La dona pantera

informació obra



Adaptació:
Anna Maria Ricart
Direcció:
Marc Chornet Artells
Intèrprets:
Roser Tapias, Cristina López, Toni Guillemat, Neus Pàmies, Martí Salvat, Xavier Torra
Escenografia:
Laura Clos ‘Closca’
Vestuari:
Marta Rafa, Adriana Parra
Il·luminació:
Albert Julve
Vídeo:
Alfonso Ferri
Assesor de moviment:
Víctor Rodrigo
Autor:
Francesc Marí
Dramatúrgia:
Montse Bonet
Sinopsi:

Palau i Fabre volia fer un teatre allunyat del teatre que ell considerava petit burgès. Volia, també, conèixer-se a si mateix a través de l’altre fent servir, un cop superada la seva etapa poètica, una forma literària que li permetés mostrar la seva teoria o potser hauríem de dir-ne el seu modus vivendi basat en el joc de veure’s en l’altre.
A més, Palau se sentia atret pel mite de Don Joan perquè gairebé l’interpel·lava, li demanava que “l’escrigués”. Podria haver triat qualsevol altre mite (Faust, Quixot…), però aquest sembla que li proporcionava tots els ingredients que necessitava: joc de màscares, dualitat, cerca de l’Ideal i l’Absolut. Per això reinventa el personatge i el situa en diferents contextos, amb diferents gèneres dramàtics però sobretot la tragèdia i la farsa.

Finalista a eines digitals. Premis de la Crítica 2019

Crítica: La dona pantera

15/02/2019

El rostre femení del mite de Don Joan

per Iolanda G. Madariaga

Els de Projecte Ingenu continuen abordant els grans mites de la literatura universal des de la seva jove perspectiva. Després del seu InFaust (Akadèmia, 2018) i de l'aclamat Vaig ser Pròsper (La Seca, 2017), fan la seva aproximació al mite de Don Joan. Prenen com a referent la ingent literatura que Josep Palau i Fabre va escriure sobre el mite: un tríptic escrit entre 1951 i 1954 que reescriurà posteriorment per acabar un Cicle de Don Joan amb dos peces teatrals més en el que s’inclouran també poemes. No és per casualitat que els del Projecte Ingenu hagin escollit l’obra de Palau i Fabre per aproximar-se al mite, ni tan sols és motiu suficient el fet que sigui l’autor català que l’hagi tractat amb més amplitud. Hi ha també l’esperit experimental d’aquest autor que lliga perfectament amb la recerca formal, i també temàtica, del Projecte Ingenu. La lectura del mite que en fa Palau i Fabre té una bona dosi d’introspecció, però sura en ella la voluntat d’encarar el personatge des de la subversió de l’ordre establert i el trencament de les convencions socials. La companyia s’agafa a aquesta idea per plantejar-nos un Don Joan home enfrontat a una Joana dona. D’entrada, en el cas femení desapareix el tractament protocol·lari. Hi ha doncs una desigualtat clara: la Joana no mereix el mateix tracte de respecte.

La seva posada en escena, amb Marc Chornet a la batuta, presenta els dos personatges en paral·lel, tot i que s’abordi primer el personatge de Don Joan, per seguidament contrastar-lo amb el de la Joana. Ambdós personatges es lliuren al joc de la seducció. El plantejament escènic torna a ser coral. Tot l’elenc contribueix a la construcció de les escenes adoptant papers diversos: ara de personatges que interrelacionen amb el/la protagonista de l’escena o mouen els “fils” (càmeres, material d’attrezzo, etc.) per crear aquesta il·lusió escènica que es projecta en una o altra pantalla de les situades a esquerra i dreta dels espectadors. Hi ha també projeccions de fragments cinematogràfics, els més rellevants pertanyen a la pel·lícula La dona pantera (Cat people, Dir. Jacques Tourneur, 1942), una cita constant que funciona com a símbol i que remet a la part més instintiva (indòmita i també onírica) dels personatges. Malgrat l’ús de la càmera en directe no sigui una novetat dins els espectacles de la companyia, en aquest té un pes fonamental. El discurs pren així la forma d’un collage entre l’escena pròpiament dita i les imatges projectades, mentre s’intercalen fragments fílmics i escenes -també en directe- del que passa fora de l’escenari. Tot i així, la narració és força lineal: ambdós protagonistes cerquen una mena d’amor absolut, però en el camí de recerca del seu ideal els condicionaments socials de l’un i de l’altra són diferents. La qüestió de gènere, com apuntàvem, serà determinant i farà palesa una desigualtat manifesta en el desenvolupament final de cada personatge. Queda, al final, un regust amarg.

S’ha de lloar la tenaç recerca d’un llenguatge escènic propi d’una companyia cada cop més cohesionada i madura. Tot i que el complex desplegament de mitjans audiovisuals en escena generen una interessant dramatúrgia visual amb encomiable plasticitat; el discurs s’atura en la constatació de les profundes desigualtats en qüestions de gènere que continuen vigents en el nostre actual entramat social.

Trivial