Aquesta proposta gira entorn de la respiració com a experiència humana bàsica entre l'individu i la totalitat, com a frontissa entre el poder i la feblesa, relacionats amb l'emissió de la veu i, referint-nos més aviat a la seva explicació fisiològica, com a frontissa entre el moviment i la quietud; "el nostre primer i darrer respir marca l'inici i el final de la vida. La primera respiració d'un nadó, percebuda pel seu plor, conté un significat simbòlic d'unir-se a la humanitat. És l'alè de la vida. Soc aquí, diu. Escolta'm. Sigues testimoni dels meus esforços d'existir i per comunicar. El darrer respir és ronc, irregular, forçat. O pot ser pràcticament imperceptible. Diu: estic abandonant la respiració, que és abandonar la vida. I entre la primera inhalació i la darrera exhalació hi té lloc tota la vida, contínuament pujant i caient, inhalant l'exterior i exhalant el que és innecessari, prenent i deixant anar" (Carel 2016:128).
L'espectacle se situa en un temps, ara, i en un espai, les profunditats d'una dona que busca entendre la seva pròpia identitat. L'apnea com a pràctica de risc, la constant relació amb l'element de l'aigua, el moviment acro aquàtic dins i fora de la peixera o el concepte d'invertit, fan d'aquest espectacle una peça de circ no convencional.
Durant l'apnea el cos activa uns mecanismes per subsistir sota l'aigua, transmetent oxigen entre cèl·lules de la manera més eficient possible. El cos, doncs, troba la manera de reorganitzar-se, acompanyat de la ment, que queda en blanc, allunyant-nos d'aquesta acceleració constant del ritme en què vivim, que ha convertit l'aire en irrespirable.
Maria Palma és artista especialitzada en circ. Amant de la música, alumna de l'Escola Massana, exnedadora de natació sincronitzada i llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport (2012). L'any 2013 s'inicia en les arts del circ a l'escola Rogelio Rivel de Barcelona i a la Codarts University of the Arts, Rotterdam, on s'especialitza en equilibris acrobàtics i bàscula amb Raimon Mató. Junts formen Madame Gaüc; un projecte que dura vuit anys i li permet desenvolupar-se a nivell artístic i humà. Ha format part de diversos projectes a nivell nacional i internacional i actualment, està immersa en una nova etapa creativa en format solo.
Una coproducció de Maria Palma Borràs i la Fundació Joan Brossa – Centre de les Arts Lliures. Amb la col·laboració de l'Espai d'Acompanyament de La Central del Circ, el programa de suport a la creació de FiraTàrrega i el Festival Cantilafont/Cardant Cultura.
Amb el suport de l'ICEC de la Generalitat de Catalunya i l'OSIC Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural de Catalunya.
Residències de creació i suport amb La Grainerie (FR), La Central del Circ (ES) i LaBau (ES), Estruch de Sabadell (ES), Teatre Llevant - Granollers (ES), Rocaumbert/CAM (ES), Invernadero (Madrid).
Espectacle recomanat per a majors de 8 anys.
És evident que Maria Palma ha aconseguit alguns dels passatges més preciosos de l'àlbum de Fira Tàrrega amb el seu espectacle. Veure-la submergir-se al fons de la peixera gegant és d'una immensa potència. dins sap conciliar la seva pràctica de natació sincronitzada amb el circ i la dansa. Al 2016, el Sismògraf va voler evidenciar que la Natació sincronitzada també és una coreografia de caràcter popular. Palma li ha tret tota la brillantor, l'espectacularitat de la sincronització dels movents amb les companyes, i, a canvi, hi ha posat quilos d'intenció poètica i dramatúrgica.
Potser el gran problema de la peça (amb una il·luminació que reforça la bellesa més dramàtica i una música poderosament absorbent) és que falta trobar-li una intenció per a cada postal. Es podria evitar el relat si no hi aparegués cap monòleg, o canvis en el vestuari del personatge. La necessitat d'allargar la peça a un temps per passar a ser considerada una peça d'una durada mínima (45 minuts) convida a què passin algunes accions fora del dipòsit transparent, que es reveli un personatge amb les seves preocupacions. La peripècia sobre el nom comú de l'artista té un cert aire còmic, de monologuista que contrast amb la transcendència de quan cau dins. Si es vol potenciar aquests dos extrems cal provar de vincular-los d'alguna manera. Per contra, la preciositat de les imatges, com a càmera lenta, en els moments d'apnea, conviden a imaginar-se una mena de suïcidi o, potser una escena màgica d'una dona d'aigua que enamora a qui la veu banyar-se despreocupadament, celebrant la Natura. Si ja en el passi en el procés de creació de Reus es percebia que caldria reforçar la peça amb una trama de caire dramàtic, l'estrena a Tàrrega (amb angines, el que dificultava més l'exercici dins l'aigua) constata que necessita reforçar el fil dramàtic per fer aflorar la bellesa d'un cos submergint-se dins l'aigua, com si fos un cos mort i, de sobte, enroscant-se sobre sí mateixa per emergir de nou fins a la vora de la peixera.