Els de Projecte
Ingenu continuen abordant els grans mites de la literatura universal des de la
seva jove perspectiva. Després del seu InFaust (Akadèmia, 2018) i de l'aclamat Vaig ser Pròsper (La Seca, 2017), fan la seva
aproximació al mite de Don Joan. Prenen com a referent la ingent literatura que
Josep Palau i Fabre va escriure sobre el mite: un tríptic escrit entre 1951 i
1954 que reescriurà posteriorment per acabar un Cicle de Don Joan amb dos peces
teatrals més en el que s’inclouran també poemes. No és per casualitat que els
del Projecte Ingenu hagin escollit l’obra de Palau i Fabre per aproximar-se al
mite, ni tan sols és motiu suficient el fet que sigui l’autor català que l’hagi
tractat amb més amplitud. Hi ha també l’esperit experimental d’aquest autor que
lliga perfectament amb la recerca formal, i també temàtica, del Projecte
Ingenu. La lectura del mite que en fa Palau i Fabre té una bona dosi
d’introspecció, però sura en ella la voluntat d’encarar el personatge des de la
subversió de l’ordre establert i el trencament de les convencions socials. La
companyia s’agafa a aquesta idea per plantejar-nos un Don Joan home enfrontat a
una Joana dona. D’entrada, en el cas femení desapareix el tractament
protocol·lari. Hi ha doncs una desigualtat clara: la Joana no mereix el mateix tracte
de respecte.
La seva posada en
escena, amb Marc Chornet a la batuta, presenta els dos personatges en
paral·lel, tot i que s’abordi primer el personatge de Don Joan, per seguidament
contrastar-lo amb el de la Joana. Ambdós personatges es lliuren al joc de la
seducció. El plantejament escènic torna a ser coral. Tot l’elenc contribueix a
la construcció de les escenes adoptant papers diversos: ara de personatges que
interrelacionen amb el/la protagonista de l’escena o mouen els “fils” (càmeres,
material d’attrezzo, etc.) per crear aquesta il·lusió escènica que es projecta
en una o altra pantalla de les situades a esquerra i dreta dels espectadors. Hi
ha també projeccions de fragments cinematogràfics, els més rellevants pertanyen
a la pel·lícula La dona pantera (Cat people, Dir. Jacques Tourneur, 1942), una
cita constant que funciona com a símbol i que remet a la part més instintiva (indòmita
i també onírica) dels personatges. Malgrat l’ús de la càmera en directe no
sigui una novetat dins els espectacles de la companyia, en aquest té un pes
fonamental. El discurs pren així la forma d’un collage entre l’escena
pròpiament dita i les imatges projectades, mentre s’intercalen fragments
fílmics i escenes -també en directe- del que passa fora de l’escenari. Tot i
així, la narració és força lineal: ambdós protagonistes cerquen una mena d’amor
absolut, però en el camí de recerca del seu ideal els condicionaments socials
de l’un i de l’altra són diferents. La qüestió de gènere, com apuntàvem, serà
determinant i farà palesa una desigualtat manifesta en el desenvolupament final
de cada personatge. Queda, al final, un regust amarg.
S’ha de lloar la
tenaç recerca d’un llenguatge escènic propi d’una companyia cada cop més
cohesionada i madura. Tot i que el complex desplegament de mitjans audiovisuals
en escena generen una interessant dramatúrgia visual amb encomiable plasticitat;
el discurs s’atura en la constatació de les profundes desigualtats en qüestions
de gènere que continuen vigents en el nostre actual entramat social.
