Laberint Striptease

Vist el dissabte, 17 d’abril de 2021 al Teatre de SaltCal dir abans de res que, a l'igual de quan un espectacle no t'agrada, quan un t'entusiasma, i aquest és el cas, la objectivitat és una quimera, i potser això no és tan dolent en una experiència artística. L'espectacle em va agradar, si, però sobretot em va sorprendre el 'savoir faire' del protagonista, autor i director de l'espectacle, Roberto G. Alonso, de qui conec bastant la trajectòria, des de fa anys, especialment en els espectacles familiars. Aquest salt interpretatiu, sembla ser, va començar al seu local del Poble Sec, amb unes funcions de cabaret que necessàriament eren amb poc públic, i que van descobrir-nos (potser fins i tot a ell) una vena poc seguida per ballarins i coreògrafs. Un cabaret que comença abans de l'inici, que ens proposa petites i divertides trampes, com la de posar una part del públic darrera de l'escenografia i, durant un temps, fer 'dos espectacles' en paral·lel, o bé la naturalitat amb la qual es surt de la funció per comentar coses que, segurament, s'han dit als assaigs... i sobretot la poètica. La que es desprèn d'un espectacle fet amb una dosi superlativa de llibertat creativa, on es van succeint 'números' sense ordre ni concert, aparentment, i on, finalment, et guanya el com defensen els seus intèrprets la proposta. Una cantant, una ballarina, un ballarí/actor de teatre físic, un músic (Jordi Cornudella) i el mateix Roberto, durant una hora i mitja llarga, reprodueixen l'univers de Joan Brossa i també hi diuen la seva. Aquesta seria una de les coses més interessants: Com en fem un tot congruent, tenint en compte que es parteix d'un univers tan concret i reconeixible (i alhora tan poc conegut, dissortadament) com el de Brossa, i es fa un espectacle de cabaret, amb una olor innegable de Paral·lel de primers del segle XX, i es posen en escena multitud d'imatges suggerides als 'Poemes Visuals' i al 'Striptease i teatre irregular'. No debades, el mateix Roberto va haver de submergir-se en l'univers brossià, a base de consultar el fons que d'ell ens ha quedat. I si això fos poc, ens descobreix al Brossa extremadament crític amb les Patums del seu temps (i em temo que d'aquest) com ara els militars, l'església, els polítics (impagable l'escena de la urna), i fins i tot el futbol. Sorprenent, entranyable, proper, potent visualment, ratllant un patetisme poètic de vegades, en la funció (que sí, efectivament, compta amb nus masculins i femenins) ens porten amb una catifa màgica allà on ens volen portar. Vaja, l'ideal de qualsevol artista de l'espectacle. Potser no és un espectacle per a tots els públics, però a la funció a la qual vaig assistir, vaig veure un entusiasme en l'aplaudiment final i els 'bravos' que no era, clarament, de compromís.

Dos escenaris (iguals), dues graderies (iguals)... tot plegat, un kaos. Però una mateixa atmosfera. Un ambient eròtic, rebel, divertit que ens passeja per l’òpera, el cabaret, la Barcelona canalla, el militarisme i, fins i tot, pel futbol, tot amb accent brossià (poètic i visual). I molt divertit. Jordi Andújar (no tots el dies, alguns dies li toca al director, Roberto G. Alonso), ens introdueix en aquest univers irreverent que tan bé controlen el Roberto i la seva tropa i de seguida ens té lliurats i embadalits. “Quan des de l’Espai Borssa se’m va proposar crear un espectacle a partir del llibre Striptease i teatre irregular, em va envair una gran emoció”, escriu el director. Diria, més aviat, que el van fer feliç! Tot l’univers Brossa queda plasmat en objectes que agafen personalitat pròpia en un homenatge sentit i burlesc perfectament apte per a qui conegui aquest univers i per a qui no. Pot fer un piano un striptease? Pot fer-se un striptease encadenat i a la inversa? (Els que coneguin Cabaret 13 saben que sí.) Es pot fer publicitat encoberta d’una marca de cotxes amb música de (Volks) Wagner? Es pot ballar una carta de Brossa? Poden incitar a la rebel·lió unes ‘castañuelas’? Un cop demostrat amb un muntatge fresc, original i intens que sí, que tot això es pot fer, la gràcia de trenar tota aquesta mena de números es troba en els intèrprets: les actuacions de la tropa són senzillament fantàstiques. Cadascú sap el que ha de fer, fins a on pot arribar i quines tecles de la sensibilitat de l’espectador ha de tocar. Veu, ball, instruments, moviments... res no és gratuït, tot té un sentit i una finalitat. El públic ho agraeix. No sempre es troba el que es va a buscar a un teatre.

