La guerra no té rostre de dona

Teatre

informació obra


Direcció:
Oriol Broggi
Dramatúrgia:
Oriol Broggi, Clara Segura
Intèrprets:
Clara Segura, Guillem Balart
Vídeo:
Francesc Isern
Il·luminació:
Albert Faura
Vestuari:
Nidia Tusal
So:
Oriol Broggi, Damien Bazin
Autoria:
Svetlana Aleksiévitx
Sinopsi:

«La guerra femenina té uns colors, unes olors, una llum i un espai propis. Té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestes increïbles, només hi ha persones que porten a terme una activitat humana que és inhumana.»

 Ens trobem a un espai deturat, devastat, ple de runes, la guerra és molt present, encara es pot olorar i sentir. Moltes dones que expliquen les seves històries a un periodista, històries de guerra viscudes en primera persona, com elles la viuen i la senten, com la guerra pot tenir nom de dona.

A partir de textos d’Svetlana Aleksiévitx, escriptora guanyadora del Premi Nobel de Literatura l’any 2015, Clara Segura i Guillem Balart ens ofereixen un relat colpidor de les dones que van lluitar a la guerra, i que formaran part de la memòria col·lectiva i d’una altra manera de viure el món. L’amor i la por, la mort i la claredat de dones en temps de guerra.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La guerra no té rostre de dona

21/12/2020

Dura, però necessària

per Pep Vila

Si dura és la pandèmia, ja no parlem de les guerres, però era necessària la visió que de la guerra tenen les dones. Es diferent de la que parlen els llibres d'història, per què elles aporten uns sentiments, pors i amor que no surten enlloc. Partint del llibre que dona títol a l'obra, un jove periodista, el cada cop mes madur i sobri Guillem Balart (protagonista d'"Assedegats"), l'anterior muntatge de Broggi) entrevista a la mateixa Svetlana Aleksievitch, l'autora i premi Nobel de Literatura de fa cinc anys. Clara Segura, que es va transformat també en altres personatges, transmet l'altre tipus de guerra, la que elles van viure, amb uns colors, unes emocions i una llum diferent de la que viuen els homes, que parlen de fets més heroics. I tots dos, en un escenari per després d'una batalla visualitzen el paper de la dona a la guerra, la gran oblidada per què pràcticament ningú no en parla. Ni de la que va anar al front, ni de la que es va quedar enrere i portava una vida quotidiana mentre tot passava. L'espectador s'indignarà amb tots aquests testimonis de gent a qui ningú no va preguntar res, testimonis que apareixen en diverses pantalles implicant a l'espectador (interpretades entre altres per Màrcia Cisteró, Nora Navas o Mercè Pons). Una altre cámara mòbil segueix Svetlana i capta l'emoció, la intensitat i el plor que poques actrius com Clara Segura saben transmetre. En definitiva, parlem d'una obra gens melodramàtica però dura, encara que els temps que corren també ho son.