La mujer más fea del mundo

informació obra



Direcció:
Bàrbara Mestanza
Autor:
Ana Rujas
Intèrprets:
Ana Rujas
Ajudant de direcció:
Edu Tudela, Maria Roig
Assesor de moviment:
Carla Tovías
Escenografia:
Anna Cornudella
Sinopsi:

Una dona.

Despullada.

Al terra d’un lavabo.

El buit al bell mig de Madrid… o potser de Barcelona.

Una dona jove, una dona normal, amb una vida normal i un dolor incisiu a l’estómac. El dolor inherent de l’ésser humà.

Una sobredosi de la vida mateixa. Sobreprès a causa de massa cultura Kitsch, barata i plena de plàstic. Una persona resultant del consumisme més tòpic d’aquest segle XXI a la recerca de la sortida més ràpida: la salvació o la mort.

Aquest és el resultat de la barreja de les vides d’Ana Rujas i Bàrbara Mestanza.

Després de 28 intents de sinopsi, de 28 intents per explicar el què veuràs entre aquestes quatre parets, de 28 intents per explicar el què volem explicar, la companyia LA OTRA BESTIA ha pres la decisió de simplement expressar això:

LJKAESNDZNDSCKJhkjnljxdnslkjdbalkjABLJBlkjbkjhVSXHJBLAJSBFKND!!!!!!

Crítica: La mujer más fea del mundo

31/12/2018

Col·lapsats en la primera persona del singular

per Jordi Bordes

Ana Rujas aclapara. Des del primer segon, en aquell posat de beata verge. Amb la seva veu esquerdada dels crits de les sessions anteriors. Amb la mirada del món (amb una notable dosi de nihilisme que també hi deu aportar Bàrbara Mestanza) desesperada i alhora excessiva. La seva narració, d'agònica a còmica, sovint commou. Expressa la seva cosmovisió de model/actriu que ho és perquè vol i que rebutja moltes de les seves perversitat. El sexe com la droga i l'alcohol són part de la mateixa recepta. El personatge pot abraçar tendrament després d'un ball amb una espectadora, pot quedar-se al racó de pensar per descobrir els moments més lúcids, pot recargolar-se buscant plaer dalt de la tarima sempre donant una mirada que supera de molt els diàlegs bavosos de lligar en una discoteca. Hi ha una radicalitat, una necessitat de sentir-se viva, de voler caminar pel caire de l'abisme que ennuega el públic. Sigui dona o home, jove o més adult. Ser una ionqui de la bellesa té molts efectes secundaris, per molt que majoria dels mortals ho ignorem (Els guapos són els raros, canten els Manel).

El personatge (i fins a quin punt és també l'opinió de Mestanza i de Rujas?) necessita ballar, però discrepa de la necessitat de plorar per omplir els buits de l'ànima. Hi ha un notable paral·lelisme amb El percebeiro, tot i que aquest deriva cap a la festa i no cap al crit desesperat d'aquesta model desitjada que vol fer la revolució de la lletjor. Mestanza, membre de The Mamzelles respira sovint aquesta mirada tant càustica. Ho van fer amb Màfia i amb F.A.M.Y.L.I.A. Després d'una primerenca My sweet country (que apuntava maneres, tot i que tirava pel camí més fàcil i previsible). The Mamzelles i Bàrbara Mestanza (en aquest cas) demostren que ja han madurat. que se senten joves que han de canviar el món. Però no ho fan per a millorar-lo; només per a sobreviure'I, quan l'excés està a punt d'arribar a un límit que trasllada a un pas de no retorn reben la trucada de la mare (li diu que "no passarà res dolent") i la va a buscar. On sigui. Quan sigui. Costi el que costi. 

La precarietat actual ha traslladat els joves actors i dramaturgs a un espai extrem (Mestanza intervé d'actriu també a Be my baby). També els de VVAA (també coneguts com Els Malnascuts, traslladen el seu drama vital a una comèdia carregada de referents pops Wohnwagen, o Like si lloras, per exemple) o el joc amb un rerefons ben fosc de Nao Albet i Marcel Borràs (Falsestuff). Què lluny queda aquelles comèdies de Jordi Silva, de fa poc més d'una dècada Ja en tinc 30!, La millor nit de la teva vida, o Un fill, un llibre, un arbreEls temps estan canviant, dramàticament. A la sensació de superar l'adolescència, encara amb altes dosi de festa, ara hi ha un to molt més amarg que desconfia de la societat però que s'entesta a relacionar-s'hi, encara.