La plaça del Diamant. Carlota Subirós

informació obra



Dramatúrgia:
Carlota Subirós, Ferran Dordal
Direcció:
Carlota Subirós
Sinopsi:

La directora teatral Carlota Subirós ha dit algun cop parlant sobre Mercè Rodoreda que un dels grans mèrits de l'autora va ser saber acceptar i fer fructífer el trauma de l'exili provocat per la guerra civil. I sí, de fet va ser mentre estava exiliada a Ginebra quan Mercè Rodoreda va imaginar la novel·la que ara arriba a escena. La plaça del Diamant no és només una de les novel·les catalanes més conegudes, sinó una de les obres imprescindibles en l'Europa del segle XX i una creació universal. La novel·la retrata les vivències d'una dona humil del barri de Gràcia, entre la segona República, la guerra i la misèria del franquisme. I la protagonista té tant pes en aquest muntatge, que la interpreten no una, sinó onze actrius d'edats i perfils diversos, en una mena de calidoscopi escènic i femení que ens descobreix matisos i ens mostra constrastos de la vida de la Natàlia, però que també al·ludeix a les nostres vides, les de les nostres mares i les de les àvies. Perquè, com es transmeten i es transformen d'una generació a l'altra les vivències de les dones? Una mirada contemporània i la música en directe interpretada per la compositora Clara Aguilar són algunes de les altres claus d'un espectacle que és tot un repte escènic i que ens presenta la vivència universal d'una dona, des del desassossec i gairebé la bogeria fins al reconeixement de la identitat pròpia i l'acceptació del present.

A més de la proposta Amor, Fe Esperança (Grec 2005), Carlota Subirós havia estrenat al Grec Festival de Barcelona un altre muntatge sobre aquesta autora: Rodoreda. Retrat imaginari, una aproximació personal a l'escriptora a través dels seus textos que es va veure durant l'Any Rodoreda (Grec 2008). La directora és un dels noms imprescindibles de la direcció i la dramatúrgia catalana, tot i que des del principi de la seva trajectòria teatral no ha deixat mai de fer traduccions. Ha format part del Consell Assessor del Teatre Nacional de Catalunya i de l’equip de direcció artística del Teatre Lliure i va ser una de les fundadores (avui és col·laboradora) de La Perla 29. La seva posada en escena de La plaça del Diamant (debut de la directora al Teatre Grec) es veu el mateix any en què el col·lectiu d'experimentació sonora cabosanroque presenta també un muntatge inspirat en un altre text de l'autora, el recull de relats Viatges i flors.

Una producció del Teatre Nacional de Catalunya i el Grec 2023 Festival de Barcelona.

La funció del dia 16 de juliol, a les 22.00 h, disposarà d'un servei d'audiodescripció i acompanyament per a persones amb discapacitat visual.

Les dates de representació de La plaça del diamant han canviat per motius logístics a la muntanya de Montjuïc. Per garantir la qualitat tècnica de l’obra, així com la mobilitat a la zona, ens veiem obligats a canviar les dates de representació als dies 13 i 16 de juliol, a la mateixa hora.

Crítica: La plaça del Diamant. Carlota Subirós

14/07/2023

Plaça del Diamant líquida i fluïda

per Jordi Bordes

Una novel·la històrica apel·la a la terra de les trinxeres, a la misèria de les molles de pa, a la concreció de la paraula. Carlota Subirós (i amb el suport de Ferran Dordal, a la dramatúrgia) proposa una versió líquida, que flueix, constantment. La música en directe de Clara Aguilar no és descriptiva, si no ambiental, que predisposa a rebre les alenades de vida a cop de rèplica compartida. I és que al costat d'Aguilar, hi ha unes altres10 intèrprets a l'escenari però que, tot i la potent coralitat, només ho fan per centrar-se amb la veu de la Natàlia, la que Rodoreda va utilitzar per estirar tot el fil de la història. El codi per avançar la trama és prou simple i atrapa l’espectador durant més de dues hores.

Joan Ollé també en va fer versió que unificava la trama en la veu de la protagonista (primer amb tres actrius i finalment amb una de sola). Ara, aquesta primera coproducció del Grec amb el TNC revisita una peça que el TNC ja havia produït, representada en format espectacular el 2007. La veu 'aquesta novel·la es manté latent en la memòria col·lectiva, Sigui per les funcions i adaptacions cinematogràfiques o perquè encara és una novel·la que es llegeix a Batxillerat.

A l’Amfiteatre Grec, el traginar de les intèrprets és constant. Com una dona abnegada que la proclamació de la República la va il·lusionar quasi tant com l’entrada dels coloms al terrat (o sigui, que més aviat, poc) i que va patir la incomprensió del seu company i dels amos de la casa on servia només per l’odi que es professaven entre ells. Carlota Subirós ensenya la noia fràgil però també resilient, que procura ser feliç i compartir-ho amb els qui estima. Però que no dubta en prendre les decisions dures que facin falta per resoldre, sense consultar-ho a ningú, allò que ja comprèn que és insostenible. Aguanta els petits maldecaps però no tolera els grans maldecaps.

La proposta escènica sap conjugar bé la paraula de Rodoreda que dringa constant, amb unes rèpliques que s’encadenen i que quasi no dialoguen d’entre les 11 actrius tot voltant per l’escenari. Es completa amb un espai sonor i una coreografia constant d moviment d’objectes (des del caracol de mar del principi, a l’embut, la rosa de Jericó ,la clau perduda o el rellotge del company) que reben un retró específic. Com si fos una ofrena, tots aquests objectes es va col·locant al prosceni, com qui disposa l’esquelet emocional. Al fons, la moto de’n Quimet es desplaça sense engegar-la o es construeix i desmunta el colomar, amb un obrir i tancar d’ulls. Mentre, es va embrutint el blanc de la puresa i ingenuïtat d’una òrfena de mare que es pensa que les dones es trenquen e el llit de noces. I plora per la por del què pot passar.

La Rodoreda més fosca, dels deliris i de les llums blaves que esclatarà més tard en peces molt més amargues com La mort i la primavera o Quanta, Quanta guerra se la insinua en el passejar desesperat, fugint dels seus fantasmes, i de l’ombra de la Colometa que va ser en la joventut. Ho viu la nit que casa la filla, tancant un cercle vital. Aquesta posada en escena de La plaça del Diamant, commou tot i que se sàpiga cada un dels passatges i sorprèn en els episodis de la grisor quotidiana, que sovint són obviats i ara s’expressen amb els gestos mecànics de parar la taula. Ressoni o no, en la soledat el caracol de mar.