La marató de Nova York

informació obra



Direcció:
Juan Carlos Martel Bayod
Traducció:
Joan Negrié
Intèrprets:
Joan Negrié, Albert Triola
Ajudant de direcció:
Montse Tixé
Vestuari:
Paloma Arza
Il·luminació:
Anna Roldós
Adaptació:
Juan Carlos Martel Bayod
Autor:
Edoardo Erba
Sinopsi:

Al principi, un d’ells es resisteix. Diu que no està fet pels esports durs, però el seu amic insisteix. Han d’entrenar-se dos cops per setmana per a la marató de Nova York. 

L’obra de l’italià Edoardo Erba posa dos actors en escena saltant sense parar durant una hora. Concentrar-se. Portar bon ritme. Anar ràpid. No abandonar. Viure per córrer. Viure per córrer? Fugir cap endavant. Corren i parlen de la vida. Suen. Bufen. Somien. Una metàfora de la vida. I tot això també és el teatre. 

Una comèdia que corre sola i un desafiament que vencen els dos protagonistes que corren durant tot el que dura la peça. Interpretar i córrer. No existeix vencedor perquè, com a la vida, el primer acaba sent l’últim com si tot fos una fantasia equivocada. Un somni.

NOTES DEL DIRECTOR

Al soldat Fidípedes li van ordenar que corregués per dir que havien guanyat. Ho va fer i després de recórrer 42 km va arribar, va cridar victòria -niké en grec, diguem d’on ve tot- i va morir. I així va esdevenir heroi. I encara després de 2.500 anys es continua celebrant una carrera per commemorar la fita d’aquell home.

De fet, 2.500 anys després encara correm perquè algú ens ho ordena. Però la diferència és que ara ja no sabem qui ha estat el primer benpensant que va dir que s’ha de córrer en aquesta vida. Córrer per arribar a on? Per demostrar què? A qui? La vida no s’hauria de prendre com una carrera. De fet, ara escric i penso “per què a la universitat n’hi diuen “carrera”?”, i en tot cas, de què parlem quan diem “la carrera de la vida”. Què sé jo. Era només un pensament que ara em surt.

En aquest moment no estic parlant d’esport. L’esport és una excusa. Molt bona, per cert, perquè implica esperit de sacrifici i superació. Però caldria ser conscients de la nostra llibertat en cadascun dels actes que decidim. Ser lliures per poder decidir: ara em paro i m’ho miro tot assegut. I així potser penso: què dóna sentit a què, i què importa si només em dóna sentit a mi mateix, sempre que no faci mal a ningú.

No tenim opció a repetir curs... Aquesta vida només es viu una vegada i equivocar-se és la regla del joc. Llavors què fem? Cadascú el que pot o sap fer. Molts, fugir endavant i córrer. Però això no resoldrà la meta a la que tots, absolutament tots, arribarem. I ara em ve al cap aquell atleta que deia que: “El dolor és inevitable, però el sofriment és opcional”.

Aquesta peça de l’Edoardo ens farà riure i ens farà plorar perquè explicarà humanament, sense cap mecanisme teatral, només amb dos actors que es deixen la pell literalment, com són les nostres vides de plenes i buides. Jo dono les gràcies a Fidípedes per tot l’esforç que va fer perquè si no hagués estat per ell ara tot això no ho podria compartir amb vosaltres a través del teatre. Un teatre humà i real, directe i sense concessió. Sin piedra ni cartón. Parem un moment, si us plau. I un cop van parar, tres amics es
van trobar i van decidir fer teatre amb una sola condició: ser honestos.

Juan Carlos Martel Bayod

Crítica: La marató de Nova York

24/01/2021

Fitness teatral... o córrer per guanyar l'eternitat

per Andreu Sotorra

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2010 a La Villarroel. Algunes referències corresponen a aquell moment, tan diferent del que s'està vivint arran del coronavirus]

No fa pas gaire, aquest estiu, la ciutat de Barcelona va acollir els campionats d'atletisme europeus. Els que hi van assistir com a espectadors de carrer o en van seguir alguna de les curses en directe a través de la televisió van poder constatar l'esforç d'alguns dels participants i l'estat físic final d'algun d'ells després d'un matí trepitjant l'asfalt d'un estiu calorós.

Barcelona té maratons a dojo: la més recent, a tocar, la de la Mercè... Algunes d'aquestes maratons són més professionals i d'altres més populars. És a dir, que, a Barcelona, qui no corre no és perquè voli sinó perquè no vol.

