La ruta de la Palta

El Projecte Ingenu sigue siendo, en el mejor sentido, ingenuo. No ha perdido su frescura de compañía joven, la capacidad de asombro ante el teatro y ante sí misma, y se ha atrevido con un proyecto de creación colectiva, lejos de los Shakespeare o Lorca de sus montajes anteriores. Porque en La ruta de la palta, los ingenuos hacen de sí mismos, documentan su viaje a Santiago de Chile para conocer a una compañía local de la que se han traído dos flamantes incorporaciones: Daniella Santibáñez y Cristián Chaparro. Y el resultado es muy distinto a cualquier cosa que hubieran hecho antes. La ruta de la palta son dos obras en una. La primera parte es el viaje de la compañía a Chile y su contacto con la política local, de donde surge la idea que da título a la pieza. La palta (el europeo aguacate) es objeto de huelgas de consumo en su lugar de cultivo en protesta por sus precios altísimos, sangrantes en comparación con el coste irrisorio que el fruto tiene en Europa. Eso permite hablar del problema del agua en uno de los países más áridos del mundo, de las privatizaciones en tiempos de Pinochet, de los favores a los terratenientes autóctonos por parte de una dictadura que, siguiendo el programa liberal de los Chicago Boys de Milton Friedman, se entregó a las supuestas bondades de la iniciativa privada. Y ahora está pagando las consecuencias. Sin embargo, y pese a dar título a la obra, la palta, sus discordias locales y sus implicaciones geopolíticas apenas ocupan unas breves escenas, quizá las más jocosas de la función, en que literalmente se cantan las virtudes del oro verde en los menús del día de restaurantes de Barcelona y Santiago. La obra pasa entonces a su segunda mitad, a las raíces profundas del conflicto hortofrutícola, a la memoria del pinochetismo y el inevitable paralelismo con la España de Franco, a las torturas a los disidentes y las macabras desapariciones, a Víctor Jara como buque insignia de la resistencia ética y estética. Poco a poco, esta segunda mitad se va comiendo a la primera, hace olvidar el fruto que da título a la pieza, el neocolonialismo mercantil o la moda de los superalimentos, y nos devuelve al viejo y necesario, pero trillado tema de la memoria histórica, con ecos obvios del mejor documentalismo chileno, con Patricio Guzmán a la cabeza. Es una lástima, porque el conjunto se desdibuja, pierde su foco, abusa del discreto encanto de las anécdotas personales y del horror consabido de los regímenes autoritarios. Sería injusto, sin embargo, dejar que la segunda mitad empañara la primera, el portentoso arranque del Projecte Ingenu hablando con inteligencia y humor de sí mismo, explicando la génesis del proyecto, desplegando su pericia tecnológica, sacándole todas las capas sonoras a los auriculares inalámbricos que comparten con el público, trabando una ingeniosa autoficción con el director de la compañía, Marc Chornet, multiplicado por tantos intérpretes como tiene la función, convertido en motor de un tercer relato, en recurso inesperado del mejor “teatro raro”, tal y como lo reivindican los ingenuos. Esta fórmula, que aúna nuevas tecnologías, mordiente político y ruptura de la cuarta pared, que recuerda a compañías como Agrupación Señor Serrano o El conde de Torrefiel, es el cambio de piel que mantiene viva la ingenuidad del Projecte Ingenu. No se han acomodado en las fórmulas que les han granjeado el éxito en el pasado. No han adaptado, por enésima vez, un clásico, aunque sea para ponerlo patas arriba. Se han puesto en escena a sí mismos, han explorado nuevos dispositivos escénicos y han parido una creación colectiva. Que nadie espere que La ruta de la palta hable mucho de la palta, porque no es el caso. Es más bien la ruta del Projecte Ingenu, que se ha vuelto más ancha, más diversa y muy digna de seguir.