L´esperit creatiu, evocador, lúdic, transversal, provocador, irònic, sarcàstic, voyeurista, de l´obra de Joan Brossa flota al llarg de tot l´espectacle. Robert G. Alonso ha aconseguit capbussar-se en el món brossià i transmetre´l a l´escenari de forma fidel i creativa.  A més amb l´encert de portar el seu esperit crític corrosiu, als temps actuals. Sens dubte Joan Brossa estaria encantat en veure aquest muntatge ple d´escènes i imatges memorables. Partint del libre Strip-tease i teatre irregular, i amb elements dels Poemes Visuals, Alonso composa a Laberint Striptease, un seguit d´escenes, d´imatges, de seqüències que van teixint un espectacle fascinant.  Tot comença amb Alonso-McClown, mestre de cerimònies, rebent al públic en un escenari partit per una cortina que fa que els espectadors, a banda i banda, quedin amagats dels altres i a l´hora descoberts ( l´espectador observat que tan li agradava al poeta). La complicitat amb el públic es va mantenint al llarg de l´espectacle, sense que l´espectador tingui una participació escènica, però si sentint-se observat pels artistes, en un atractiu joc de complicitats. Una altre característica ben brossiana.  Amb tocs de cabaret alemany i dins un aire decadent sen´s recorda aquella Barcelona canalla, el bar Cosmos, artistes icònics. Sonen i es canten cançons d´Edith Piaff (Milord, La vie en rose..), i els cinc sorprenents i polifacètics artistes flueixen per l´escenari transvestint-se,  ballant, transformant-se, cantant, despullant-se, interpretant.  Tots ells magnífics des del director-artista-creador multidisciplinar que és Robert G. Alonso fins a l´expressiu  multiinstrumentista Jordi Cornudella (responsable de la direcció i els arranjament musicals), passant per l´atractiva i misteriosa cantatriu Elena Martinell (Heroïnes, El carreró de les bruixes, Companyia Poca Cosa), l´angelical-bella i rotunda ballarina striptease Laura Marsal  (Lélek, Zaquizami, Almazuela..), i l´entremaliat saltimbanqui-acróbata Davo Martín. En diverses funcions l´actor Jordi Andújar (El filosofo declara, productor i director d´Alicia al país de les Meravelles de Marta Buchaca, i El llibre de les bèsties, entre d´altres), supleix a Alonso en el paper de mestre de cerimònies. Robert G. Alonso, com en la majoria dels seus espectacles és a més del director, dramaturg i coreògraf, el responsable del disseny de l´espai escènic i del disseny del vestuari, que ell mateix realitza conjuntament amb Victor Peralta (responsable també de l´atrezzo i del disseny i construcció de l´escenografía amb Tony Murchland), Ellas i ells amb diverses complicitats escèniques amb Alonso. Laura Marsal forma part de la seva companyia de dansa, protagonista d´Almazuela i Zaquizami, els darrers i molt recomanables espectacles familiars i del solo de dansa Lélek.   Extraordinaris els números sobre la pederàstia clerical, el mite d ela democràcia amb l´urna sols a l´altura de les forces dominants, la crítica al crític, els passos de Setmana Santa, la situació sempre precària de la cultura (ironia dels programadors), l´instrucció militar alleugerint-se de roba (amb una Elena Martinell recordant la Charlotte Rampling de Portero de noche) i l´hilarant coreografia futbolística al ritme de “porqué, porqué los domingos por el futbol me abandonas”, amb l´inconfusible veu de Rita Pavone.    L´espectacle és una producció de l´Escenari Joan Brossa, conjuntament amb Cabaret 13 i la Companyia Roberto G. Alonso. Més información, www.ciarobertogalonso.com, http://escenaribrossa.cat En el record dos espectacles sobre els textos de Brossa, un a L´Aliança del Poble Nou, Quiriquibú, el 1975,  interpretat pel grup Teatre de l´Escorpí, precursor del que seria la companyia del Teatre Lliure i dirigit per Fabià Puigserver, i el treballat integrament a partir de l´obra Strip-tease de butxaca, interpretat pel Teatre de Nit (on hi participaven membres de la companyia Artristras, i dirigía Jep Quintas), al Teatre Malic, el 1990. Text, [email protected]