La gavina. Àlex Rigola

informació obra



Autor:
Anton Txékhov
Dramatúrgia:
Àlex Rigola
Direcció:
Àlex Rigola
Intèrprets:
Xavi Sáez, Melisa Fernández, Roser Vilajosana, Chantal Aimée, Àlex Rigola, Eudald Font
Sinopsi:

Àlex Rigola es torna a endinsar en l’univers d’Anton Txékhov per convidar-nos a reflexionar sobre la pèrdua de direcció davant una realitat que ens arrossega cap als esdeveniments. L’angoixa vital és la gran protagonista d’aquesta peça, una versió íntima i despullada d’una de les grans obres de la dramatúrgia del segle XIX.

Sentiments com la insatisfacció, l’amor no correspost, la solitud o el temor a la vellesa turmenten uns personatges incapaços de comunicar-se entre ells; mancats de voluntat i ganes de modificar el curs dels esdeveniments i implicar-se activament en l’esdevenir de la societat. Una manera extraordinària de redescobrir Txékhov, i les misèries humanes.

Crítica: La gavina. Àlex Rigola

09/07/2021

Llac cristal·lí, que emmiralla

per Jordi Bordes

Txèkhov era un metge i dramaturg que tenia molta afició d'anar a pescar (Donka, TNC 2012). Li preocupava la Natura (recordeu el metge de L'Oncle Vània?) i deuria trobar paral·lelismes entre el comportament de les bèsties i el dels homes. Des d'aquí batega La gavina. Si Ibsen va veure en les aigües termals el conflcte entre l'ambició i la consciència (Un enemic del poble), Txèkhov s'hi emmiralla. I Àlex Rigola hi posa un nou reflex, el dels actors que s'expliquen a través dels personatges. La posada en escena aprima al màxim el vidre que va de la ficció a la realitat. En la primera versió (assajada just abans de la pandèmia) Pau Miró, Mònica López i Nao Albet participaven del repartiment. Ara, Àlex Rigola, Chantal Aymée i Eudald Font els substitueixen i agreguen a les relacions dels personatges les seves pròpies biografies, sovint en to d'humor sarcàstic ("Albet ha preferit actuar a Billy's violence amb Jan Lauwers, que sí que és un director de debò, no com el Rigola...!"). S'intueix que l'escena del joc del dominó els actors expressen anècdotes improvisadament, fent caricatura de la seva teòrica integritat artística. (Aquest aire d'imprevisibilitat connecta, de fet amb el treball del Lauwers a l'escena).

La gavina té el mèrit de disposar d'un càsting que respon als rols dels personatges. I que les experiències viscudes coincideixen amb la trama, el que confirmen una realitat. Si en la versió clàssica, l'enamorament de la jove actriu amb el dramaturg madur de la mare sona desigual (d'home capriciós que vol lluir amant jove), ara Rigola releva un emmirallament preciós: sentir l'entusiasme, les contradiccions i la incertesa que ell mateix havia sentit 25 anys enrere. I compartir-lo, amb aquella timidesa i sense saber com posar-se a l'escena, il·lumina el quadre amb uns reflexes molt diferents als clàssics.

Àlex Rigola ha aconseguit depurar una nova forma de fer teatre: Com si fos un científic extreu tot l'ADN d'una obra teatral clàssica i hi inocula la veritat dels actors a les relacions dels personatges construïdes fa un segle. L'operació permet, des d'una entranyable intimitat, connectar el clàssic amb l'avui més rabiós, amb la veritat més experimentada. Va començar aquesta aventura amb Ivànov (Lliure, 2017) tot i que també hi ha una variable que s'hi apropava amb Gonzalo Cunill: el monòleg Who is me? Pier Paolo Pasolini (Grec 2017). En aquesta aproximació a la veritat de l'actor, la peça més radical és Aquest país no descobert... que cita un vers de Hamlet però que respira la humanitat de la conversa entre pare i filla. Ara, el director enfant terrible de sang i fetge (MCBTH, Ricard 3r, Juli Cèsar... però també Rock'nroll o Glengarry Glen Rosse, Santa joana dels escorxadors), i música ben elèctrica a l'escena destil·la la buidor de Peter Brook i celebra els silencis i, fins i tot, passar-se un matí pescant al llac, en plena soledat. Però ho comenta sense obviar l'oportunitat de repetir les tradicionals barbacoes de fi de temporada del Teatre Lliure.