La pista

Teatre | Nous formats

informació obra



Companyia:
Menú Teatral
Producció:
Teatre Gaudí
Intèrprets:
Aïda Bellet, Boris Cartes, Oriol Escalé, Oriol Guillem, Marc Joy, David Maqueda, Marina Mulet, Núria M. Montes, Joana Sureda, Joana Sureda
So:
Cristina Martínez
Assesor de moviment:
Amanda Rubio
Vestuari:
Tània Gumbau
Escenografia:
Tània Gumbau
Direcció:
Antonio Calvo
Dramatúrgia:
Jaume Viñas
Sinopsi:

En un entorn de crisis trepidant, les necessitats no cobertes són les bàsiques; menjar, un lloc on poder dormir. Moltes persones, al Mississipí dels anys 30, sense res i sense cap tipus d’ajuda del govern, intenten sobreviure.

En aquest entorn, una perversió més, una nova manera de fer diners és converteix en el nou divertiment de la societat: Les maratons de Ball. Durant setmanes els concursants hauran de ballar sense parar, només descansant 15 minuts cada hora. Fins que caiguin rendits

Guanyadors del 1er Premi Beca Desperta. 


Crítica: La pista

27/06/2015

Ingent treball coral que trenca la frontea amb la dignitat humana

per Jordi Bordes

Menú teatral juga als contrastos i a la coralitat. La recepta està molt ben equilibrada i reparteix joc als 9 personatges que deambulen per l'escena (a l'Atrium estan molt apretats, al TGB lluiran de repartiment ampli actuant a tres bandes). Il·lustren els tipus d'ànimes que s'inscrivien a les maratons de ball dels anys 30, un joc estúpid (que, a mida que avança es convertia en més inhumà, en més degradant pels participants) que garantia aixopluc, menjar i una certa companyonia en l'època més negra posterior al crack del 29. La dramatúrgia de Jaume Viñas és molt efectiva, directa, sense necessitat de gaires connectors. El codi és clar i la trama amb un punt de "thriller" (Qui acaba guanyant? Els tramposos sortiran impunes?) atrapa l'espectador.

L'espai musical és constant i navega del descriptiu (i imprescindible pel ball) al psicològic, en els quadres del judici. La llum ajuda a reforçar l'aclaparament dels perdedors (amb una llum zenital, ben blanca) i l'ambient despreocupat de la pista. Segurament, al TGB hi haurà més possibilitat de variar el quadre d'il·luminació i fer visible la marxa dels contrincants, amb l'apagament de les bombetes de l'aparent envelat. 

Un molt bon treball interpretatiu, de gran desgast, que potser li falta un punt de mala llet i de permetre la translació dels personatges dels anys 30 dels Estats Units, a l'actualitat. Perquè, no costaria gaire trobar paral·lelismes al món laboral i social, on tots ballem al ritme que toca. I encara és hora que trobem qui és el mestre de cerimònies que imposa el seu dictat. David Maqueda ha fet un excel·lent treball de direcció i Amanda Rubio de coreografia que facilita a l'espectador veure qui parla en cada moment. Per comprendre les relacions viciades que es van generant durant els més de 40 dies de ball entre aquelles 4 parelles. Tots tenen el seu instant de protagonisme i en cap moment sembla que toqui complir amb la quota interpretativa. 

Trivial