Julio Manrique estrena espectacle al Teatre Lliure, alhora que inaugura la seva primera temporada com a director artístic de l’equipament. L’autor escollit ha estat Anton Txékhov; l’obra, La gavina (1986). Tal com explicava aquí Oriol Puig Taulé, es tracta d’una peça de la qual a Catalunya se n’han fet com a mínim sis muntatges, començant pel de Flotats al TNC (1997). De fet, aquest mateix cap de setmana el dramaturg i director argentí Guillermo Cacace n’ha presentat la seva pròpia versió, Gaviota, al festival Temporada Alta. I, com a curiositat, David Selvas i Cristina Genebat, dos dels actors del muntatge actual, van dirigir i traduir respectivament la versió de Martin Crimp; corria l’any 2010. Ella, que també va ser l’Olga de Les tres germanes (2020), signa aquesta nova adaptació, juntament amb Marc Artigau i el mateix Manrique –el Vània (2021) de Koršunovas, no ho oblidem–. Això sí, encara no sabem quina traducció van seguir.
El perímetre de l’escenari està ocupat, en tres de les seves quatre bandes, pels espectadors; els actors entren i surten per les escales de platea. La quarta paret, valgui el joc de paraules, no és aquí el públic, sinó un mur de superfície reflectant que duplica parcialment l’escenografia, esdevenint l’inadvertit mirall d’uns narcisos contemporanis que es desconeixen furiosament a si mateixos. Sobre aquesta pantalla, que a estones sembla suggerir el fons tèrbol del llac –al·ludit pels comentaris dels personatges i per l’espai sonor de Damien Bazin–, es projectaran, en molt petites dosis, unes imatges també lacustres –amb treball de vídeo a càrrec de Francesc Isern– que resulten inquietants, si no premonitòries. Al primer acte, l’espai buit i la il·luminació difusa insinuen un paisatge vespertí amb un emboirat horitzó com a teló de fons. La foscor ambiental acull les ànimes turmentades dels personatges, entre ells Maixa –la filla de l’administrador de la finca–, consumida per un amor no correspost i un profund desesper: “Porto dol per la meva vida”. La interpreta Clara de Ramon, una actriu que sempre aporta veritat i emoció als muntatges en què participa.
Nil Cardoner commou en el paper protagònic de Kòstia, un jove talentós, hipersensible fins a l’autodestrucció, que es marceix a l’ombra de la seva mare. Vol escriure –contes, teatre– i pensa que cal representar la vida tal com la imaginem en somnis, fent visible l’invisible i aspirant a mostrar la veritat: “Necessitem formes noves”. Però, incapaç de la tenacitat necessària per aconseguir les seves fites, es rabeja en una creació impotent. El seu turment, genuí, sovint és minimitzat pels altres, i més en particular per Irina, la seva mare –enèrgica, esmolada composició de Cristina Genebat–, que el titlla de decadent i pretensiós. Ella, tot i presumir de viure per a l’art i la seva embriaguesa, és d’un pragmatisme gairebé ofensiu. Però no és difícil empatitzar-hi quan palesa la seva lluita sostinguda per mantenir-se a dalt de tot: “cal tenir voluntat per ser jove i lliure”. La seva professió d’actriu, a la qual es refereix una vegada i una altra, passa per davant del vincle amb Kòstia. Ostentosament egoista i frívola, no acaba de correspondre a la tendresa i devoció que, en un moment de debilitat, el seu fill admet professar-li encara.
La Nina de Daniela Brown té l’encant i la ingenuïtat que el personatge requereix. Irromp en el retaule familiar –una colla de burgesos i bohemis– com l’emissària de la frescor i la bellesa. És una noia d’origen humil que estima el llac amb senzillesa, com una gavina: una criatura que patirà una violència gairebé programàtica per part de Boris –David Verdaguer–, l’escriptor consolidat però en crisi perpètua que, abusant del seu prestigi i de l’admiració que desperta, li confia les seves fòbies personals i la sedueix en successius apropaments. La gavina, però, reneix més talentosa i sàvia: al darrer acte, Nina reapareix transformada, havent adquirit una dolorosa expertesa en el desamor que li permet, ara sí, fer seu el text inicial de Kòstia: “Soc dins la respiració d’un animal ferit”. Veiem com, d’una innocent i acrítica admiració pels artistes, passa a exercitar-se en la perseverança, amb la fe en l’art com a motor: “Quan penso en la meva vocació, no tinc por de viure”.
La resta de personatges compten també amb interpretacions solvents. David Selvas assumeix un Sorin jovial i entranyable, molt portat a la contemporaneïtat: fa graellades al jardí i freqüenta les apps de contactes per lligar –li agrada “moure el fulard”–; això sí, com en l’obra original, està malalt i li pesa molt haver dilapidat la seva vida en una feina sense interès. No hi pot faltar tampoc el doctor Dorn –Andrew Tarbet–, un personatge taciturn, analític, serenament desenganyat, però també idealista i desitjós de connectar amb les generacions més joves. Pauline –Adeline Flaun– n’està enamorada, tot i que el seu marit és l’administrador de la finca –Xavier Ricart–, un home prosaic i desentès de les passions. Completa l’elenc Marc Bosch, en el paper de jove professor humiliat per les estretors econòmiques i per la indiferència de la seva estimada Maixa.
Les velles formes –“el vostre puto Txékhov”– no toleren l’escenificació de segons quines coses; les noves, sí. És el cas del fatal desenllaç, mostrat en escena com una abrupta sorpresa –i de forma més esquemàtica que realista–. Quant a l’espai, el misteri boirós del llac –al primer acte– dona pas a una escena campestre, amb llum diürna, i segueixen dos canvis escenogràfics que mostren espais interiors molt contemporanis. Hi ha una actualització pel que fa a vida material i referents culturals –com Foster Wallace i Jeff Buckley, dos talents estroncats–. L’adaptació reflecteix l’essència de l’original, i la tenyeix de tons contemporanis. Cadascun dels personatges té la seva crisi i el seu dol –amors asimètrics, gelosia, precarietat, manca de reconeixement, tedi per la vida cultural–, però són els més joves els qui ens arrosseguen emocionalment. Hi ha l’escena, típicament txekhoviana, dels adeus al final de l’estiu –els visitants han fet néixer passions i han provocat daltabaixos–, i una partença sense comiat. La gavina dissecada dispara significats a propòsit de les formes mortes, estèrils o exhaurides; també sobre la incapacitat de crear i de viure. En canvi, Nina, que va ser abatuda per caprici o ociositat, aconsegueix alçar el vol, ni que sigui erràticament. La vocació, que la protegeix, és un descobriment emocionant: ja no persegueix la glòria; és la fe en el teatre allò que la sosté.
Crítica publicada a Núvol el 9 d'octubre de 2024
