La jove esposa

informació obra



Direcció:
Ivan Padilla
Traducció:
Ivan Padilla
Autor:
Alessandro Baricco
Intèrprets:
Bàrbara Roig, Francesca Vadell, Lara Díez, Dani Ledesma, Ramon Bonvehí, Ivan Padilla
Composició musical:
Cels Campos
So:
Cels Campos
Il·luminació:
Dani Gener
Escenografia:
Marc Vall
Sinopsi:

Segons l’acordat prèviament, la jove Esposa torna de l’Argentina i es presenta a casa de la Família per casar-se amb el Fill. Però hi ha un petit contratemps: el Fill ha partit de viatge a Anglaterra i ningú no sap amb exactitud quan tornarà. S’inicia així una llarga espera en una vila italiana de principis de segle XX, una experiència iniciàtica en què l’Esposa tindrà l’oportunitat d’anar coneixent en profunditat la peculiar Família del seu futur espòs: el Pare, entestat a mantenir en ordre un món amb tendència al caos, malgrat la fragilitat del seu cor; la Mare, la bellesa de la qual està en l’origen de grans secrets de la família; la Filla, la discapacitat de la qual augmenta la seva voluntat de gaudir de l’existència; l’Oncle, sumit en un somni del qual només desperta ocasionalment, i Modest, el majordom que és capaç, amb els seus cops de tos i les advertències, d’assessorar l’Esposa per a moure’s dins d’aquest excèntric món.

“La jove esposa” és l’adaptació teatral de la novel·la de l’autor italià Alessandro Baricco (2015), amb el sabor agredolç propi de les seves obres i en la qual es combinen un evident erotisme, divertides escenes de vida familiar, reflexions sobre l’art de viure i de morir i uns personatges particulars que, des de l’excentricitat, apel·len a pors i dubtes de la condició humana.

Crítica: La jove esposa

07/01/2021

Cap a on mena la desorientació?

per Jordi Bordes

És evident que Baricco juga al gat i a la rata amb el lector en la seva novel·la: una jove esposa arriba a la casa del seu futur marit per casar-se i es troba amb la desagradable sorpresa que ell no hi és i que no sap si se l'espera. Un punt de teatre absurd, inquietant que permet a la jove esposa indagar en els membres estrafolaris de la família i en mirar de trobar un lloc també en el poble, on un prostíbul amaga molts dels secrets i de les raons d'equilibris familiars i socials del poble italià.

En aquesta posada en escena es nota el treball generós dels actors, procurant defensar uns personatges estranys (la filla que il·lustra Lara Díez Quintanilla transporta a La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, que Joan Ollé va adaptar a la Sala Petita del TNC. L'hermetisme dels personatges es fa ben palès. I queda molt ben reforçat quan la família s'ubica dins del marc d'un quadre, sempre ocupant la mateixa cadira. És quan baixen a l'arena, al prosceni, quan es van destapant els secrets més o menys confessables i que turmenten com qui viu un dol etern com aquell de La casa de Bernarda Alba.

Aquesta entrada, aparentment vodevilesca, de sorpresa imprevisible podria aproximar-la al teatre surrealista argentí com El loco y la camisa, La omisión de la familia Coleman o Els gossos. Però certament, el seu humor és molt més fosc i cap endins. Els personatges tenen una raresa que no poden empatitzar amb els espectadors: que ni s'hi veuen reflectits, ni tampoc sintonitzen al estrambòtic veí de l'entresol. La situació, no se sap fins a quin punt inútil evoca a Esperant Godot. Ivan Campillo, que ja va fer una posada en escena d'Oceà del propi Baricco fa uns anys, insisteix en aquests espais ambigus, abstractes, un punt angoixants, de literatura adjectivada, carregada d'imatges i alhora amb molts buits perquè el lector (i en aquest cas, l'espectador) completi el quadre. El problema és que la posada en escena mostra la desorientació dels personatges però no és prou còmplice amb l'espectador per dur-lo cap a una resolució (no tant un final tancat de la trama, com una motivació per utilitzar l buidor dels personatges per il·lustrar una raó que aterri, finalment, al món quotidià d'avui).