La fragilitat dels verbs transitius

Roberto G. Alonso no sap treure tot el suc de l'oportunitat de fer una peça que el reivindiqui com a coreògraf i dramaturg. Tot i comptar amb un equip solvent, a priori, en l'elaboració dels textos, la raó del muntatge es va fent la traveta a ell mateix. Si cal reivindicar la igualtat dels homosexuals davant dels heterosexuals, és desencertat presentar-ho des del ressentiment i des de la sensació de víctima. Perquè, si els pares fa unes dècades, penalitzaven i molt aquesta orientació sexual per desconeixement, ara cal entendre que la realitat no pot ser tant contrària. Si la dansa més exhibicionista i extrema va a càrrec de Jun Yi Sun i Roberto G. Alonso es reserva la més íntima, la densoitat la posa la joventut d'Hugo Real i la veterania d'Oriol Genís. Completa el quadre a escena César López (que es presenta com a pare insensible a la identitat del seu fill) i Anita Àstrid, (mare més oberta, sense arribar a frenar els prejudicis del marit). La música d'àlex rodríguez sona en directe, alternant diferents sonoritats del violoncel amb alguna banda sonora per captar la memòria de l'espectador. Les diferents edats dels quatre personatges que representen l'homosexualitat (i la dificultat de sentir-se còmode en un cos equivocat) aporten una interessant mirada a les etapes vitals, des de la preadolescència (que es passa de jugar a cotxes a calçar-se les sabates de la mare) a l'adult (que viu amb amargor una sexualitat desaprofitada. Llàstima que la queixa sigui tant agra i no aprofiti la ironia per fer sorna del masclisme més primitiu. Era un material que podia donar molt més recorregut i evitar les contínues queixes de rebuig, estèrils.

En los tres últimos años el transgénero ha salido a la luz, por hablar en términos del colectivo "ha salido del armario", por eso sorprende que un espectáculo que pretende "impactar o remover de alguna manera las conciencias" se quede en una concepción tan básica y superficial de la transexualidad en sentido clásico.Me explico. Partiendo del tópico hecho de que un niño encuentra una caja de zapatos de tacón en el armario de su madre y siente que él quiere ser una niña; pasando por la concepción de la femenidad, parece ser que las mujeres sólo somos la suma de zapatos de tacón, pechos, curvas y por supuesto todas nos pintamos los labios de rojo carmín, porque todo eso nos hace sentirnos mujer. ¡Demencial! Y para acabarlo de adobar con 6 intérpretes en el escenario, nadie, ninguno de ellos podía ser una mujer de nacimiento que deseara ser hombre, debía ser que no conjuntaba con los zapatos de tacón. Tanto aplauso a la diversidad, para quedar reducida a lo que cabe en una triste caja de cartón. Simple, muy simple, y más de lo mismo.(...)Pero bueno, fuera de la decepción de la parte de contenido, la puesta en escena es el punto fuerte del montaje. Las cortinas como metáfora de "salida a la luz" de las voces que han estado dormidas y que a través de la palabra, la música o la danza nos explican qué sienten, qué piensan... su historia particular, la de los personajes que van pasando delante de nuestros ojos a veces como si estuviera expuestos en un escaparate o si fueran fotogramas a la espera que alguien les dé al botón de avance rápido.La dramaturgia es irregular, hay momentos más lúcidos que otros. Algunos monólogos que destacan, en su mayoría protagonizados por Oriol Genís, pero en su conjunto no logran superar la superficialidad y conseguir que el contenido levante el vuelo. La parte de danza viene a reforzar la irregularidad total de la pieza. Un conjunto de movimientos inconexos que no acaban de enganchar con la parte dramática y que, en su mayoría, se quedan como un pegote, un añadido que no consigue aportar una coherencia clara al montaje.(...)

Una intensa soledat envolta encara les circumstàncies personals i l'experiència trans: el gènere disconforme amb el seu sentir no és només el problema. Es tracta sobretot dels rols que la societat té assignats a cadascú i que transmet disciplinadament a través de les generacions. Qualsevol qüestionament suposa una provocació que és inapel·lablement contestada amb la injúria, una vivència compartida amb altres col·lectius i a qualsevol edat. Per això el gran encert de la nova producció de Roberto G. Alonso són les edats de la vida que representen els quatre actors/ballarins. En els extrems, destaca com una estrella el més petit de tots: Hugo Real. I en el contrari, Oriol Genís dibuixa una interpretació meravellosament perfilada. La dansa més professional queda a càrrec de Juny Sun, extraordinàriament capacitat però inexpressiu; i Anita Astrid i Cesar López que representen els pares. En l'edat madura, trobem el coreògraf de la companyia. La necessitat i justícia de la peça, l'homenatge i respecte cap a les difícils situacions de les persones trans en una societat encara ofegada de falta de consideració, no ens ha de fer oblidar que es tracta d'un espectacle. Des d'aquest punt de vista, ofereix un retaule de quadres, petites escenes, delicades i sensibles, on es van desplegant algunes d'aquelles dures i nefastes coses per les quals han de passar molt sovint. La soledat, la immensa i terrible sensació d'estranyesa davant d'allò que viuen i com reacciona el seu entorn, és sens dubte el millor que queda explicat en l'obra. Tot acompanyat de la punyent composició musical i execució en directe d'Àlex Rodríguez Flaqué. Des d'un punt de vista visual, tan l'escenografia com la il·luminació acompanyen aquest to de memòria adolorida en què es converteix molt sovint la identitat de gènere disconforme. Ara bé: el discurs és dels anys 80 o anterior. Siguem clars: si tot allò a què aspirem en ple segle XXI és a reproduir els rols de gèneres, quan sabem tots plegats que és aquí on rau la bèstia de les desigualtats, ens equivocaríem. I aquest és l'aspecte més qüestionable de l'espectacle: com a (auto)biografia o retrat generacional, crea molta empatia. Com a mirada de futur, senzillament queda allunyat de les expectatives. Perquè més enllà de la (re)assignació de cadascú, que sempre i en tots els casos s'ha de garantir en llibertat i amb tot el suport social, la pregunta és si això que hem vingut a anomenar masculí i femení té sentit i cal seguir transmetent-ho a les generacions futures.