L’obra planteja el conflicte d’un home de 40 anys diagnosticat erròniament d’esquizofrènia i que de nen va patir abusos sexuals. En lluita constant amb si mateix, el personatge busca el camí de la veritat, vol fugir del dolor però tem la descoberta de la seva veritable història. L'espectador l’acompanyarà a desenterrar les seves tràgiques reminiscències, a descobrir qui és, quina ferida soterrada el pertorba i a recórrer el desolat camí de la submissió.
Un sol actor encarna totes les veus que poblen l'escena, com si una confluència de diversos personatges en un sol cos es tractés.
Es tracta d'un text distanciat de Denis Lachaud, una història contundent, necessària i útil que posa sobre la taula un dels temes tabús històrics de la societat, l’abús sexual a menors. Però també posa en qüestió els diagnòstics psiquiàtrics i l’abús de poder dels adults envers als infants. Amb un equilibri entre brutalitat, subtilesa i contundència, Lachaud sacseja el públic i li proposa obrir el ulls, perquè pugui destapar silencis i encarar-se amb aquest problema que succeeix a nivell mundial.
En paraules del director, Pierre Notte, La Màgia lenta és una peça de rigor radical, ritme mantingut, tensió conservada, música teatral d’un misteri que avança, d’un temps que va des de la foscor cap a la llum, del confinament cap a la llibertat.
La Màgia lenta opera amb creixent serenitat. La serenitat que exigeix una revelació crucial.
Espectacle que aborda els abusos infantils i que procura evitar la pornografia emocional. L'autor, Denis Lachaud, estableix mots tallafocs perquè es pugui narrar aquesta dolorosa història sense estigmatitzar la persona que el va patir. Per això, la narració parteix d'una conferència en un Congrès de psiquiatria i és el ponent el que va narrant cronològicament les sessions que el pacient va assistir amb un psicòleg, aparententment absent però sempre preparat per reforçar la idea força per la que anar destapant una vergonya que la mateixa víctima s'amagava. Sessió a sessió, l'enginyer informàtic i pare de familia anirà descobrint les seves pors, corregint la seva pròpia apreciació a mesura que endarrereix en els records dels 8 als 13 anys, i que focalitza, sobretot, en els còmplices de la víctima, que no van estar atents als comportaments de l'infant, que no van saber veure-li el dolor i un sentiment de culpa que anirà creixent dins seu. La producció, que neix per l'impuls del festival Oui, remet novament a un món silenciat, que ja van plasmar en l'anterior treball en català d'aquest festival, Bomber(s).
La direcció de Pierre Notte també aposta per una posada en escena molt assèptica, un disseny de llum molt esquemàtic (que pugui diferenciar la llum del prosceni per a les escenes del Congrès dels quadres en el despatx del psicòleg i les que recorda la infància, a la Costa Brava). Evidentment, el pes actoral és absolut. Marc García Coté utilitza la pausa i el gest d'axecar el braç per puntualitzar per separar la veu del psicòleg de la del pacient. No cal gaire més. La trama flueix i va revelant la soledat d'un nen que no entén què passa en aquelles vacances, dels 8 als 13 anys a casa els tiets.
S'evita l'estigmatització, la doble condemna (com es condemna a Jauría) i així com la ficcionalització (Sandra, a la Beckett). Com a Serà en nostre secret, la narració parteix de ben endins dels testimonis. La peça és una reflexió al públic, perquè obri als ulls a possibles casos d'abús (i de violació) escoltant la vulnerabilitat dels infants, que poden ser víctimes silenciades. Directe i precís el text acaba sent revelador. El pacient assumeix les paraules gruixudes i el pes de cada concepte a la vegada que, sense adonar-se, desapareixen els traumes inicials. La peça, de notable contundència, allibera.