Una artista disposada a renovar el llenguatge del teatre contemporani porta a escena una creació en forma d'una trilogia de performances. Són unes faules polítiques que indaguen en la creació i l'estat actual del continent europeu.
L'origen de la trilogia, estrenada al Festival d'Avinyó del 2021, rau en la invitació que Phia Ménard, cap visible de la Compagnie Non Nova, va rebre l'any 2016 per participar, a Atenes, en l'edició número catorze de la Documenta de Kassel. L'artista va viatjar a la ciutat alemanya i a Atenes, per trobar en l'una i en l'altra els orígens d'una Europa monstruosa, d'una banda, i el reflex romàntic d'una Europa mitificada, de l'altra. A partir d'aquí, va concebre un seguit de performances que prenen la forma d'històries mitològiques o de contes de fades mitjançant els quals al·ludeix a la construcció i desconstrucció del continent europeu. A la primera d'aquestes performances, Maison Mère, o Casa Mare, ens mostra una deessa construint la primera casa de la humanitat. La veureu erigir una gran edificació de cartó que recorda el Partenó (o potser un cartenó), una construcció tan precària com els habitatges d'una generació de treballadors i treballadores sense recursos fills de l'era Thatcher i que poden desaparèixer perfectament sota un aiguat. A la segona performance, Temple Père o Temple Pare, fa referència a la submissió d'homes i dones al sistema portant a escena un ultraliberalisme que ella identifica amb el patriarcat. El simbolitza amb l'erecció simbòlica d'una gran Torre de Babel, una construcció fàl·lica inacabable aparentment, durant una mena de ritual coreogràfic i arquitectònic amb un regust industrial. Finalment, la tercera performance, La Rencontre Interdite, una cosa així com “la trobada prohibida”, transcorre en un espai desert. És la història d'una desaparició anunciada que constitueix tant un adéu a la innocència com una crida a la revolta. Conté una imatge de transformació simbolitzada per la mateixa Phia Ménard, que, en tota la seva nuesa, mostra un cos que anys enrere era masculí i avui és femení, al·ludint a la seva pròpia experiència personal a una Europa que es reconstrueix a si mateixa. Perquè la construcció, destrucció i reconstrucció simbòlica de tot un continent a l'escenari forma un espectacle incisiu durant el qual el públic riu, viu moments d'angoixa o es deixa endur per la tristesa.
És la visió sobre els mites d'Europa i la seva realitat actual que ens presenta la Cie Non Nova, un col·lectiu creat el 1998 per Phia Ménard, no tant per inventar res com per projectar mirades noves sobre el món que ens envolta. En aquesta tasca Ménard, formada en dansa moderna, mim, interpretació teatral i malabarismes, i la codirectora de la companyia, Claire Massonnet, han posat a treballar plegats artistes, tècnics i pensadors amb els quals han produït treballs com P.P.P. (Position Parallèle au Plancher), Vortex, en la qual parlava amb imatges impactants sobre transformació personal (vista al Mercat de les Flors el 2014) o L’après-midi d’un foehn version 1 (premi a la millor peça de teatre físic al Fringe del Festival d'Edimburg i vista al Mercat de les Flors l'any 2017), en les quals treballava amb el gel i el vent, uns elements que, en les peces que veurem al Grec Festival de Barcelona d'enguany, deixen pas a l’element líquid, que és un dels protagonistes de la trilogia.
