SiNOPSi
Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l’objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.
Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.
Si tens dificultats, clica aquí
El pare s’ha mort. Això és el que ha sentit el Jacob quan ha despenjat el telèfon. Ha intercanviat quatre paraules de consol i ha fet les preguntes logístiques sobre el funeral. Dos minuts més tard, ha oblidat del tot aquesta notícia i ha continuat mirant la paret blanca de la seva habitació, ideant noves mentides provocades pel seu excés d’imaginació. Se n’ha oblidat tant completament que ni tant sols ho ha comunicat a la seva germana Ruth, amb qui conviu en un pis modest, situat al nucli d’una sorollosa ciutat.
La Ruth, que recentment ha perdut la feina i es dedica a omplir les hores anant a córrer dia sí i dia també, en adonar-se que la mort del pare no ha provocat res al seu germà, s’esgarrifa i fa que topi amb la crua realitat: la família fa temps que s’ha esquerdat. Tots s’han convertit en uns estranys. S’ha de fer alguna cosa i, ràpid. Cal estructurar aquesta família desestructurada abans no sigui massa tard.
Però el Jacob no sembla que estigui gaire per la feina. Desvia totes les seves forces a cuidar de la seva amiga Alba, “l’animalet ferit i espantat”, com ell l’anomena. L’únic ésser a qui és capaç d’estimar. La tensió entre els germans anirà creixent, minut a minut, en aquest dia i mig que passa , des de la mort del pare fins al seu enterrament.
Premi de la Crítica 2014 en la categoria de text.
ARTICLE
«Vida de quincalla» | Por Jordi Bordes
Ja fa quinze dies de l'estrena a la Flyhard, funció de Divendres sant. Com en els assaigs, els actors reben el públic voltant pel pis de la Ruth (Laura López) on també hi dorm el Jacob (Guillem Motos). I un magnètic niu on l'Alba (Marta Aran) s'hi deixa caure tant com pot. La peça és àgil i va insinuant forats negres dels personatges: tots tenen una part amagada (sigui la seva incapacitat a ser constant; a una crisi nerviosa adolescent; o a una sensació de culpa, d'emmirallar-se amb l'avi que va fer desgraciat el pare). Les transicions amb la complicitat musical de The New Raemon estan molt ben mesurades, són un dels encerts de la peça. Els 90 minuts de l'espectacle permeten explicar moltes coses, deixar-les apuntades, sense enfocar, és un cau de decepcions en els que un s'hi pot emmirallar. Llàtzer Garcia cita i emula tot un John Steinbeck que sap fer literatura poètica amb metàfores de ponis roigs, que evoca una esperança i alhora i una gana absoluta del 1929 als Estats Units rurals (com la d'El raïm de la ira, que quasi ni se cita). Però el seu text i els seus personatges no són ni pretenen ser brillants, ni massa lúcids. Sí que pretenen ser honestos, reals, humans. El pare acaba de morir i aquesta realitat tant contundent convida a l'hora de la veritat. El pare ja no pot explicar-se ni justificar-se. Sembla que la mare no està massa disposada a sincerar-se, massa patidora d'assolir un estatus social que només ha dut agror als seus fills; si més no al Jacob i a la Ruth, perquè l'Abel (advocat que prospera a Madrid) respon a la genètica de la família materna. Si tot radica en estar un a dalt o en un abaix: en treure la pols a les copes els moments de dubte. Si tot és passar la vida sense excessos per controlar l'energia infantil: conviure amb l'Abel i no fallar-li als còctels. Si només es tracta de gaudir mentint, tot i saber que l'interlocutor sap que tot és fantasia. Si tot és fer grans elogis dels que no hi són, però oblidar de mirar-li les mans, però ignorar les preguntes pendents, però evitar mesurar l'amor cap a altres persones de l'entorn (mare, germans, Alba...). Si tot això és el que compta, efectivament, la vida (com els trofeigs) són pura quincalla, enganyifa de la bona, cagarrina de la fina. Però com que les tres ànimes de l'escena (que imploren l'atenció dels altres a qui els hi aboquen les seves contradiccions) s'hi revolten La pols esdevé un cant poètic des de la vulgaritat a una esperança ingènua però il·lusionant. Un viatge a l'emoció. Un petit singlot que porta a un respir alleujat, quasi amable, còmplice, gratificant. Punt final. 18 d'abril de 2014 Jordi Bordes Recomana
