La dansa de la venjança

informació obra



Intèrprets:
Laia Marull, Pablo Derqui
Autor:
Gerard Vilardaga, Iris Hinojosa
Sinopsi:

Una parella se separa després d'anys de matrimoni. El divorci els obliga a resoldre com s'han de repartir les hores d'un fill menor d'edat. Han fet un pacte. Han arribat amb serenor fins aquest pacte. Però avui, a la casa on havien fundat la seva història en comú i tot just quan ja s'anaven a acomiadar sense deixar més víctimes pel camí, el pacte es trenca i alguna cosa esclata.

Finalista text. Premis de la Crítica 2019

Crítica: La dansa de la venjança

11/02/2019

Un producte de temporada...i una mica més

per Marc Sabater

La violècia domèstica s'ha convertit --és un tòpic, però cert-- en una xacra social cada dia més preocupant perquè no sembla que tingui una solució fàcil, més quan el sistema té una malaltissa tendència a disculpar-la amb excuses peregrines de jutges potser ja massa madurets (per no dir altres coses). En aquest context, La Villarroel acaba d'estrenar La dansa de la venjança, un text de Jordi Casanovas que aborda però no va sobre aquesta violència. Si més no, únicament. A primer cop d'ull es diria que és un producte de temporada, però Casanovas s'hi aproxima des d'una òptica que transcendeix aquesta circumstància i arriba bastant més enllà, ajudat, també, per la sàvia mirada de Pere Riera com a director i per una interpretació que encara ha d'assentar-se una mica per acabar de ser espectacular. 

La dansa de la venjança narra la tensa i progressivament intensa trobada entre el Roger i la Clàudia, una parella que s'acaba de separar. Ella ha anat a la que va ser la seva llar a recollir les últimes pertinences i ell aprofita per trobar-s'hi com per casualitat. Comença així un joc de retrets que va in crescendo i amb el rerefons del futur --la custòdia-- del fill de la parella. El nen no surt en escena, però la protagonitza implícitament. I això és important perquè aquesta presència li serveix a Jordi Casanovas per construir un text que, sí, parla de la violència domèstica, però principalment interpel·la els espectadors sobre la importància del llegat i la necessitat, o possibilitat, de canviar les futures generacions per canviar el món, per millorar l'espècie. 

Un dels atractius del text és la complexitat dels personatges. No només Casanovas no pren partit sinó que, a més, arrossega el públic a un terreny on és impossible posar-se al costat de cap dels dos protagonistes: tots dos tenen ombres suficients com per despertar massa simpaties o aconseguir una empatia incondicional. L'altre atractiu és que, paulatinament, La dansa de la venjança es va convertint en una sort de thriller psicològic, adquirint una envergadura argumental que recorda molt l'estil de Jordi Galceran. Quan això passa és quan la maquinària textual funciona a tot gas. Fins llavors es queda en el terreny d'un tour de force entre dos personatges. Intens, però poca cosa més. 

Pere Riera opta per una direcció prou transparent que vol, d'una banda, fer brillar el text i, de l'altra, esprémer les possibilitats de Pablo Derqui i Laia Marull. I la veritat és que aconsegueix les dues coses: posa la creació de Casanovas al centre del muntatge amb dos actors que tenen el repte de dibuixar el més nítidament possible dos complexos personatges. Derqui ho aconsegueix sense cap mena de dubtes, mentre que Marull va guanyant consistència a mesura que avança l'acció i amb tota probabilitat desplegarà completament el seu rol a mesura que el rodi. Fora de dubtes, l'energia que esmercen en escena. 

On el muntatge flaqueja és en l'espai escènic, presidit per una catifa que vol ser especial però no acaba d'explicar-se ni d'explotar-se. Fa la impressió que el concepte escenogràfic s'ha desenvolupat en tota la seva magnitud i es queda només en un apunt poc menys que anecdòtic. No és massa problema, d'una banda perquè el text i la interpretació ja apuntalen prou el conjunt i, de l'altra, perquè allà on no arriba el decorat sí que ho fa una bona il·luminació de Sylvia Kuchinov i un excel·lent espai sonor de Jordi Bonet.

Trivial