Rodoreda, que va deixar la novel·la inacabada, aboca un món imperfecte, traidor, en el que els supervivents viuen torturats per la por, per les creences quasi esotèriques. Les malformacions del cos (com la coreografia de Marta Carrasco, Perra de nadie, o la gepa que Shakespeare posa a Ricard III per definir-lo físicament com a personatge retorçat) són el mirall de la seva consciència, massa carregada de prejudicis. Si Salvador Espriu crea, des de l’exili interior del franquisme, Primera història d’Esther per salvar mots, tradicions i un món que perilla sota el jou franquista (identificant Catalunya amb la sort dels jueus), Rodoreda inventa tot un món nou, ple de penombres, de personatges malgirbats, d’un poble amb la certesa que desapareixerà empès per una riuada. I, ara Joan Ollé, s'ha atrevit a traspassar-ho a l'escena, com ja va fer amb les celebrades versions de La plaça del diamant en les que extreia la part més costumista i intensificava la veu de la Colometa a partir de tres veus (primer) i d’una sola en la seva darrera versió. Ara també ha destil·lat unes pàgines literàries molt més obscures que projecten diferents veus, entre les que hi ha la mateixa Rodoreda, que creua com si fos una fantasma més.
Aquesta novel·la traslladada aral teatre recorda al García Lorca d’El público (també una obra pòstuma, de fet) perquè situa les glicines i lles papallones a un espai fosc, desesperat, cruel. Ollé dona prioritat a la paraula des de l’estatisme de les escenes. Tot i que hi ha una certa representació, un acurat moviment, mana la paraula (dita, d’arrencada amb els ulls tancats, que dona una gran potència). L’espai és inquietant, que representa una mena de portals mig derruïts i un mur final que, admet alguna sorpresa dramatúrgica. La nuesa de les formes (podria recordar unes ruïnes d’antiga església per l’alçada) s’acoloreix amb una il·luminació que muta contínuament. Ajuda a què l’espectador imagini els passatges, amb molts pocs moments per a la llum de l’esperança. En aquest Purgatori en vida, només respira fresca l’ànima: Els homes només desitgen morir i que no els taponin la boca amb ciment perquè l’ànima pugui voleiar.
El riu, que hauria de ser un altre element de vida, és una amenaça constant: és la base per fer creure tothom que ha d’ofegar el desig, perquè si no fos així, aquesta comunitat es desmembraria, desapareixeria. Davant de les contínues desconfiances, de les traïcions, de la maldat amagada, que només fa créixer la superstició entre aquestes éssers només allibera el camí individual de la mort. I, llavors, és quan s’atura la cadència rítmica feta amb frases curtes que enllacen les paraules sonores de Rodoreda. Absorbent i angoixant. En aquest paratge carregat d’humitats i brutícia, la primavera de l’ànima només pot arribar amb la mort.
