La marató de Nova York

informació obra



Direcció:
Juan Carlos Martel Bayod
Traducció:
Joan Negrié
Intèrprets:
Joan Negrié, Albert Triola
Ajudant de direcció:
Montse Tixé
Vestuari:
Paloma Arza
Il·luminació:
Anna Roldós
Adaptació:
Juan Carlos Martel Bayod
Autor:
Edoardo Erba
Sinopsi:

Al principi, un d’ells es resisteix. Diu que no està fet pels esports durs, però el seu amic insisteix. Han d’entrenar-se dos cops per setmana per a la marató de Nova York. 

L’obra de l’italià Edoardo Erba posa dos actors en escena saltant sense parar durant una hora. Concentrar-se. Portar bon ritme. Anar ràpid. No abandonar. Viure per córrer. Viure per córrer? Fugir cap endavant. Corren i parlen de la vida. Suen. Bufen. Somien. Una metàfora de la vida. I tot això també és el teatre. 

Una comèdia que corre sola i un desafiament que vencen els dos protagonistes que corren durant tot el que dura la peça. Interpretar i córrer. No existeix vencedor perquè, com a la vida, el primer acaba sent l’últim com si tot fos una fantasia equivocada. Un somni.

NOTES DEL DIRECTOR

Al soldat Fidípedes li van ordenar que corregués per dir que havien guanyat. Ho va fer i després de recórrer 42 km va arribar, va cridar victòria -niké en grec, diguem d’on ve tot- i va morir. I així va esdevenir heroi. I encara després de 2.500 anys es continua celebrant una carrera per commemorar la fita d’aquell home.

De fet, 2.500 anys després encara correm perquè algú ens ho ordena. Però la diferència és que ara ja no sabem qui ha estat el primer benpensant que va dir que s’ha de córrer en aquesta vida. Córrer per arribar a on? Per demostrar què? A qui? La vida no s’hauria de prendre com una carrera. De fet, ara escric i penso “per què a la universitat n’hi diuen “carrera”?”, i en tot cas, de què parlem quan diem “la carrera de la vida”. Què sé jo. Era només un pensament que ara em surt.

En aquest moment no estic parlant d’esport. L’esport és una excusa. Molt bona, per cert, perquè implica esperit de sacrifici i superació. Però caldria ser conscients de la nostra llibertat en cadascun dels actes que decidim. Ser lliures per poder decidir: ara em paro i m’ho miro tot assegut. I així potser penso: què dóna sentit a què, i què importa si només em dóna sentit a mi mateix, sempre que no faci mal a ningú.

No tenim opció a repetir curs... Aquesta vida només es viu una vegada i equivocar-se és la regla del joc. Llavors què fem? Cadascú el que pot o sap fer. Molts, fugir endavant i córrer. Però això no resoldrà la meta a la que tots, absolutament tots, arribarem. I ara em ve al cap aquell atleta que deia que: “El dolor és inevitable, però el sofriment és opcional”.

Aquesta peça de l’Edoardo ens farà riure i ens farà plorar perquè explicarà humanament, sense cap mecanisme teatral, només amb dos actors que es deixen la pell literalment, com són les nostres vides de plenes i buides. Jo dono les gràcies a Fidípedes per tot l’esforç que va fer perquè si no hagués estat per ell ara tot això no ho podria compartir amb vosaltres a través del teatre. Un teatre humà i real, directe i sense concessió. Sin piedra ni cartón. Parem un moment, si us plau. I un cop van parar, tres amics es
van trobar i van decidir fer teatre amb una sola condició: ser honestos.

Juan Carlos Martel Bayod

Crítica: La marató de Nova York

06/02/2021

El per què de l'innecessari

per Jordi Bordes

El ganxo de La marató de Nova York no és veure un parell d'actors suant la samarreta, si no escoltar-los en una conversa que, en realitat, discrepa sobre dos mentalitats vitals: Viure per córrer o córrer per viure; Superar el repte per poder afrontar el següent; o disfrutar de l'esforç per consegir superar-lo. Per això, la producció, recuperada de fa una dècada amb Joan Negrié i Albert Triola, segueix fent preguntes a l'espectador. Sigui runner, o no. Hi ha una semblança entre l'espectador i el corredor poc explotada. El gust de participar d'una acció gremial. Anar junts al teatre, compartir un tros de trajecte corrents una cursa. Com a la platea, s'hi va amb amics o s'hi fa amics. Perquè compartir una experiència (en les cames o en la mirada) fa empatitzar els uns amb els altres.

Córrer és una activitat que es fa a l'aire lliure i en continus desplaçaments i, per això, és difícil entaforar-lo en una càmera negra en un espai limitat. Però no impossible. La situació que viuen els dos amics en el que podria ser un entrenament per a la cursa, va molt més enllà perquè s'exposa una situació èpica (amb un gir final que glaça les venes per la sensació de meta i també de solidaritat amb el company; tot i que no en desvetllarem el motiu ara). L'hora de la funció (en la que es passen rodant sense moure's del lloc) va donant mostres daparents salts de raccord (com la preocupació per les claus del cotxe) que, primer es confonen amb les ganes d'aturar el cansament i tornar al punt de sortida, i més tard, es revelen coherents en una nova dimensió(que no es mostra explícita ni completa, i que permet construir-hi el que hi falta)

Un soldat va transcórrer 42 quilòmetres des del camp de batalla a l'Àgora per avisar als atenencs que havien guanyat la guerra. Diu lallegnda que va arribar-hi, va donar el missatge de joia i va morir exhaust. Avui n'hi hauria prou amb fer un wttsp per donar la bona nova. O un tuit. Córrer ha passat a convertir-se dons en una acció aprentment prescindible. Fer-ho, doncs, respon a una voluntat individual. Cokm la d'anar al teatre i atendre trames que s'emmirallen amb la pròpia. L'innecessari és el que basteix de personalitat, el que ajuda a formar-se un criteri. I el Joan (Albert Triola) del muntatge haurà descobert el goig de la victòria (i l'enyor de l'amic) i l'identificarà amb la proesa d'un trajecte de 42 quilòmetres.