«De pressa i amb pauses» | Por Jordi Bordes
Hi ha un moment en què, un cop armat l'armari, cal afinar les motllures, reforçar els visos. També succeeix en un muntatge teatral. Aquesta visita a la companyia Arcàdia, quan fa poc que s'està comprovant les dimensions exactes a l'escenari de la Flyhard, coincideix en un dels dies de ribot. De controlar pauses i mirades. De donar major èmfasi al “real” en “...alguna cosa real” i en canvi deixar més plana la cita que parla “...del tòpic de la vida”. A escena, es fa molt sonor i evident, però és molt més complicat traspassar-ho a paper. Intentem-ho: -”Quan dius que el pare l'observa, no miris cap a dalt, si no cap abaix. Perquè has donat la imatge que el fill petit està al seu costat i ha de girar molt el coll per veure la cara del pare. Aquest, doncs, haurà de baixar bé el cap”, comenta l'autor i director Llàtzer Garcia. I com és allò de “real”? Molt senzill, agafa aire, “dóna't un temps perquè quedi ben remarcat que demanes una “cosa real”. Cal imaginar-se al pare mort, al davant. Ja mai més transitarà. La Ruth (Laura López) s'ha d'adonar en aquell moment que a ningú li importa gaire la mort del pare. Que no es respecta el silenci per convocar al record. Que fastigueja comprovar com tothom, fins i tot, un mateix, només sap parlar en primera persona del singular. Necessita explotar i parla a la mateixa velocitat que els pensaments s'amunteguen al cervell. S'adona que, en realitat, l'únic sincer és Jacob (Guillem Motos), aquell que l'Abel i la mare i la família per part materna, increpen. Quasi tant important a la manera de dir de Ruth aquesta vivència expressionista, és com el germà petit i la misteriosa Alba (Marta Aran) l'escolten, com si fos el primer cop que veuen l'explosió d'una atleta que es veu desprovista dels seus trofeigs (la clau es trobarà en les escenes anteriors). Ells han de seguir connectats. Escriure com es transforma i es fixa, en qüestió de segons, el canvi de to, de gest, de mirada és una feina impossible. Sobta comprovar la plasticitat que, com un ballarí en té prou amb dibuixar un jeroglífic amb els braços per repetir-lo instantàniament amb els peus, els actors van i tornen amb un text, com qui pitja del botó “pantalla anterior” per tornar a matisar cada nota des de direcció, provar cada idea des de l'ajudantia de direcció. “Alguna cosa real” sona molt diferent a “alguna cosa... rrreal”. Però imprimir-ho en paper és feina titànica. És com explicar un acudit de mim en un disc de vinil, com ho intentava un dels personatges de The Muppet Show. Quan Kermit li advertia que en el disc no es veien les cabrioles del barret sobre del seu cap ell deia, incrèdul “però no se sent com bellugo les orelles?”... La música de The New Raemon ja respira entre escenes. Al final, en els blancs de la cançó, es disparen les rèpliques. I mentre sona el vers, els personatges de l'escena respiren, preparen l'actitud, digereixen la resposta. Mentre, es va coent la il·luminació, atenuant l'espai sonor, reduint el gest. Com no és comèdia, cal absorbir l'expressivitat, utilitzar-la amb comptagotes, per garantir intensitat. Es pot anar de pressa però no es poden perdre les pauses. Aquest és el trofeig preuat, ara.
