La Ventafocs. El musical a ritme dels 50

Familiar | Musical

informació obra



Text:
Dani Cherta
Composició musical:
Keko Pujol
Escenografia:
Ximo Díaz
Il·luminació:
Ximo Díaz
Vestuari:
Antonio Harillo
Coreografia:
Sílvia López
Vídeo:
Ramses Moraleda
Ajudantia de direcció:
Brugués Faura
Intèrprets:
Jordi González, Roser Colillas, Magda Puig, Anna Ventura, Ivan Padilla, Sílvia López
Dramatúrgia:
Ferran Dordal
Direcció:
Ferran Dordal
Sinopsi:

Dotze de la nit : 

la Ventafocs perd la sabata que la Fada Madrina li ha proporcionat per anar al Ball de Màscares de l’últim curs. 

En Sam, de l’equip de beisbol de l’Institut, coneix una noia misteriosa que fuig corrents en sonar el rellotge, de la qual queda bojament enamorat.

De mentres, en la seva vida normal, netejar, rentar i cuinar són les tasques imposades a la Ventafocs, per l’autoritària madrastra, que menysprea la voluntat que té la nostra heroïna de voler prosperar. 

Ben aviat, els protagonistes de la nostra història s’adonen que hi ha un objectiu que els uneix: aconseguir la beca d’estudis musicals per a la universitat de Julliard . En Sam mourà cel i terra per retrobar-se amb la noia, i així els dos lluitaran per aconseguir la beca i viatjar junts per fer realitat el seu somni. 

El principal teló de fons de la nostra història gira entorn a la igualtat d’oportunitats. 

No és fàcil, però la Ventafocs lluitarà contra corrent per demostrar que els drets socials comencen pels drets personals. Ella evidenciarà que les petites accions individuals són fonamentals per encapçalar qualsevol revolució social.

Crítica: La Ventafocs. El musical a ritme dels 50

23/02/2016

high schoolers

per Josep Maria Viaplana

"La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50", de La Roda Produccions va ser un dels espectacles estrella de les festes nadalenques del 2011/2012 (data en què es va estrenar), per al públic familiar a Barcelona, programada al Teatre Victòria.

Un espectacle que, en versions més o menys grans, va voltar per la majoria de circuits familiars del nostre país, i com que posteriorment es va presentar a FETEN (Gijón), també a molts llocs de l'estat. Poca cosa ha canviat, i per tant, tot allò que en aquell moment vaig dir, és totalment vàlid:

Deixant a banda que són amics, i que des de fa temps segueixo com a fan declarat l'evolució d'aquesta companyia. Deixant a banda que són professionals de pedra picada de les 'trinxeres' del  nostre teatre per a infants i joves, bregats tant a les programacions familiars com a les campanyes escolars...
He de dir que el salt endavant els ha sortit bé. Força bé, diria jo.
No seria la primera vegada que una companyia que fa bons espectacles infantils de petit format, s'estrella quan pretén fer alguna cosa de més envergadura. Jo particularment n'he vistes unes quantes, especialment a fires i festivals. Fa un any i mig, a Peralada, en un encontre de la professió, li comentava al Joan Font de Comediants que deu ser que 'no en sabem' o més aviat que el costum fa que ens trobem més còmodes en el petit o mitjà format, i que no tenim gaire oportunitats de tenir més mitjans al nostre abast. I que tot s'ha d'aprendre, diria jo.
Doncs bé, aquí tenim un musical amb totes les de la llei, amb 12 intèrprets entre actors, cantants i ballarins sobre l'escenari, una escenografia culminada per una pantalla triple de vídeo (on de vegades es projecten ombres), i una il·luminació que només teatres com el Victòria poden proporcionar.
De fet, l'espectacle s'hauria de dir, 'La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50 ... als USA', ja que l'ambientació, la música i l'imaginari no podien ser d'un altre lloc. Fins i tot els nois van vestits de jugador de beisbol, i les noies amb aquelles llargues i acolorides faldilles i vestits alegres.

Sinopsi
Ens trobem a un institut nord-americà, just el curs abans de la universitat. Una noia, maltractada per la madrastra i dues germanastres amb 'aspiracions', que la tenen relegada a fregar i tenir cura tot el dia del restaurant familiar, somia amb un nou company de classe, i en guanyar el concurs de cançons de final de curs, cosa que la portaria directament a cursar estudis musicals a una prestigiosa universitat artística... i ja us imagineu la resta, no?
Un gran treball en conjunt del comandant de la nau i director, Dani Cherta, amb l'imprescindible Jordi González de coprotagonista, al costat de la més brillant, sens dubte, de les intervinents: l'Anna Gras Cots, una impagable germanastra, necessàriament xerraire, envejosa i orgullosa, perquè el final feliç sigui més dolç.

Els temes musicals estan força bé -El disc de les cançons de l'espectacle, de Keko Pujol, i és a la venda a la sortida del teatre-, respectant l'esperit d'aquells anys ingenus i optimistes (als USA, no aquí), on varen néixer la televisió en color, la música 'beach' i el rock'n'roll. De fet, un personatge peculiar, presentador de ràdio, s'ocupa de posar-nos en situació durant l'espectacle, descobrint-nos al Little Richard, al Jerry Lee Lewis i a l'inimitable (si bé el més imitat) Elvis Presley. Aquesta part, sens dubte, encanta més als adults que als infants presents a la sala. La utilització del vídeo, enginyosa, ajuda a situar-nos i participa, en alguns moments com a un personatge més de l'acció.

I per acabar, com a veterans de l'espectacle per a infants, els protagonistes de la història acomiaden als petits (i grans) espectadors personament, permetent que els petits es facin fotos amb ells, amb les càmeres dels mòbils dels papes i les mames... signes dels temps!