La peixera

Lo mejor (y lo peor) de La peixera, de Toni Cabré, es lo mucho que la platea puede identificarse con la trama y los personajes. La ha estrenado el Versus Teatre (estará en cartel hasta el 29 de mayo) tras años arrinconada en las estanterías. El autor escribió y publicó el texto, bajo el título L’efecte 2000 (premio Ciutat d’Alcoi), hace ya más de tres lustros, cuando España iba bien y pocos advertían del tsunami que se avecinaba. Cabré sí lo vio venir y, en su ficción, envió a cuatro informáticos a la lucha más descarnada por la supervivencia laboral. Apenas ha tenido que actualizar algún término técnico y cambiar el título para rescatarla hoy, más vigente que nunca. La batalla se libra en el asfixiante sótano de una empresa, donde el equipo de informáticos trabaja. Su jefe directo –Òscar Molina, que también dirige el montaje– les anuncia los planes de «los de arriba» de prescindir de sus servicios. Y ellos, que se creían los amos del cotarro, los cerebros irremplazables para el funcionamiento del negocio, se lanzan a despellejarse vivos tras constatar que el jefe de la manada no los defenderá. La desconfianza y supuestas traiciones disparan la espiral de violencia que el elenco (Joan Bentallé, Miquel Sitjar, Jaume Casals y Pep Papell) afronta con mayúscula intensidad en algunos de los pasajes. A lo largo de una jornada, dividida en cuatro actos, Molina consigue trazar con buen pulso el crescendo del clima de tensión que desemboca en la tragedia, servida con extrema fisicidad en un gran trabajo del reparto. El más veterano (Bentallé), rabioso por la patada tras dejarse la piel en la empresa, desahoga su desespero en una tremenda tunda de golpes al supuesto traidor (Papell), que se ha vendido al poder. La escena es de impacto, como también lo es cuando arrasa con todos los objetos a su alcance, incluido algún equipo informático. Y mientras los de abajo se despedazan, Molina asume con templanza el papel del superior sin escrúpulos también en lucha para salvar el pellejo. Es el más inepto (incapaz de decidir qué ordenador comprar a su hijo), pero ahí está, manejando el destino de cuatro desgraciados. Bestias heridas a las que Cabré culpabiliza de sus acciones. De su falta de estrategia, incapaces de unirse ante el enemigo. Un demoledor retrato del sálvese quien pueda que domina en el mercado, más bien jungla, laboral.

Un western al soterrani. ¿Què devia passar l'any 2000 perquè el dramaturg Toni Cabré (Mataró, Maresme, 1957) no estrenés en un circuit estable l'obra «L'efecte 2000», guanyadora del premi Ciutat d'Alcoi i publicada a la col·lecció El Galliner d'Edicions62, la mateixa obra que ara ha revisat lleugerament —en setze anys la informàtica ha fet un canvi espectacular— i que ha retitulat «La peixera»?Segurament que els corrents del canvi de segle no devien aconsellar que es posés sobre l'escenari un retrat tan salvatge que mostrés fins on pot arribar la lluita per fer-se amb un lloc de treball. Esclar que, l'any 2000 encara no havia esclatat la crisi de la bombolla immobiliària i financera i el segle que estava a punt d'encetar se les prometia ben felices.I és ara, doncs, quan l'obra de Toni Cabré esclata com un cop de puny a l'estómac, quan la massa treballadora de classe mitjana —la dels despatxos, la del cafetó i el cigarret, la de la corbata i el vestit d'agent comercial— ha notat la ferida en la pròpia pell, que el discurs dels cinc personatges que protagonitzen «La peixera» ja no sona a ciència-ficció d'un món que no era el nostre sinó com un reflex de la misèria humana a l'hora de perdre el plat calent a taula.He dit d'entrada que «La peixera» és un western al soterrani perquè tot passa a la planta de sota d'una empresa —el guió en diu mitjana, però jo diria que no li fal cap mal qualificar-la de gran empresa— i que les decisions vénen de dalt —metàfora del poder real— malgrat que és sota terra —metàfora del poder utòpic— on es té el cervell informàtic que ho pot aturar tot només pitjant un botó. (...)«La peixera» és una d'aquelles obres que pot congregar molts espectadors i que, segurament, reclamarà una pròrroga o una segona temporada. Hi ha també la nova aportació musical de Malacara & Wilson Band, que ja va enregistrar un disc amb alguns temes de la banda sonora d'una obra anterior, «Cloaca», de Maria Goos, que reunia part del repartiment actual de la companyia, i que ara té en procés l'enregistrament dels temes que marquen el tall dels quatre actes de «La peixera», quatre actes que transcorren en quatre espais temporals d'una sola jornada: matí, migdia, tarda i vespre. Si de debò fos un western, com he dit abans, seria exactament des de la sortida a la posta de sol, amb duel inclòs i la mà a la flor de pell de la culata del revòlver. (...)

Toni Cabré és un dramaturg de pedra picada, que s'ha endut tots els premis de teatre del país, que ha publicat regularment les seves obres, però que no sempre s'ha estrenat quan tocava, cosa que el fa un dramaturg 'resilient' i això posa a prova constantment la seva excepcional vàlua.  Acaba de passar al Versus Teatre amb l'estrena d'una peça premiada i publicada fa 16 anys (L'Efecte 2000, Premi Ciutat d'Alcoi 2000) que finalment arriba a l'escena professional amb vestit nou de trinca: un títol enormement expressiu, La peixera, i lògicament amb els retocs imprescindibles que el present exigeix. Però l'obra és la mateixa i fins i tot és ara més actual que fa tres lustres perquè lamentablement l'entorn econòmic a què ens ha arrossegat el capitalisme criminal resulta encara més brutal i salvatge. Conflicte laboral i extrema competitivitat entre treballadors informàtics és el que es cou en aquesta peixera on els personatges boquegen una aigua resclosida i putrefacta on només uns pocs sobreviuran. Només falten els vidres que haurien de fer de parets transparents a fi de donar compte de l'engarjolament asfixiant que l'espai provoca als qui l'habiten. Receptacle de cristall que es dibuixa amb gestos i amb un lleu efecte sonor. Què no seria un muntatge amb una peixera volumètrica amb els actors engabiats i ben sonoritzats... Guanyaria verisme però potser es perdria la intensitat física que amollen els intèrprets en un pugilat sense concessions. A cada representació es fa trencadissa de maquinària informàtica per tal de fer més vívida la virulència de la situació. Cinc actors es lliuren al vòrtex que planteja la peça amb una gran solvència. Que un dels intèrprets faci a més de director sempre presenta, però, un problema d'últim ajustament que només la mirada exterior pot oferir. El rodatge farà créixer l'atmosfera d'elevada tensió, perquè la complicitat i l'empenta dels actuants hi és tota!