Quan un poble queda sepultat per un pantà, sota seu s'amaguen records, vivències i secrets que només reviuen en la memòria enyoradissa dels que han perdut una part de les seves arrels. L'obra «La casa de les aranyes», de Paco Zarzoso (Port de Sagunt, País Valencià, 1966) s'alimenta d'aquests records. I l'arrencada de l'obra fa pensar de seguida en aquella Mequinensa de l'escriptor Jesús Moncada i en la seva gent.
Però Paco Zarzoso s'allunya aviat del que podria ser un retrat només costumista, després de la trobada al porxo entre la filla de “la casa de les dàlies” i l'enigmàtic personatge que ha tornat a “la casa de les aranyes” per preguntar als nous veïns de quin color voldria que repintés la façana que ells veuen des d'on s'asseuen abstrets en el paisatge.
L'autor penetra en l'interior de cadascun dels personatges amb una trama entre misteriosa i fosca que desvela a poc a poc els secrets dels uns i dels altres en una subtil mirada endavant i endarrere que obliga els espectadors a pitjar el botó de play sovint per enregistrar i descobrir el que hi passa i rebobinar constantment per acabar de fer que el trencaclosques de fotogrames tingui sentit.
«La casa de les aranyes» és una obra per a sis personatges que, més que anar a la recerca d'autor, van a la recerca d'ells mateixos i de la història que els envolta. És una obra de sensacions que demanen que s'activi la imaginació sensorial: el pantà, el cel, la boira, les figues del cistell acabades de collir, les dàlies blanques que neixen, moren i es reprodueixen... I encara el romanticisme d'un espai i un temps idíl·lic: la bicicleta absent de l'escena, la motocicleta vella... Una mica de fantasia que ajuda a completar la metàfora: aranyes de mig metre a l'espera de capturar les seves víctimes. I els dos espais de la trama: la urbanització del pantà i les dues cases. Dos espais que l'escenografia de Max Glaenzel ha separat en un blanc i negre rigorós: el blanc del porxo de “la casa de les dàlies” i el negre del cub de la casa de la casa interior. Dos espais que aporten la fredor boirosa que envolta tots els personatges.
Un text sense concessions de Paco Zarzoso que exigeix bona predisposició per part dels espectadors —a vegades ressona a Txèkhov i a vegades a Beckett— i que en aquesta coproducció teatral entre Catalunya i el País Valencià posa sobre l'escenari la musicalitat de dues maneres diferents d'entonar una mateixa llengua amb tres intèrprets per banda, els catalans Francesc Garrido (Àngel, metge) —es fa difícil desenganxar-lo d'un dels seus últims papers, el del policia maleït Yago Costa a la sèrie «La sala»—, Rosa Renom (Emília, la mare de “la casa de les dàlies”) —amb una intervenció breu dins el conjunt, però de gran força discursiva— i Santi Ricart —Joan, el germà de l'Àngel—, i els valencians, Pep Ricart (el pare de “la casa de les dàlies”), Verònica Andrés (la parella del Joan amb un peu a l'aeroport i la maleta a punt) i Àgueda Llorca (Anna, la filla de “la casa de les dàlies”), aquesta última distingida recentment com a millor actriu en l'última gala de les Arts Escèniques Valencianes. (...)
