Tothom ha viscut un primer espectacle professional. La sort ha fet que més endavant la companyia agafi volada i pugui anar encadenant muntatges propis (o dramatúrgies d'obres que els interessin) o que cada intèrpret prengui un camí diferent en nous projectes. Actuar, com viure i viatjar, és col·lectiu i solitari a la vegada. En aquesta proposta escènica hi ha condensades les ganes de la nova companyia El Nucli d'emocionar el públic dins d'un vagó. El trajecte de l'Hospital de Bellvitge a Fondo dura 48 minuts. Els d'El Nucli l'allarguen per estacions màgiques i delirants com Santa Paciència (enllaç amb "Tierra Trágame") per donar temps a què les relacions en ebullició prenguin un rumb concret. En aquest trajecte van encreuant-se quatre personatges (i uns quants cantants que fan el trajecte més simpàtic). Si aquest fos un país amb festivals rics es programaria aquest muntatge dins d'un vagó com si fos un gran microteatre suburbà. Sense necessitat de passar la gorra, s'aconseguiria allò que les platees hi hagi la mateixa diversitat que transita per sota dels grans teatres opulents. De moment han dibuixat el vagó a l'Àtic del Tantarantana (i, pressumiblement, allà on els convidin). La veritat és que el públic de La línia vermella és radicalment jove i segueix sense tenir la diversitat dels metros que passa per la parada del Paral·lel.
Els Amics de les Arts ja canten a La merda se'ns menja una possible relació ingènua de parella dins del metro. El contacte al seient, la proximitat de les mans desconegudes agafant-se a la barra, els sotracs que sacsegen els cossos amuntegats a la plataforma, facilita la imaginació de relacions possibles. La idea dels quatre intèrprets Ariadna Barbeta, Paula Castillo, Nil Martín i Júlia Sardà és senzilla i efectiva. Les coincidències al metro de vells o nous amics van cosint una relació intermitent, durant un llarg període. Les amistats es cusen i es descusen, amb la intimitat del soroll que converteix la trobada enmig del bullici en un espai recollit com si fos a l'interior d'un ascensor. La forma de La línia vermella és juganera. Fent que, per exemple, els espectadors en seients reservats hagin d'aixecar-se si ho demana l'intèrpret i s'alterna la situació dramàtica dels quatre personatges amb els passavolants de la música. S'improvisa, sí, amb un rap, es canta en català (com els trons) sense demanar res més a canvi; només per normalitzar la llengua. O es marca una petita emoció tenyida de cançó. Mentre, les entrades i sortides dels metros reflexen els contactes i les separacions entre els diferents personatges. Tots volten contínuament perseguint, d'alguna manera, la seva raó de ser al món.
En la presentació dels personatges, s'estimen projeccions que no es desenvolupen; no cal. De la mateixa manera el públic ha de discernir si la tercera persona que apareix en la conversa, és la mare o la nòvia o si el contacte físic a la barra és casual o buscat; en tot cas, es constata que ningú el rebutja. La línia vermella és un tendre tràiler de persones (escrita per Castillo i dirigides per Jordi Casado) que busquen connectar i créixer juntes.
Pujar al metro amb les oïdes despertes, en realitat, és un viatge a la ficció, procurant imaginar com es completa el retall de vida de les passavolants. És com mirar des d'un microscopi l'altre i saber que tu pots ser observat amb la mateixa curiositat. Ho feia Pinter observant la gent de la terrassa d'un bar; sempre la història és una intrigant porció de vida. Tothom ha escrit una primera crítica i l'ha feta pública als seu entorn. La vida és un continu fluir. Això és el que la fa, no només suportable, si no una seductora aventura. No hi ha final de línia. Tot sempre recomença. Completen el viatge amb una tonada lenta dels Manel, Corrandes de la parella estable:
"Per fi, avui hem exhaurit,
ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí".
