Quan una companyia t'anuncia una versió de «La tempesta» de William Shakespeare, cal anar amb compte. Només cal recordar, els que ja tenen una edat, la versió que en va fer La Cubana fa gairebé quaranta anys, el 1986, i quina juguesca es van empescar amb tot allò dels impermeables i la ruixada d'aigua al final de l'espectacle. O la versió explosiva que es va veure el 2011 al Teatre Lliure de Montjuïc amb la companyia Cheek by Jowl. I encara més cap aquí, el 2018, la que en va fer al seu aire la companyia Projecte Ingenu, dirigida per Marc Chornet a l'antiga La Seca de l'Espai Brossa.
És evident que la que és considera l'última obra, o el testament teatral de William Shakespeare, ha fet honor al seu títol i s'ha revisat i versionat anys i panys no només en clau de tempesta sinó també de calamarsada, de pedregada, d'arrissada i fins i tot de tsunami.
La versió del director i dramaturg Roberto García i l'Institut Valencià de Cultura —per cert un dels organismes que corre el risc de ser també víctima de la censura d'un conseller de cultura ultra format a les places de toros— va per aquí. Roberto García situa l'acció de la trama de «La tempesta» en una mena de parc aquàtic, «Prospero's Island», com molts dels que poblen la costa turística amb el seu tobogan, piscina d'aigua —ep!, que hi ha sequera, amb pilotes toves de ludoteca— i una llitera elàstica circular per botre-hi a gust. Molts neons de colors i el personatge d'Ariel convertit en una mena de Siri, Alexa, Jasper o qualsevol altre assistent virtual dels que ens assetgen, amb poders celestials i, sobretot, màgics, com mana el mateix Shakespeare que el fa servidor de Pròsper per haver-lo alliberat del seu empresonament. Tots els favors s'acaben pagant.
Es podria dir que Roberto García basa la seva versió en aquest personatge, el d'Ariel, de poders sobrenaturals, interpretat per Paula García Sabio —primer en off i després amb presència física a l'escenari i una propina de musical inclosa— i sobretot amb el mateix Pròsper, mestre de cerimònies, interpretat per una gran veterana de l'escena valenciana i catalana, Teresa Lozano, que es mou pels escenaris a punt dels seus 80 anys amb la mateixa agilitat com si acabés de començar i amb el domini i el personal registre dramàtic adquirit amb els anys.
Ja he dit que quan t'anuncien una versió de «La tempesta» cal anar amb compte. Aquí, la versió juga amb el teatre dins el teatre, situant la jove Miranda (l'actriu Marina Alegre) fora de teló, dormint la mona a terra, com si fos una sensesostre, quan ja entren els espectadors a la sala. La trama s'introdueix partint des del registre contemporani per fer un salt amb el teló alçat cap a la lluminositat escenogràfica de l'esmentada «Prospero's Island» i retrocedir entremig a la caracterització clàssica amb vestimenta d'època, tot i que aparegui en clau de violència light un amenaçant fusell plàstic de raigs làser, tan ingenu com voler enderrocar una monarquia amb una sabata i una espardenya.
Com tantes vegades passa amb versions agosarades d'un clàssic, en el cas d'aquesta “tempesta” valenciana, l'avantatge per als espectadors és que, si saben de què va «La tempesta» de William Shakespeare, en faran una millor lectura interpretativa. Però si es dóna el cas que no saben què els explica Shakespeare, no cal que siguin experts en els personatges de Miranda, Caliban, Pròsper o Ariel, només cal que els acceptin com uns personatges de ficció acabats de crear com qui crea un còmic o una sèrie animada.
Per això, «La tempesta» de Roberto García, malgrat el seu contingut de fons amb les inquietuds i denúncies habituals en Shakespeare com la venjança, el poder o el perdó sisplau per força, té tots els ingredients i una posada en escena dinàmica i visual per ser un espectacle apte per a tots els públics amb l'aportació d'un afegit didàctic per arribar sense esculls als espectadors més joves. (...)
