La porta absent + La cambra perduda

Dansa | Teatre

informació obra



Autor:
Peeping Tom (TBA)
Sinopsi:

Les dues peces que componen aquest díptic escènic van ser creades originalment per l’argentina Gabriela Carrizo i el francès Franck Chartier, ànimes de la companyia belga de dansa-teatre Peeping Tom, amb els intèrprets del Nederlands Dans Theater. Ara, un nou repartiment amb intèrprets de Peeping Tom reinterpreta aquelles creacions, unes coreografies en les quals els personatges evolucionen en espais dels quals no poden escapar i vagaregen per laberints sinistres i misteriosos en què la realitat es confon amb la fantasia, moguts per unes forces naturals i adreçant-se a un destí incert. Passat, present i futur es barregen en aquestes dues peces en les quals les premonicions i un món de records inexactes i canviants són factors destacats. L’atmosfera cinematogràfica tan pròpia de les creacions de la companyia belga les amara totes dues. La primera part, La porta absent, té lloc en una habitació tancada, plena de portes que no s’obren i on un home entre la vida i la mort mira de trobar el seu camí enmig d’un núvol de pensaments. En canvi, a La cambra perduda, ens trobem en el laberint de cabines i passadissos d’un vaixell, un escenari on descobrirem el món interior dels personatges, protagonistes d’unes històries que van més enllà del temps i de l’espai. Suspens, un humor fosc i un univers visual que evoca el realisme màgic s’uneixen en un espectacle singular creat amb un llenguatge interpretatiu, únic i extrem.

L'espectacle s'emetrà en directe a través de la televisió betevé el dia 19 a les 22h.

Crítica: La porta absent + La cambra perduda

21/07/2020

Purgar les penes i les pors amb Peeping Tom

per Jordi Bordes

Diuen que Peeping Tom sintonitza amb la filmografia de David Lynch. També hi coincideix l’univers plàstic d’Edward Hopper, sempre enigmàtic, com desfent-se, amb figures delimitades però alhora amb una paleta de colors que es barregen. A La porta absent hi ha aquella angoixa de viure en una mena de purgatori, sense entendre que s’és mort. En aquest sentit, la incertesa i el punt de surrealisme coincideixen a La nostra parcel·la. Els seus creadors aprofiten la ductilitat i inexpressió dels ballarins per bastir una situació ambigua, però que permet anar-la construint (les portes que no s’obren evoquen L’àngel exterminador de Buñuel).

La companyia ja és una habitual del Grec, sobretot després de la seva trilogia de la família (Vader, Moeder, Kind). Ara, en comptes d’una estrena, hi han presentat dues de les tres peces que havien coreografiat anys enrere per a la Nederlands Dans Theater. La porta absent i La cambra perduda són dos breus malsons, uns contes obsessionats amb la repetició i les accions impossibles. I és que els Peeping Tom omplen el moviment de situacions aparentment impossibles (com ara la baieta que neteja autònomament, o els aplics de llum que es desplacen, com si fos la mà de la família Addams). El llit de La cambra perduda és màgic, com el de la comèdia Soeurs, de Wadji Mouawad.

Peeping Tom practica una dansa amb personatges. Per això, se’ls considera veïns del teatre. La coreografia es deu a la relació que tenen els ballarins en funció de cada rol, per molt líquids que siguin. I són dispersos, perquè fugen d’una narrativitat evident i prefereixen convidar a imaginar situacions, com qui juga a descobrir les emocions d’un jeroglífic. El seu ball, d’una elasticitat gairebé insultant i amb la demostració del domini dels moviments convulsius, com una càmera en què hi ha salts de frame(com si fos una càmera de cinema vell, que s’encalla i fragmenta la història i també el moviment), sedueix i provoca estranyesa, a parts iguals.

Les ombres, els cops de vent que escombren l’espai i el temps, que es mou al seu caprici, connecten amb La cambra perduda, un record dolorós que podria trobar-se en una mena de vaixell a la deriva. El Titanic s’ha estimbat contra el gel i, mentre l’orquestra toca, algú recorda per un instant el motiu pel qual volia repetir un viatge amb un transatlàntic, que li esborrés l’amargor d’un viatge anterior. Però aquests malsons, com la mort, semblen repetir-se en bucle, sense final.