Projecte Ingenu debuta en una creació propia aferrant-se a les contradiccions polítiques, econòmiques i ecològiques. Palta és alvocat. Si les Canàries són el país dels plàtans, Xile ho és dels alvocats. Fins al punt, que es pot donar més aigua a un arbre pel cultiu d’aquest fruit que a una persona. I, en escassedat d’aigua, la prioritat és la propietat privada. És la Xile de Pinochet la que va arraconar el poble maputxe i tots els obrers. És la Xile que va castigar amb tortura tots aquells que pretenien defensar la democracia, la que van brindar amb cava la mort de Salvador Allende (aquell que també apareixia com a jove ministres de Sanitat a Winnipeg. Ara, l'actor Cristian Chaparro (ja a escena) detalla la contradicció de saber-se d'esquerres en una família de dretes, i comparteix generós, mentre balla, canta i se suma al trap de l'alvocat. Les paraules que sonen de la ràdio democràtica van deixar d'emetre per culpa del partit feixista, però igualment no es van callar. Els fantasmes s'invoquen i se'ls ret un homenatge tendre, intens, generós, d'agraïment a la seva actitud i a la seva desaparició. A Pleasant islands, els crits d'alarma immediats vénen del wtssp. A La ruta de la Palta, és memòria reconstruïda, un trencaclosques on falten les peces que la dictadura va voler aniquilar.Aquest treball és el resultat (no previst) del viatge de Projecte Ingenu a Santiago de Xile el 2018. Hi van anar amb l’únic encàrrec de conèixer i compartir. De seguida, van absorbir la musicalitat xamànica, el ritme pausat, el gust pels saludables alvocats, i la necessitat d’empaltar les reivindicacions democràtiques catalanes (conseqüències de l’1-O) amb les tràgiques i desmesurades tortures venjatives dels militars.La companyia és ambiciosa i intercal·la dosi d’ironia ("jo sóc Marc Chornet") amb altres de surrealisme com la pluja al desert d’Atacama (el mateix que el de Txalo Toloza de Extraños mares arden). La impunitat del Poder ressona a la de Pedro Páramo. Però en comptes de presentar un conte amb personatges i trama, es decanten pel “teatre raro”, per evocar amb les seves coreografies i efectes sonors. Una torrentera sonora de reverberacions, a través d’uns auriculars, que és inmensa però que, les dues hores de durada del muntatge, acaben esgotant les orelles.  La peça permet compartir el dolor i també els instants de Vida com el batec del nadó. Sempre, sota les arrels, hi ha la Vida. Sigui en un alvocat o en una mare. Estremeix pel dolor. Commou per la intensitat. Sintonitza amb un cant repetitiu final, quasi tàntric.Comentari del 29 d'octubre, de la funció working progress a Escena PoblenouAquesta és una primera aproximació a un muntatge que està en procès. Projecte Ingenu va visitar Xile, de la mà de la Nau Ivanow fa uns anys. Anaven sense més inquietud que compartir experiències amb artistes d'aquella comunitat. Sense cap obligació de convertir-ho en espectacle. Però la visita va ser tnt fèrtil que es van comminar a continuar treballant. Han passat dos anys i el Grec (dedicat a l'Amèrica Llatina) va propiciar l'oportunitat. La peça s'estrenarà completada al desembre, a l'Escenari Joan Brossa. Dissabte passat, es va fer una primera mostra, encara amb la companyia xilena vinguda a Barcelona fent quarantena a la Fabra i Coats (i interevenint-hi puntualment amb una videotrucada).Projecte Ingenu vol explotar la contradicció de l'alvocat. Perquè, es té com un aliment molt nutritiu i que aporta prou energia com per evitar la carn (està molt de moda en els Restaurants ecològics de la ciutat) però alhora és causa de terribles injustícies al lloc on es conrea. Xile practica el monocultiu i destina qran quantitat d'aigua a les plantacions. Fins al punt que la població més pobra (que no pot pagar l'aigua, un servei bàsic privatitzat) en pateix restriccions. L'alvocat és doncs, un exemple de què passa amb el neoliberalisme portat a l'extrem. La riquesa continua a mans d'uns pocs, que van saber sobreviure el pas de la dictadura de Pinochet a la dremocràcia actual. En aquest sentit, la companyia xilena coincideix amb les noies del Centro Cultural Gabriela Mistral i Compañía de Teatro La Re-Sentida amb el seu Paisajes para no colorear (Premi Novaveu 2019 i Premi espectacle internacional de la Crítica 2019). Pere Casaldàliga parlava que Espanya va exercir un segon Descobriment (un segon saqueig) a Amèrica amb l'arribada de Telefónica al mercat llatí: Un grapat d'empreses de l'IBEX-35 van escombrar cap altra competència i van dominar el mercat, impunement. El neoliberalisme de les potències europees a l'Amèrica Llatina ja ha estat motiu de la trilogia de Laida Azkona & Txalo Toloza (Extraños mares arden, Tierras del Sud, Teatro Amazonas), recentment.Fets aquests preàmbuls, passem al com es presenta aquesta creació. Per ara, tot és molt despullat, amb un joc parateatral constant (jugant a què tots els actors facin de Marc Chornet, el director de la companyia, a escena). Hi ha un contrast molt gran entre les escenes farsesques dels joves demanant, amb una cantarella enganxadissa plats de cuina macrobiòtica amb els quadres molt foscos i dolorosos de la violència durant la dictadura. Projecte Ingenu trasllada el país de contrasts a l'escena. Unes sensacions, indiscutiblement subjectives, però que segurament aporten veritats concretes (difícils de contextualitzar, a hores d'ara).La formació s'estrena en el format de creació amb tocs de teatre documental. Fins ara, la seva recerca ha estat en la forma de presentar i actualitzar clàssics Romeu i Julieta, Yerma, Vaig ser Pròsper (rellegint La tempesta) o d'enfrontar universos abstractes com a InFaust o La dona pantera tot rellegint i pervertint tant Goethe com Palau i Fabre.