La festa

Teatre

informació obra


Sinopsi:

Col·lectiu artístic audiovisual i multidisciplinari que utilitza les arts en viu com el context d’experimentació idoni per als seus projectes. En aquest cas, una festa, el primer acostament a la música electrònica. La pulsió primària, el beat... Tot batega a un mateix ritme. Bum, bum bum... fins que et llences. Una experiència coreogràfica immersiva que explora els diferents estadis d'una festa tecno i les connexions entre els conceptes associats a la música electrònica i els estats propis de l’enamorament. El primer contacte, l’aproximació, la timidesa, la inseguretat; però també l’expectació, els nervis, la seguretat que alguna cosa està a punt de passar i que, quan passa, desencadena l’eufòria absoluta. #Comunitat #EixGeneracional

Crítica: La festa

07/09/2019

Res no és el que sembla

per Jordi Sora i Domenjó

Què és exactament una festa sinó un espai de transicions? A la recerca del temps perdut. Així la viuen Mambo Project i han volgut desgranar en vuit episodis, com si dels moviments d’una peça clàssica es tractés, les fases per les quals es passa una nit de dancing: des de l’entrada tímida al club i els primers passos de ball; passant per l’èxtasi del moviment; i fins a la rendició per esgotament. Tot amb la música de Marc Naya, que regala una imaginativa sessió d’electrònica que el públic de Fira Tàrrega va voler acompanyar, feliç.

Hi ha un exercici important de seducció a múltiples bandes en aquesta obra: al capdavall una reproducció exacte de com seria un espai on passa una nit de festa, si no fos per les pantalles on es van explicant aquelles diverses etapes: les primeres mirades, l’entusiasme, l’atansament, la resposta... Totes elles conduïdes per l’actor Jordi Font, mestre de cerimònies entusiasta. L’ha assessorat en la coreografia Eulàlia Bergadà. El resultat és brillant: coneixíem la capacitat física i aproximació al llenguatge del cos de Font. Aquí fa un altre salt, creix de nou com a intèrpret i arrossega la munió de públic que s’arracera al seu voltant, amb entrega i tècnica. És un dels grans encerts de la peça.

Després està el paral•lelisme entre l’enamorament a primera vista que totes hem viscut en una pista de discoteca (i la realitat quan els llums s’encenen); amb el sentit que cadascú dona a la festa. No descobreixen res, però apunten coses que alguna vegada hem pensat de tornada a casa: això segur. De manera que es converteix en un instrumental certer, tot i que està poc desenvolupat. Es fa complicat ballar i llegir alhora. I encara més reflexionar-hi.

Per últim hi ha el protagonista fonamental d’aquest invent: el públic. Fira Tàrrega és l’espai ideal per a una obra com aquesta. No cal ni convidar ningú, que a ballar ens hi posem des del minut u. Però podem imaginar altres espais programadors on portar aquesta interessant proposta: vaja, almenys en aquells que no pensin en els espectadors com a mers subjectes passius. I és també per aquest motiu que La Festa és alguna cosa més que no només uns eixelebrats ballant.