La Plaça del Diamant. Paco Mir i cia. Eòlia

informació obra



Intèrprets:
Carla Pueyo, Uri Callau, Núria Bonet, Georgina Llauradó, Rai Borrell, Fran Lahera, Ariadna Camps
Dramatúrgia:
Paco Mir
Autor:
Mercè Rodoreda
Sinopsi:

De la mà del director i dramaturg Paco Mir, la Companyia Eòlia torna al Teatre Victòria, amb l'obra clàssica de Mercè Rodoreda.

Amb el rerefons de l'arribada de la República i de la guerra civil, aquesta novel·la, que inicialment s'anomenava Colometa, se centra en el personatge de la Natàlia, la Colometa, una dona jove que en representa moltes d'altres a qui va tocar viure un període de la història especialment cruel. Na Natàlia accepta sense rondinar tot allò que la vida, i el seu marit Quimet, li imposen. Arriba a acceptar que li canviï el nom pel de Colometa. Com moltes dones de l'època, veurà anar-se'n i morir els seus estimats, passarà gana i tindrà dificultats per tirar endavant els fills.
Enfonsada en un matrimoni que no li proporciona felicitat i unida a un home egoista, la Natàlia renuncia a la seva pròpia identitat cedint tot el protagonisme al seu marit, acceptant els convencionalismes d'una època que deixava la dona en un segon pla. Al llarg del text, el lector va descobrint la resignació d'aquesta dona davant la realitat que li ha tocat viure.
La novel·la és també una crònica ideal de la Barcelona de postguerra i de com va marcar aquest període històric la vida dels barcelonins.


Crítica: La Plaça del Diamant. Paco Mir i cia. Eòlia

04/10/2019

Una novel·la a escena

per Jordi Bordes

Paco Mir fa una lectura de La plaça del Diamant molt narrativa. Manté l'ordre, respecta els personatges principals, il·lustra els espais (encara que amb una austeritat notable). És un atreviment fer una nova versió d'aquesta aclamada novel·la de Rodoreda després de la versió que es va fer a la Sala Gran del TNC (amb mitjans i espais a dojo), dirigida per Toi Casares (2006). La versió més celebrada d'aquest muntatge és la peça destil·lada per Joan Ollé que va estrenar al Borràs amb només tres Colometes (2008) i , posteriorment encara ho va fer amb una sola actriu (Lolita Flores, al Goya!).

Aquesta posada en escena és molt directa, molt franca. Deixa la protagonista a l'escena mentre els seus companys d'escena es mouen contínuament, com si fos un vendaval. Com si fossin una organitzada munió de coloms voltant pel terrat. L'amargor hi és en els moments del salfumant i de l'angoixant carrera cap a la casa on va viure amb el Quimet. La Colometa madura demostra que hipot haver sentiment a més de narració en l'escena. Però potser aquesta versió és massa benèvola amb la vida de suro de la Colometa que s'ha conformat a viure amb el que li ha deixat el destí. Només fins al final es veu com ella, ja arraconada als parcs,. viu amb intensitat i celebra la seva memòria, tot i els unts de dolor que ha aconseguit esbandir. Una proposta senzilla, honesta, sense pretensions que ensenya el treball actoral que es cou a Eòlia. Paco Mir defensa bé l'argument i la cronologia; evita donar-li un toc personal que doni nous colors a la trama.