La espuma de los días

informació obra



Sinopsi:

Des de Madrid, la directora i dramaturga María Velasco porta a Barcelona un espectacle basat en la novel·la més famosa de l’autor francès Boris Vian (1920‒1959), L’Écume des jours [L’escuma dels dies, 1947]. L’escriptor iconoclasta i foteta ‒cantant, poeta i trompetista de jazz‒ continua seduint els escenaris amb la seva capacitat de jugar amb les paraules i un humor absurd... que potser no ho és tant!

Crítica: La espuma de los días

17/02/2020

Versió libèrrima i actual d'una espatarrant novel·la

per Iolanda G. Madariaga

Qui vulgui retrobar la novel·la homònima de Boris Vian a l’escenari del Lliure en sortirà decebut. A l’Espai Lliure es pot gaudir d’un espectacle híbrid: una performance molt teatral -o una peça teatral on l’element plàstic hi juga un paper fonamental-, a propòsit de l’obra de Vian. María Velasco no ha pretès fer una dramatúrgia de L’écume des jours (1947) sinó que ha treballat sobre l’obra del polifacètic Vian en un exercici d’apropiacionisme molt comú en les arts plàstiques. L’equip artístic ha creat una peça a partir de L’écume des jours: un espectacle actual que parla d’amor i de mort al segle XXI. No ens traslladem a una Lousianna inventada, estem al Paris de l’Eurodisney, al Paris-parc-temàtic-de-l’amor, on el magnífic entrecuix pintat per Coubert (L’origine du monde, 1866) llueix orgullós al d’Orsay mentre un mugró és censurat a Facebook: tan absurd, paradoxal i grotesc com li devia semblar el món a Vian després de la Segona Guerra Mundial. Això sí, aquesta persistent escuma s’escampa sobre la mateixa desfeta moral de la Vella Europa. El 1947, Vian fa un retrat absurd i àcid d’una societat que, malgrat haver guanyat la Guerra, s’enfonsa en una profunda depressió; els seus personatges malden per viure el seu amor enmig d’aquesta tragèdia. Velasco parteix de semblant misèria moral en un context diferent -el del nou mil·lenni- que perfila una Europa tancada en si mateixa i a la deriva. Que la novel·la hagi esdevingut un Best Seller, aporta uns referents comuns sobre els quals construir un discurs teatral. La mesura exacta de la “traïció” ens la pot donar la mitjana d’edat de l’elenc. Aquí no són joves o adolescents dins un món colgat per les cendres i necessàriament gris, sinó personatges madurs que viuen tota la incertesa i inestabilitat pròpies de la joventut en un món brillant i acolorit -tal vegada, infantilitzat. Amb un repartiment reduït a quatre personatges (si descomptem robots i ninots), Velasco ens ofereix una reflexió sobre la pulsió amorosa en una societat que no gosa mirar als ulls a la mort, en la qual el benestar pretèrit s’esmicola dia a dia víctima del neoliberalisme salvatge. Miguel Ángel Altet, Lola Jiménez, Natalie Pinot i Fabian Augusto Gómez Bohórquez es llancen a un espai escènic surreal on mobles, sorra i escuma conformen un marc estrany però eloqüent, on patir l’amor i la mort celebrant la vida. Si hi ha quelcom a retreure’ls, és el to un xic solemne en el discurs i una certa parsimònia que potser -qui ho pot saber?- hauria ferit la vitalitat de Boris Vian.