on es retroba Mimì amb el seu gelós Rodolfo. Maria teresa Leva dominaen elsduets i les àries davant d'un Giorgio Berruui en el paper de Rodolfo.

L'amor enta en conflicte amb la manera de viure el present de manera bohèmia, sense reserves, sense lligams. La malaltia de Mimì podria ser un motiu per a vincular-lo amb l'actual pandèmia i que connectés amb la necessitat de viure el present, de celebrar-lo en la mesura del possible abans que s'escapi la salut. Tot i que en la roda de premsa, es van donar aquestes encertaes visions per apropar l'òpera als nostres dies, en realitat lk'obra passa per sobre i prefereix queixalar en el tràgic comiat i amb la voluntat de tothom de reconciliar-se amb la noia que s'ersllangueix. La bondat aflora en l'últim moment, com ho ha estat la generositat dels membres de la colla quan han trobat paper calent a les butxaques. Per a la resta, fred i desolació.