Antonio Buero Vallejo va patir sis anys de presó com a represàlia franquista. És molt possible que aquella dura experiència el va portar a escriure La Fundación, una obra de teatre fantasmagòrica, en què es veu com només es pot mantenir la integritat de les persones a través de la fantasia, o bé confiant amb el company de cel·la i de llitera. Com a La vida es bella jugar a la confusió és un salconduït provisional a seguir il·lusionant-se de la vida. Tomás creu que la presó és una mena de fàbrica de creació on ell podrà escriure la seva novel·la. Pensa que comparteix l'experiència amb altres persones que tenen una mirada especial a la vida, de la que en pot extreure material per a la seva narració. Escena a escena, es va descobrint que aquesta fantasia és impossible. Que el lloc d'inspiració creativa, és cada cop més rònec, menys amable, més ingrat.
El grup de Teatre i literatura n'ha fet una complicada adaptació, amb sis actors que es desdoblen. La complexitat està en ensenyar com es va empobrint l'espai a mesura que Tomás va deixant de delirar. La directora Txell Roda ha anat eliminant elements a l'escena (ja, de per sí, molt buida) i movent-la, com si fos un set cinematogràfic. Els angles van canviant com qui entén millor una trama quan assumeix els altres punts de vista. en realitat, a l'hora que l'escenografia rota, la trama avança ensenyant la feblesa de persones íntegres per la por a les tortures, a les condemnes.
L'esperança d'un condemnat a mort en plena repressió de la dictadura és molt curta. Però es refugia en la fantasia d'un espai idíl3lic (com fa Tomás) o en la possibilitat que algú pugui escapar i explicar què passa entre aquells quatre murs (com especula Asel). El pragmatisme propicia alguna possible compensació a canvi de ser un col·laborador amb el repressor. Quan un prova de sobreviure, no se'l pot culpar de res. El Poder, que ja domina el carrer i els quarters militars sap que pot minar la resistència esquitxant-la d'espies que els hi aporten informació i que descavalquen cada intent d'escapatòria, d'acció que desperti la comunitat (ben bé com el musical de L'alegria que passa, que ara està representant Dagoll Dagom al Poliorama). A l'adaptació (de només una hora) s'han deixat les accions i conseqüències de cada ingent del grup de subvertir la repressió. L'encadenació dels fets dificulta la maduresa psicològica de personatge, principalment de Tomás que és el que passa de la fascinació delirant a la realitat més austera. no se li dona prou temps per anar comprovant que tot és diferent; al llibre, primer es pensa que li fan bromes fins que s'adona que ha viscut en un autoengany i que els somnis s'esvaneixen paulatinament. La por converteix persones integres en desferres humanes. El Poder prefereix afeblir l'oposició política i social per gaudir de la impunitat i tots els privilegi que això reporta.
