La liturgia de las horas - Juan Carlos Lérida

informació obra



Autor:
Juan Carlos Lérida
Sinopsi:

Esdeveniment artístic de 12 hores, creat a partir de la trobada del coreògraf amb gremis, treballadors i col·lectius: a La liturgia de las horas podrem veure sis quadres inspirats conceptualment en el número 12 i dramatúrgicament en el recorregut de Jesucrist, des del Sant Sopar fins a la Resurrecció. Tot això en clau de flamenc i des de la quotidianitat dels oficis artesans i que tindrà lloc al Mercat de les Flors i a d’altres espais del barri, com ara el MNAC, el teatre Grec o la plaça Margarida Xirgu. L’últim quadre serà en streaming. Els diferents fragments d’aquest espectacle, en el qual l’artista treballa des del 2018, s’han representat en espais com el mateix Mercat la temporada passada, la Fira Mediterrània de Manresa i el Sismògraf d’Olot. Ara es presenta en un únic dia per mostrar-nos el recorregut sencer.

Juan Carlos Lérida és ballarí, coreògraf i pedagog del flamenc, Premi Extraordinari 2007 de l’Institut del Teatre de Barcelona. Des de l’any 2002 és professor de Flamenc, Dansa Contemporània i Composició de l’Institut del Teatre. Ha codirigit espectacles de creadors com Joaquín Cortés i Belén Maya i també ha creat diverses peces en solitari. Ha estat comissari del cicle Flamenc Empíric del Mercat de les Flors. És reconegut com un dels representants actuals del flamenc d’avantguarda.

Crítica: La liturgia de las horas - Juan Carlos Lérida

08/06/2021

Jesús ha ressuscitat, i es menja un suquet flamenc

per Ramon Oliver


Donat que el Gòlgota ens queda molt lluny, i tenint en compte que Juan Carlos Lérida és un flamenc poc ortodoxa que també té un concepte poc convencional sobre l’espiritualitat , la muntanya de Montjuïc farcida d’equipaments culturals no sempre prou ben rendibilitzats resulta un lloc ben adient per a tal de realitzar un bon Via Crucis escènic. I això és precisament el que ens ha ofert Lérida al llarg de les dotze hores d’una jornada ben singular i força notable. Una jornada que va arrencar a la Plaça Margarida Xirgu amb la preparació d’un suquet cuinat entre “zapateaos” gastronòmics a càrrec del creador  , i memòries familiars i pescadores servides a taula per Marina Monsonís, ,definida com a artista multidisciplinar especialitzada en les arts culinàries . Tot i que la normativa COVID impedís la degustació que tant de gust venía, aquesta primera estació del Via Crucis titulada “La hora del ritual” , ens deixava ja ben clar fins a quin punt la imatge del Sant Sopar es troba a l’origen de tota la proposta, i fins a quin punt la reivindicació dels vells i nobles oficis , hi fa en ella constants actes de presència.

I doncs, no és la creació escènica , un altre ofici més ? Ha arribat l’hora de fer via cap a “El monte de los olivos” , situat a la sala MAC del Mercat de les Flors , per tal d’assistir a la trobada entre Lérida, i un Xavier Albertí tan brillant com ell sap ser-ho, i a cavall entre les plomes del Paral·lel, i el misticisme màrtir de l’obra de Calderón “El príncipe constante” . Cal reflexionar sobre tan sàvies paraules tot pujant cap al MNAC, on ens esperen les “Máquinas sagradas” que han estat construïdes amb la suor dels col·lectius que treballen manualment. Som a un taller de cotxes, i Lérida i el potent “cantaor” Jorge Mesa, se les han de veure amb la màquina potser més representativa de la nostra civilització, aquest vehicle que no hi ha manera que arranqui . Ara, el “zapateao” que abans havia servit per a picar alls, es dedica a trepitjar sorollosament matrícules de cotxes, abans que aparegui al rescat la gran plataforma capaç d’arrossegar aquest automòbil que es nega a moure’s per si mateix. Potser costa reconèixer-los , però el cert és que – segons Lérida´, Pilates i Herodes , són d’alguna manera presents al taller. I com el mateix Crist, a Lérida li ha arribat el moment d’assumir en solitari “La hora de los sacrificios”, tot comptant, això sí, amb la presència d’una altra màquina endemoniada, un instrument per a practicar fitness que aquí evoca les tortures de la flagel·lació i la coronació d’espines. Lérida visualitza el martiri repetint de forma extenuant un i altre cop la mateixa coreografia.

Quelcom que necessàriament ha de deixar pas al poderós moment col·lectiu viscut entre els dotze apòstols de “Doce”; d’altra banda, el número carregat de simbolisme al voltant del qual s’estructura tota la proposta. Aquí , es produeix una comunió entre oficis (músics i tècnics de llum inclosos ) i estils ( el “palo” flamenc pot donar pas a una corredissa contemporània digne d’espectacle de Pina Bausch , mentre la dansa urbana s’apodera de l’escenari ) , que passa del caràcter un xic metafísic de l’inici, a la catarsi amb quelcom de “rave” d’un tram final en el qual es diria que l’espiritualitat, ha trobat la forma d’agafar aquella presència corpòria tant del gust dels místics . I sense ni donar-nos compte, Lérida ( o potser, Jesús en persona?), ha desaparegut per complert de l’escenari , com si ja els estigues assenyalant als altres dotze que ja poden fer via per si mateixos. Arribada l’hora de la resurrecció i de l’ascensió als cels, “La hora de la despedida”, Lérida s’ha tornat alhora una presència virtual de la qual només podrem gaudir en streaming. Tot i quer sempre hi haurà qui estigui ja resant per tal que torni a ser de nou entre nosaltres, i ens torni a oferir experiències escèniques tan viscerals com aquesta. Amen.