Sobre les (nostres) pulsions més animals
L’amor sempre ha estat, junt amb l’odi, el sentiment més irracional i la història de la humanitat s’ha construït sobre històries d’amor inconcebibles i polèmiques, des de Jesucrist i Magdalena fins a Woody Allen i Soon Yi. La tolerància respecte a certes unions sempre ha estat molt fina. Però no ens enganyem, poder opinar sobre les relacions amoroses dels altres, polèmiques o estrafolàries, ha donat vida a qualsevol mena de conversa, sigui la classe social que sigui. I ja que parlem de classes socials, aquelles relacions més escandaloses sempre han estat les que han barrejat dues persones de barris diferents, de religions diferents, de cultures diferents... vaja, d’una diferència insalvable als ulls de la resta de la societat. Romeu i Julieta n’és potser el cas més paradigmàtic de la ficció. Però no ens enganyem. Al segle XXI ja tenim certs prejudicis més que superats. Almenys de cara enfora. Però quan Edward Albee va publicar La Cabra o qui és Sylvia? A principis de segle, les platees de mig món es van tornar a remoure inquietes per una història d’amor zoofílic. Ara la tornem a veure a La Villarroel dirigida per l’Ivan Morales i amb un trio de grans estrelles: Jordi Bosch, Emma Vilarasau i Jordi Martínez i amb el jove Roger Vilà.
Albee sempre ha volgut fer sentir incòmode a l’espectador, sobretot aquell perfil més burgès i intel·lectual (els quals altrament el veneren). La seva peça més reconeguda és Qui té por a Virginia Woolf? Una dissecció brutal i salvatge de la burgesia americana. Precisament Vilarassau el 2011 va donar vida a la temperamental Martha a una versió del clàssic dirigida pel Daniel Veronese. Ara vista l’obra la veiem amb una certa condescendència, ens delectem per les interpretacions i riem per dins les parts més bèsties. Però l’efecte escandalós s’ha diluït. I tinc la sensació que més o menys li passa al mateix relat de la cabra. Almenys a un servidor hi ha històries que l’incomoden molt més, que l’interpel·len d’una manera més directa, sobre qüestions més pròximes.
Deia Edward Albee en una entrevista deliciosa amb el veterà periodista Charlie Rose que el que buscava no era l’escàndol pel tema de la zoofília, sinó fer palès els límits sobre el que creiem intolerable en les relacions afectuoses. “Vull que tots puguin pensar en el que no poden imaginar i el que han enterrat profundament com intolerable i insofrible. Vull que pensin de manera fresca i renovada al respecte.” El text d’Albee aconsegueix enfrontar-nos a aquests límits amb el retrat d'aquesta família burgesa, exitosa i feliç, però esquinçada irremeiablement. La traïció de Martin als fonaments de l’amor que ha fet créixer la família és inconcebible. Mira, si hagués estat una altra dona, encara.
Albee comença amagant les cartes presentant un atribolat i oblidadís Martin, però quan Stevie, la seva dona olora un perfum estrany, ràpidament el dubte es fa visible. Estàs amb una altra dona, diu. Tal acusació la despatxa amb naturalitat Martin, però és doncs quan munten una pantomima, una broma que els dos escenifiquen on ell confessa que està amb una tal Sylvia i que és una cabra. La broma perversa la remata Stevie dient doncs que anirà a comprar alfals. Aquesta broma innocent i absurda, però que s’entén com quelcom recurrent en la relació, esdevindrà molt cruel quan descobrim la confessió que el guardonat arquitecte li fa al seu amic, Ross, periodista que ve a fer-li una entrevista gravada. A partir de llavors els petits inputs d’estranyesa, de quelcom que no acaba de funcionar, que l’autor havia deixat en el text, s’espolsen d’un cop per donar pas a una tempesta de confessions inconfessables i retrets. La variable Ross és més aviat funcional: sols apareix per desfermar la tempesta (és qui envia una carta ala Stevie explicant-li l’afer animal del seu home), tot i que en l’última escena recrea fantàsticament la mirada censuradora i escandalosa de la societat més benestant. Però en l’equació apareix una altra incògnita, el Billy, el fill gai acceptat a mitges pels seus pares (estem als '90 i els progres encara no eren tan progres). El fill no acceptarà l’enamorament del seu pare i mantindrà una actitud victimista i infantil. Però en la memorable última escena, enmig de tota la terrissa esmicolada, el fill trenca un altre cop un límit moral. Al cap i a la fi, la confusió entre afecte i amor és bastant habitual i molts cops acaba sent perversa. Però uns ho poden sentir i pensar i els altres es llancen a la piscina i s ‘enfonsen en el desig. L’equació es resol, però quan finalment la incògnita Stevie fa ús de la seva pulsió més animal i es presenta a casa amb... Bé, si de cas deixarem l’equació per resoldre.
Aquest material és or per qualsevol director àvid de treballar amb bons actors i conjuntament analitzar el ritme d’aquesta tragicomèdia. Comença sent una espècie de comèdia estranya, planteja una situació dramàtica i la fa esclatar sobre els seus personatges conduint-la cap a una tragèdia fatal. Però la radicalitat de l’afer fa que sempre hi hagi moments per l’humor. Bromes plenes d’humor negre que serveixen per deixar anar una mica d’aire. I com que Ivan Morales té a la seva disposició dos talents consagrats com Jordi Bosch i Emma Vilarasau, els personatges s’emmotllen perfectament a les seves armes interpretatives. Els vicis i tics inherents en uns i altres, el director els poleix, els hi dóna matisos per tal de fer bascular la contenció i l’esclat de les emocions. Vilarasau no està tan cridanera, però la intensitat de la seva ràbia està sempre en augment i Bosch recrea un ampli ventall d’emocions: el despistat, l’enamorat, l’incomprès, el ploramiques, el comprensiu o el desesperat entre molts altres. Però els moments de contenció d’un i l’altre són els que millor ajuden a tensar la corda per arribar al fatal desenllaç. Al seu costat, Jordi Martínez aporta el pes de la societat amb la seva mirada censuradora i Roger Vilà transmet aquesta ingenuïtat tan fresca que necessita el seu Billy, tot i que li falten unes quantes funcions més per assentar l’última escena.
Morales es retroba amb part del seu equip artístic i tècnic que ja fa uns quants muntatges que l’acompanyen. Marc Salicrú crea una elegant sala d’estar, amb aquest punt de disseny minimalista, de colors suaus i amb gerros, maquetes i llibreries que acabaran esmicolats i llençat per terra. Amb tanta trencadissa, l’obra els hi sortirà cara. També estan Nidia Tussal creant el vestuari, look de progre americà dels '90, el David Climent a moviment, el so de la Clara Aguilar i una colla més. Ah! I el realisme de la cabra és obra de la Raquel Bonillo.