Els dos intèrprets de 'La marató de Nova York', a La Villarroel [ara Aquitània], semblen dos atletes o dos ciutadans amants de les curses escapats d'una d'aquestes maratons urbanes. La seva pista, el seu asfalt, el seu tartà és l'escenari. Cambra fosca.

Dos parells de bones vambes, de marca, i ben cordades. I res més. Tot és imaginació. Fins al punt que els dos únics personatges de l'obra inicien una cursa d'entrenament, trip, trap, trip, trap, durant seixanta minuts clavats en un moviment que no s'atura gairebé ni un segon i que posa a prova la resistència de dos actors que combinen l'esforç físic amb la paraula.

Els espectadors més previnguts poden pensar que, per veure un parell d'intèrprets que corren sense moure's damunt d'un escenari no fa falta anar al teatre. Els centres de Fitness en van plens. I tenen una part de raó. Però és que al costat de l'efectisme de la cursa —un efectisme molt cinematogràfic d'altra banda— hi ha el discurs de fons, un discurs que l'autor italià Edoardo Erba (Pavia, Itàlia, 1954) sintetitza al màxim fins al punt que fa la impressió que no hi hagi discurs sinó simplement una conversa gairebé banal, de circumstàncies, per entretenir la rutina de la cursa.

A l'obra, se li nota que fa quinze anys [vint-i-cinc, ara]que va ser escrita. Aquí se'n va veure una versió fa tretze anys [vint-i.-tres ara] en una sala avui desapareguda, l'Artenbrut, de Gràcia. ¿I per què se li nota el pas del temps? Doncs perquè un pensa que el més probable és que el parell de corredors urbans que volen fer un bon paper a la marató novaiorquesa, malgrat que corrin en parella, avui s'entrenarien aïllats del món, amb auriculars i un iPod, i la tertúlia, tu a tu, quedaria per a una millor ocasió.

Però, esclar, les convencions teatrals són les que són. I l'obra també. I els dos intèrprets són allà, suant la cansalada, per dir alguna cosa i no només per fer veure que corren. I el que diuen ho diuen perquè els espectadors n'acabin traient les seves conclusions, si és que no s'esgoten, asseguts a la butaca, de tan veure córrer els altres dos a l'escenari.

Malgrat els quinze anys [vint-i-cinc ara], l'obra la salva l'alè d'actualitat perquè la pressa, l'anar endavant, ni que sigui només per cobrir un rècord de cronòmetre, viure a tota velocitat, és una constant de la societat contemporània, molt més de la d'avui que no pas de la de quinze anys enrere [vint-i-cinc ara]. I això és el que fa que 'La marató de Nova York' connecti amb els espectadors d'avui en dia, a pesar que la conversa entre el parell de gànguils sigui d'allò més quotidiana, fins i tot amb una llicència d'adaptació al futbol més recent que pot ser que passi de moda, i sense pretendre tampoc burxar en el conflicte personal que mantenen en suspens des de fa temps els dos corredors.

Que quedi clar que la interpretació de Joan Negrié i Albert Triola és admirable. Dos actors que vénen, un, d'obres com 'Lluny de Nuuk', al TNC, o 'Tirant lo Blanc', amb Calixt Bieito; i l'altre, d'aquella conversa entre Descartes i Pascal, amb Josep Maria Flotats, vista al Teatre Lliure. Un espectacle meritori pels seixanta minuts d'exercici físic cada funció. Seixanta minuts recomanables per als que vulguin perdre alguns quilos en poc temps. Els seus dos personatges són la cara i la creu. Un que porta la veu cantant, que mana, que força la situació i que vol arribar més enllà del pas a nivell per superar el seu propi rècord. L'altre que fa figa, que panteixa, i que té la temptació de deixar de córrer perquè li falta la respiració o perquè les cames no li responen. La preparació per a la marató de Nova York és un repte, un objectiu, allò que els empeny a no aturar-se, digui el que els digui el cap, boti com boti el cor.

El director, Juan Carlos Martel Bayod, ha entès que, a banda de córrer, calia alguna cosa més. I aquí és on apareix un 'tour de force' final que manté la platea enlluernada a plena il·luminació de barres de focus i que deixa en relleu els dos corredors mentre el més dèbil dels dos s'ha avançat com si estigués mogut per un robot motoritzat fins a una cursa final i estressant que el porta, si la imaginació de l'espectador és fecunda, fins al més enllà. Córrer per no arribar enlloc. Córrer de pensament per vèncer el deteriorament del cos. Córrer per guanyar l'eternitat. Uns segons finals de gran teatre similars a la sensació de triomf que té l'atleta quan trenca la cinta de la meta d'arribada i cau exhaust sobre la pista. (...)