«El primer trofeu» | Por Jordi Bordes
A la sala d'assaig de la Flyhard es comprova que s'ha anat de compres. Els de la companyia Arcàdia, que estan preparant La pols des de finals de novembre (però que són des de finals de gener a la sala d'assaig), es troben novetats. D'entrada, els actors a partir d'ara, tenen un linòleum clar provisional que els ajuda a comprovar les limitacions que hi haurà a l'escenari real: Una cinta negra marca els límits (cinc centímetres de més o de menys són importants per no donar una puntada de peu a l'espectador de la primera filera els dies de funció). També posen a prova el sofà del menjador de pis d'estudiants on es dóna cita la història. El sofà s'enfonsa per un costat i caldrà valorar si s'integra com a gag en la peça, o si es fa un arreglo domèstic,com succeiria en aquest piset de rellogats. També hi ha l'estanteria en la que lluiran una pila de copes guanyades en competicions esportives. Per ara, són botelles mig plenes d'aigua i un trofeu, el primer, per anar fent proves. Són quarts de quatre de la tarda del divendres 7 de març. El director Llàtzer Garcia ha vingut en bici. L'ajudant de direcció, Muguet Franc, arriba de seguida, reordena la taula i comprova l'estabilitat d'e l'estanteria que, probablement necessitarà un reforç. Se sent molt bé en aquest nou paper perquè, en realitat, a part de donar peu als actors els primers dies, es dedica aportar solucions, com actriu que també és, perquè cada escena tingui el to i la intensitat per a mantenir l'atenció del públic. De seguida, van arribant els actors. Guillem Motos ve d'una revolada dinant amb tres mossegades perquè just surt de treballar a l'Institut del Teatre. Jacob, el seu personatge, marca el primer detonant: És el germà que rep l'avís que, finalment, el pare ha mort,... però se n'oblida de comunicar-li a la seva germana gran, la Ruth (Laura López). Ja s'intueix un personatge simpàticament despreocupat. Ell el defensa, “però no m'he plantejat si em cau simpàtic, o no”. Mentre, es calça les vambes i comprova el sofà. Es comença a notar l'escalfor del radiador i quan ja sigui un pèl més notable apagaran l'estufa de butà, imprescindible els dies de fred més rigorós d'aquest hivern a la sala d'assaig. La darrera en arribar és Marta Aran, que és l'amiga Alba, un enigmàtic personatge feble al costat dels dos germans. Les cartes, per ara, no es poden ensenyar més. L'endemà han de gravar unes cançons a l'estudi de The New Raemon. Seran quatre peces fetes expressament i que complementen la història a més de permetre unes transicions d'escena. Llàtzer comenta l'hora que sortirà el tren de Sants. Guillem pregunta si també passarà pel Clot. I Laura si el tren també para a Granollers. Els actors es troben a escena i són com una família però, en realitat, vénen de places ben diverses, comprovat. Llàtzer Garcia ha construït la segona part de la seva trilogia sobre la família a partir d'aquell escandalós oblit. La terra oblidada (2012) també es va estrenar a la Sala Flyhard. En ella, el pare decidia deixar de parlar. Aquest silenci marcava un cataclisme entre els germans, que el tenien prou abandonat al seu poble, atès per una sobreprotectora i esgotadora filla. L'obra que va patir una tràgica baixa, es va rependre, mesos més tard a l'Atriumlab. La trilogia s'acabarà amb la que, en realitat, va ser l'arrencada d'aquest univers dramatúrgic, inspirat en la família. Es tracta d'una peça de gran format, amb rulots a escena i un ampli repartiment que aparentment, el convertirà en el projecte més ambiciós. Per ara, el conte s'acaba amb el primer trofeu en l'estanteria, amb una tonada de The new Raemon incidental mentre el tren va recollint membres de la companyia Arcàdia, direcció a l'estudi de gravació. Continuarà.
