Qui no ha escoltat mai – o fins i tot, ha cantat alguna vegada- allò de “Verde que te quiero verde. Verde viento, Verde ramas”? I aquest molt popular tema musical la lletra del qual està extreta del “Romance sonámbulo” inclòs al “Romancero gitano”, ja remarca la força simbòlica d’un color que , a la darrera obra teatral de Federico García Lorca -acabada d’escriure aproximadament un parell de mesos abans de l’esclat de la Guerra Civil i del seu propi assassinat- mostra el seu tarannà més reptador i dramàtic . Tot tornant del funeral del seu segon marit, la tirànica Bernarda Alba els hi recorda a les filles amb despòtica crueltat que a partir d’ara i fins que acabi el dol ( i els dols, a casa la Bernarda, , són quelcom que es perllonga anys i panys) , el negre més absolut i rigorós serà l’únic color admès entre aquestes quatre parets. Però Adela, la filla petita, no està gens disposada a deixar de posar-se el seu bonic vestit d’un intens verd que aquí, evidentment, es presenta com el color de la rebel·lia que no accepta censures, i del desig que no admet repressions. Encara que sigui a la clandestinitat, l’Adela no pensa renunciar ni al vestit, ni a les seves apassionades trobades amb Pepe el Romano, el cobejat i sempre invisible mascle que porta esvalotades a les habitants d’aquesta tan reprimida llar dominada per la intolerància .
“¡Silencio!”. Aquesta és la primera paraula i alhora l’última paraula que pronuncia Bernarda Alba al text de Lorca. I aquesta exigència de silenci emesa per un personatge que ve a representar l’autoritarisme més opressiu , aquesta exigència de submissió als valors més ultraconservadors de la societat formulada per una dona que exerceix alhora funcions de botxí del seu propi sexe , en té molt de dramàticament premonitori. I el fet que Lorca presenti el text afirmant que “el poeta advierte que estos tres actos tienen la intención de un documental folográfico”, encara referma més la premonició latent que es pot llegir entre línies al text: aquest “documental” no es limita a assenyalar i denunciar allò terrible heretat d’un passat ancestral encara ben present, sinó que es converteix alhora en advertència del que depararà el futur si no “ventilem” aquesta llar també tan simbòlica; cal recordar que això està escrit al llarg de la primera meitat d’aquell any 1936 que n’anava ja ben carregat de funestes premonicions? . Ben aviat, dos mesos després, Lorca seria condemnar al silenci letal, i a aquella mort sense sepultura evocada també recentment als nostres escenaris per Projecte Ingenu al seu muntatge de “Bodas de sangre”. Tres anys més tard, el silenci s’imposaria per tota la pell de brau amb trets dictatorials. Quelcom que , atès el simbolisme del personatge, suposava una nova victòria d’aquesta Bernarda que acaba fins i tot conduint la vida d’una filla cap el seu sacrifici, per tal de garantir la preservació inalterable d’uns codis d’honor i una concepció de la moralitat vinculats a arcaiques estructures de poder polític, religiós i social decidides a eternitzar-se fent us quan calgui de la coacció i la violència. Tot i que si despullem la Bernarda del seu simbolisme, el que ens quedi sigui alhora una dona víctima ella mateixa del sistema de valors que defensa amb ungles i dents. I també la mateixa obra pòstuma de Lorca va estar condemnada a patir un llarg silenci, fins que Margarida Xirgu la va estrenar al Buenos Aires de 1945.
Ara, és José Carlos Plaza qui ens fa entrar de nou (com ho havien fet també al seu moment Calixto Bieito o Lluís Pasqual ; aquest últim ,mitjançant un magnífic espectacle del TNC que propiciava un antològic duel entre Núria Espert i Rosa Maria Sardà ) en aquesta casa que ell mateix havia ja visitat l’any 1984 en el seu primer muntatge de l’obra. I segons les seves pròpies paraules, ho fa amb una posada en escena notablement “més essencial, escarida i dura” que l’anterior. Una posada en escena plena d’actrius els noms i els rostres de les quals resultaran ben familiars a tot aquell públic que , escenaris a banda, està també ben al dia pel que fa a cinema espanyol, i a les telesèries emeses per les cadenes d’àmbit estatal. Plaza ha remarcat aquest dies que l’obra “té moltes coses noves que dir, atesa la involució política i social tan tremenda en la qual estem ficats”. I és que, lamentablement – el dia que obres com aquesta puguin ser gaudides com a magistrals mostres d’un passat ja superat, serà sens dubte un gran dia- la Bernarda continua fent mal per allà per on pot i la deixen: per posar un exemple evident, només ens cal canviar la seva vestimenta negre per un burka. La potencia d’aquest text en el qual la poètica lorquiana s’allunya força de l’ús del vers present en obres anteriors ( només cal comparar-la en aquest sentit amb la recentment revisada “Bodas de sangre”) continua intacta . I visitar de nou aquesta casa, sempre suposa un plaer teatral imprescindible, i una oportunitat que cal no deixar escapar . Tot i que el muntatge que ens proposa Plaza, resulti en molts sentits més eficaç que veritablement intens. Tot i que a la duresa que li atribueix el director li manqui una mica de volada dramàtica i veritable emoció. I tot i que el seu repartiment mostri sovint visibles desnivells interpretatius , i alguna inversemblança pel que fa a l’edat de les filles que va també un xic en contra de la proposta escènica.
L’essencialitat de la qual parla Plaza, es tradueix també en la desaparició d’un grapat de personatges de l’obra. Començant pel personatge de la criada jove , amb la qual dialoga a la primera escena de l’obra la Portia, la memorable criada de tota la vida que coneix cada racó físic i emocional d’aquesta casa, i que li té ben preses les mides a la mateixa Bernarda. La Portia de l’excel·lent Rosario Pardo remarca amb encert tota la irònica perspicàcia de dona del poble que posseeix un personatge carregat si vols de carnal humanitat, però no exempt tampoc de càrrega metafòrica: a ella li toca ser alhora el personatge que marca distàncies assenyalant ja al llarg del seu primer parlament els trets del monstre al qual serveix, i la confident i còmplice que sap quan li toca estar al seu lloc, encara que sigui convertint-se en testimoni del patiment de les filles. Però el muntatge no li fa precisament un favor, deixant-la sense criada jove amb la qual poder dialogar: el diàleg es converteix així en un monòleg adreçat al públic que transforma la quotidianitat d’una conversa en un artifici impostat. I tot i així, Pardo aconsegueix donar-li prou credibilitat , demostrant ja d’entrada que ella constitueix un dels dos puntals bàsics damunt dels quals es sustenta tot el muntatge. L’altre es troba, evidentment, en la no menys notable però sí molt més temible Bernarda Alba, defensada amb el bastó amenaçant sempre a punt per una potent Consuelo Trujillo. Quan elles comparteixen escena, el text lorquià agafa la volada que requereix. Quan elles estan absents, es fan més evidents les irregularitats i les fissures d’un muntatge al qual li manca definició, i li sobra certa convencionalitat, visible alhora en un espai escènic de funcionalitat – i fins i to, de logística- ben discutible. Com discutible resulta l’espai sonor del muntatge, amb un us feixuc del so enregistrat que introdueix també amb excés la sensació d’artifici. I malgrat tot, insisteixo: amb totes les seves mancances, aquesta és una ocasió que cal no desaprofitar, per tal de conèixer una de els obres fonamentals del teatre espanyol del segle XX ( i del XXI, i estic segur que també del XXII...)
