Una dura experiència personal porta Magí Serra a enfrontar-se a si mateix. La pèrdua del referent més important, el pare, el conduirà a crear tot un tramat de camins, d’il·lusions, de reptes per on haurà de transitar que venen a representar la fragilitat de la vida, la tensa relació entre les persones, els límits del nostre cos i de la ciència. Tot creant en viu un laberint en forma de cordes per on Magí, intèrpret, coreògraf i també director de l’espectacle (estrenat al juliol a Deltebre), es mou amb agilitat i que esdevé un espai de delicat equilibri, com delicat és l’equilibri de les relacions humanes. A través del dol, Serra es deixa acompanyar en aquest viatge nostàlgic en el qual “la força de la perseverança i l’honestedat per superar les limitacions físiques o mentals que tenim o que ens autoimposem” ens permeten “reflexionar sobre la bellesa i la fragilitat de les nostres vides”.
La mesura del detall és una reflexió sobre la bellesa i la fragilitat de les nostres vides, una peça que gira al voltant d’una acció d’extrema senzillesa: la construcció d’una estructura delicada, un sistema de fils, pals i pesos que s’hauran de mantenir en equilibri. És també una recerca sobre el que hi ha darrera les formes de les coses. Ciència, filosofia, amor i transcendència s’entrellacen per teixir un nou discurs on el cos és motor de pensament. Magí Serra crea La mesura del detallarran de la mort del seu pare, un referent importantíssim en el seu trajecte vital i creatiu. Aquesta experiència l’embarca en un procés personal, un viatge cap a les formes i els moviments que es generen al voltant de la pèrdua i la superació. Magí Serra vol compartir-ne els aspectes més profunds en aquest particular homenatge. La peça està pensada com un contenidor perquè públic i intèrpret trobin la seva pròpia història, les seves respostes sobre els grans enigmes de la nostra existència.
Magí Serra construeix un petit poema visual. Tant inestable com l'equilibri que pot donar un cordill que se sustenta per pals, cubs,mitja soca de tronc i alguna pedra. Aquesta poètica de veure una construcció evoca als treballs de Jordi Galí (Mauibaum Abscisse...), tot ique utilitza eines molt més preparades per a la instal·lació. La diferència és que Magí, després, juga en aquest laberint, en un jeroglífic d'intencions. Al darrere, la veu del seu pare Joan Serra (1947-2013)i algunes imatges que hi evoquen. COm la mitja soca que pot revelar el 50% del seu arbre genealògic o la dèria del fill a evitar totes les demandes paternes (saltant entre els cordills i anant aprenent els possibles riscos d'una caiguda del seu itinerari de fils.
La peça és molt intrigrant. Atrapa per la seva poètica i senzillesa. Juga a intuir trames, pensaments, reflexions. I, amb la veu en off, estableix una lleugera estructura dramàtica. un esquelet,però, que ofereix més d'un final. La peça hauria d'arrodonir (o reduir els penúltims passatges) fins a la rèplica final en què es torna, com en un cercle a definir la fórmula d'una circumferència. Aquest és el segon treball del ballarí Magí Serra, ara com a coreògraf. Anteriorment, havia presentat Esvorell a la Fira Mediterrània de Manresa: Esvorell, on ja s'insinuaven els equilibris amb tacs de fusta i la recerca de la caiguda.