L’escriptura de Pere Riera és concisa, ben construïda i sovint esquitxada d’un humor peculiar que li dona personalitat. Els seus personatges acostumen a ser homes i dones als quals les circumstàncies converteixen en herois quotidians que, en comptes d’embrancar-se a salvar el món, s’entesten a salvar-ne un trosset, més factible i més proper, i els qui l’habiten, tot i que paradoxalment de vegades no sàpiguen o els costi ajudar-se a si mateixos.
L’autor diu que les seves obres solen ser fruit d’un neguit o d’un fet, social o personal, que li és proper. Potser és per això que les històries que hi conta sonen autèntiques encara que la situació pugui ser, com la idea del protagonista d’aquesta obra, un xic o del tot esbojarrada.
A casa d’en Tomàs i la Carme –com en la majoria de llars de la postguerra–, l’arribada del 600 va suposar un punt d’inflexió, un esdeveniment gairebé històric, ja que no representava només la possibilitat de posseir un automòbil sinó la d’ensumar un lleuger aire de llibertat, de coneixement i descoberta o, senzillament, com en el cas de la Carme, de poder fer una mica la seva. Quan ella va morir, les filles van obligar el pare a vendre’s el cotxe, el Confit, però en Tomàs tenia la necessitat de “recuperar-lo” perquè aquesta era també la manera de recuperar-la a ella, i perquè el 600 ja havia restat indefectiblement unit al record i a la presencia vital i encisadora de la seva dona, que Mercè Sampietro reviu literalment.
Jordi Banacolocha, com és habitual, s’entrega en cos i ànima al seu personatge, en Tomàs, un vidu enyorat i manetes que en menys de cinc minuts es posa el públic a la butxaca. Ni a ell ni a Mercè Sampietro els cal presentació, però sí remarcar-ne un cop més les seves demostrades capacitats interpretatives i, sobretot, de connectar immediatament amb l’espectador, una característica que Àngels Gonyalons també demostra posseir. Ella i Rosa Vila són la Montse i la Pilar, dues germanes antagòniques que es troben en un atzucac sentimental i que viuen de manera molt diferent el dol per la pèrdua de la mare, si bé ambdues comparteixen una mateixa necessitat de “retrobar-la” per tal de trobar-se a elles mateixes i poder tirar endavant la seva pròpia vida. Pep Planas és el gendre, un bon noi al qual l’exigent Pilar fa anar com una baldufa i que l’actor recrea amb versemblança.
La dona del 600 és una comèdia d’aparença amable, d’estructura sòlida i molt ben interpretada no gens intranscendent que, a més de l’anècdota divertida, ens planteja una situació emocional que no és mai fàcil de gestionar.
