La Dama de les Camèlies

Teatre

informació obra


Direcció:
Hermann Bonnín
Dramatúrgia:
Sabine Dufrenoy
Traducció:
Anna Soler Horta
Intèrprets:
Nausicaa Bonnín, Albert Prat, Joan Sureda, Toni-Lluís Reyes, Òscar Intente, Laia de Mendoza, Montse Guallar, Pep Jové, Joan Anguera, Anna Gonzalvo, Aida Oset
Escenografia:
Hermann Bonnín
Vestuari:
Nidia Tusal
Il·luminació:
Josep Maria Civit
So:
Jordi Bonet
Assesoria de moviment:
Leo Castro
Caracterització:
Toni Santos
Ajudantia de direcció:
Maria Junyent
Producció:
La Seca Espai Brossa
Estrena:
Estrena a La Seca Espai Brossa
Sinopsi:

La Dama de les Camèlies (1848) és una novel·la signada per Alexandre Dumas, fill. Aquesta obra està inspirada en un fet real de la seva vida. Un romanç amb Marie Duplessis, una jove cortesana de París que va mantenir diferents relacions amb grans personatges de la vida social. La protagonista és una dona que destil·la sensualitat i melancolia, una feminista abans d’hora que il·lustra la lluita per la llibertat i la independència econòmica de la dona en el París del s. XIX, una societat acomodada en la seva doble moral on el valor en alça ja no és la virtut, sinó els diners.

Recuperar avui per al teatre, La Dama de les camèlies des de noves sensibilitats ens permet rellegir els orígens del drama modern. La dama de les camèlies és un text essencial, una obra presumiblement precursora amb la que Dumas va obrir les portes al realisme en l’escena francesa i va qüestionar els valors morals i socials de la seva època. De fet, La Dama de les Camèlies segueix sent, encara avui, un crit de llibertat i provocació a la moral establerta.

Crítica: La Dama de les Camèlies

15/05/2014

L'eclosió de Nausicaa Bonnín

per César López Rosell

Nausicaa Bonnín és una actriu en alça. La seva recent aparició a Ocells i llops, de Josep Maria de Sagarra, al TNC no va fer res més que confirmar l’aspecte positiu d’una evolució que ja havia demostrat, sobretot, al cine. Ara, amb La dama de les camèlies exhibeix una gran maduresa interpretativa. La producció de La Seca, dirigida pel seu pare, Hermann Bonnín, i amb dramatúrgia de la seva mare, Sabine Dufrenoy, serà sens dubte un trampolí per a la seva carrera. Però tot això no hauria estat possible si l’adaptació del text de la novel·la d’Alexandre Dumas fill no hagués comptat amb el luxós repartiment que acompanya la protagonista. 

 Excepte en la nuesa escènica, ben resolta amb els moviments i el vestuari de la desena d’acompanyants, la producció té l’ambició pròpia de la d’un teatre públic. El fet que intèrprets com Joan Anguera (Georges Duval), Montse Guallar (Prudence Duvernoy) o Pep Jové (Saint-Gaudens) s’hagin compromès amb aquest projecte no fa sinó confirmar la solvència del seu plantejament. I que els ascendents Albert Prat (Armand Duval, coprotagonista) i Òscar Intente (De Giray), per citar dos representants de generacions més joves, treballin de valent en la defensa dels seus rols reafirma l’interès del projecte. 

 El pes de les versions de cine i de l’òpera La Traviata sobrevolen en l’ambient de la sala. L’afany posat pels Bonnín per tirar endavant l’obra resulta per això més meritori. Nausicaa és una Margarita Gautier convincent en tots els seus registres, però on destaca més és en l’últim monòleg, amb una mort ben escenificada i l’entramat social mostrant indiferència, un final molt diferent de l’edulcorat de l’òpera. 

 L’actriu transmet el candor, la sensualitat i l’ànsia de llibertat de l’heroïna que renuncia al seu verdader amor en nom de les exigències del pare del seu estimat Armand (un Albert Prat que representa molt bé l’obsessió de l’amant). Aquestes exigències no són sinó el reflex de la doble moral d’una burgesia que, amb el poder dels diners, creu que pot comprar-ho tot. 

 La poda de personatges que desdibuixen la intensitat tràgica del relat per anar a l’essència del text d’Alexandre Dumas fill, i que permeten marcar les diferents fases vitals de la cortesana, és un altre dels ressenyables encerts d’aquesta dura i poètica dramatúrgia.