La Dama de les Camèlies

Teatre

informació obra


Direcció:
Hermann Bonnín
Dramatúrgia:
Sabine Dufrenoy
Traducció:
Anna Soler Horta
Intèrprets:
Nausicaa Bonnín, Albert Prat, Joan Sureda, Toni-Lluís Reyes, Òscar Intente, Laia de Mendoza, Montse Guallar, Pep Jové, Joan Anguera, Anna Gonzalvo, Aida Oset
Escenografia:
Hermann Bonnín
Vestuari:
Nidia Tusal
Il·luminació:
Josep Maria Civit
So:
Jordi Bonet
Assesoria de moviment:
Leo Castro
Caracterització:
Toni Santos
Ajudantia de direcció:
Maria Junyent
Producció:
La Seca Espai Brossa
Estrena:
Estrena a La Seca Espai Brossa
Sinopsi:

La Dama de les Camèlies (1848) és una novel·la signada per Alexandre Dumas, fill. Aquesta obra està inspirada en un fet real de la seva vida. Un romanç amb Marie Duplessis, una jove cortesana de París que va mantenir diferents relacions amb grans personatges de la vida social. La protagonista és una dona que destil·la sensualitat i melancolia, una feminista abans d’hora que il·lustra la lluita per la llibertat i la independència econòmica de la dona en el París del s. XIX, una societat acomodada en la seva doble moral on el valor en alça ja no és la virtut, sinó els diners.

Recuperar avui per al teatre, La Dama de les camèlies des de noves sensibilitats ens permet rellegir els orígens del drama modern. La dama de les camèlies és un text essencial, una obra presumiblement precursora amb la que Dumas va obrir les portes al realisme en l’escena francesa i va qüestionar els valors morals i socials de la seva època. De fet, La Dama de les Camèlies segueix sent, encara avui, un crit de llibertat i provocació a la moral establerta.

Crítica: La Dama de les Camèlies

05/05/2014

Bon treball d'actors per a uns personatges ferits pel destí i la falsa moral

per Jordi Bordes

Un espai net que només ocupen els personatges de La dama de les Camèlies. El seu drama és prou i suficient per atrapar l'espectador durant l'hora i mitja llarga de la funció. El paper protagonista, que interpreta Nausicaa Bonnín, evoluciona del cim a les catacumbes: de lluir presència estirant les espatlles enrere, a anar-se fonent: tot i la seva experiència en la part glamurosa de la vida (i també es pot intuir en la més bèstia), cau ingènua en un miratge: creu que pot disposar d'un amor pur i s'hi entrega. El xicot Armand Duval (interpretat per Albert Prat), sense massa ingressos però amb un amor tendre i que contagia, se sentirà el més afortunat dels humans i, de sobte, sense conèixer el motiu real, passarà a ser-ne un dels més desgraciats. 

L'obra, en el fons, denuncia que la doble moral és més poderosa que l'amor pur en aquell París del segle XIX (i, saltant les distàncies, també es podria dir que en aquesta Barcelona del XXI). Un treball d'actors que, nit rere nit, comprovaran com les aparences són falses i, a sobre, fereixen l'acció més generosa. Bon quadre final en què tothom s'interessa per  la subhasta dels elements fastuosos de Marguerite i només Armand, tot i arribar tard, s'adona de la profunditat del seu amor,que havia volgut oblidar posant temps i espai pel mig. Hermann Bonnín signa una direcció molt clara amb elements festius, i de cruel venjança, com a elements que trenquen el quadre amoròs (que podria caure en cursileria). Potser no calia un desplegament tant ampli de repartiment (hi ha personatges que, en prou feines, esquitxen presència en un parell d'escenes) però alhora és una demostració d'ostentació que sobta en la temporada de crisi (encara) actual però li va bé per a demostrar voluntat d'excès.