Resulta incomprensible que una proposta com La mesura del desordre sigui programada dins el Grec i, encara més incomprensible, es presenti a l’escenari de la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. El motiu? Perquè el muntatge és conseqüència d’uns tallers que set ballarins han realitzat, en diferents intervals de temps, amb el coreògraf Thomas Hauert, fet que no ajuda a la cohesió, i perquè el resultat d’aquests tallers s’ha quedat estancat en un esglaó del procés d’investigació, lluny de comptar amb suficients elements i nivell per a ser exhibit en qualitat d’espectacle escènic.
En el seu inici, per la forma en què apareixen vestits els intèrprets, amb un maillot sencer, i per la posició de braços i desenvolupament de desplaçaments, algunes imatges ens podrien remetre, molt de lluny, a la tècnica Cunningham, però la sensació es dilueix ràpidament per donar pas a un seguit d’evolucions que transmeten una sensació de desordre sense mesura. A aquest fet s’hi ha d’afegir els diferents nivells i qualitats de moviments dels intèrprets, la majoria dels quals no passen d’una justa correcció.
Seguint la seva particular forma de treball, Thomas Hauert s’allunya d’utilitzar formes coreogràfiques concretes i predefinides a favor d’oferir uns paràmetres dins els quals es generen i s’emmarquen els moviments dels ballarins, respectant la seva intuïció, creativitat i personalitat. Fins aquí res a dir, però el problema sorgeix quan la improvisació, la creativitat, per molt que vulgui trencar amb formes establertes i buscar unes evolucions complexes que es reorganitzen constantment, no és capaç d’anar més enllà del que podria ser un taller en procés d’investigació, que reclama molta neteja i més d’un tall d’estisores; un treball però que podria guanyar si es presentés en espais d’assaig i creació, perquè l’espectador estaria predisposat a veure allò que se li ofereix: la recerca de la mesura del desordre.