"La Ventafocs, el musical amb ritme dels
50", de La Roda Produccions va ser un dels espectacles estrella de les festes nadalenques del 2011/2012 (data en què es va estrenar), per al
públic familiar a Barcelona, programada al Teatre Victòria.
Un espectacle que, en versions més o menys grans, va voltar per la majoria de circuits familiars del nostre país, i com que posteriorment es va presentar a FETEN (Gijón), també a molts llocs de l'estat. Poca cosa ha canviat, i per tant, tot allò que en aquell moment vaig dir, és totalment vàlid:
Deixant a banda que són amics, i que des de fa temps segueixo com a fan
declarat l'evolució d'aquesta companyia. Deixant a banda que són
professionals de pedra picada de les 'trinxeres' del nostre teatre per a
infants i joves, bregats tant a les programacions familiars com a les
campanyes escolars...
He de dir que el salt endavant els ha sortit bé. Força bé, diria jo.
No seria la primera vegada que una companyia que fa bons espectacles
infantils de petit format, s'estrella quan pretén fer alguna cosa de més
envergadura. Jo particularment n'he vistes unes quantes, especialment a
fires i festivals. Fa un any i mig, a Peralada, en un encontre de la
professió, li comentava al Joan Font de Comediants que deu ser que 'no
en sabem' o més aviat que el costum fa que ens trobem més còmodes en el
petit o mitjà format, i que no tenim gaire oportunitats de tenir més
mitjans al nostre abast. I que tot s'ha d'aprendre, diria jo.
Doncs bé, aquí tenim un musical amb totes les de la llei, amb 12
intèrprets entre actors, cantants i ballarins sobre l'escenari, una
escenografia culminada per una pantalla triple de vídeo (on de vegades
es projecten ombres), i una il·luminació que només teatres com el
Victòria poden proporcionar.
De fet, l'espectacle s'hauria de dir, 'La Ventafocs, el musical amb
ritme dels 50 ... als USA', ja que l'ambientació, la música i
l'imaginari no podien ser d'un altre lloc. Fins i tot els nois van
vestits de jugador de beisbol, i les noies amb aquelles llargues i
acolorides faldilles i vestits alegres.
Sinopsi
Ens trobem a un institut nord-americà, just el curs abans de la
universitat. Una noia, maltractada per la madrastra i dues germanastres
amb 'aspiracions', que la tenen relegada a fregar i tenir cura tot el
dia del restaurant familiar, somia amb un nou company de classe, i en
guanyar el concurs de cançons de final de curs, cosa que la portaria
directament a cursar estudis musicals a una prestigiosa universitat
artística... i ja us imagineu la resta, no?
Un gran treball en conjunt del comandant de la nau i director, Dani
Cherta, amb l'imprescindible Jordi González de coprotagonista, al costat
de la més brillant, sens dubte, de les intervinents: l'Anna Gras Cots,
una impagable germanastra, necessàriament xerraire, envejosa i
orgullosa, perquè el final feliç sigui més dolç.
Els temes musicals estan força bé -El disc de les cançons de
l'espectacle, de Keko Pujol, i és a la venda a la sortida del teatre-,
respectant l'esperit d'aquells anys ingenus i optimistes (als USA, no
aquí), on varen néixer la televisió en color, la música 'beach' i el
rock'n'roll. De fet, un personatge peculiar, presentador de ràdio,
s'ocupa de posar-nos en situació durant l'espectacle, descobrint-nos al
Little Richard, al Jerry Lee Lewis i a l'inimitable (si bé el més
imitat) Elvis Presley. Aquesta part, sens dubte, encanta més als adults
que als infants presents a la sala. La utilització del vídeo, enginyosa,
ajuda a situar-nos i participa, en alguns moments com a un personatge
més de l'acció.
I per acabar, com a veterans de l'espectacle per a infants, els
protagonistes de la història acomiaden als petits (i grans) espectadors
personament, permetent que els petits es facin fotos amb ells, amb les
càmeres dels mòbils dels papes i les mames... signes dels temps!
