El 1880, Henrik Ibsen publicava Casa de nines, probablement el primer muntatge teatral en què es denunciava el paper secundari a la llar: Nora passava de ser la filla a l'esposa. Ella, assumint aquest rol social inicialment, acabava trencant-la amb el seu famós cop de porta, desenganyada i traïda. El 1865, quinze anys abans, Nikolai Leskov escriuria la història de Lady Macbeth de Mtsensk, que Dmitri Xostakóvitx convertiria en òpera el 1934. Aquesta Macbeth, a diferència de l'original de Shakespeare que commina a matar per recuperar una corona que li corresponia per herència, es troba matant les persones que li privaven de llibertat. Abandonada per un amor obsessiu, la seva vida acomodada acabarà camí a la condemna de presó permanent.
Àlex Ollé ha triat aquest llibret com a producció d'artista convidat al Liceu. Amb Alfons Flores, han construït un espai en què no desapareix mai l'aigua (pretesament justificat, per la rèplica de la protagonista al quart acte "En el bosc hi ha un llac, rodó i profund. L'aigua del llac és completament negra. Negra com la meva consciència") i amb uns plafons que coarten la llibertat d'una dona ensopida, però de vida fàcil i acomodada. La música de Xostakóvitx permet avançar-se a les intervencions dels personatges i inclou unes transicions musicals, molt coloristes, que poden recordar als primers musicals comercials i que la posada en escena aprofita per fer els canvis escènics de cada acte.
Quan un element escènic d'una òpera passa a ser el tema d'interès de la producció, significa que la trama no atrapa prou. Perquè els passatges que viuen els protagonistes són tràgics i faran impossible la seva redempció, però no emocionen al públic, possiblement, perquè no ha pogut empatitzar amb l'avorriment de la protagonista a casa del comerciant. L'amenaça d'abús del sogre s'esvaeix per la seva preferència a la beguda (i als bolets, que resultaran mortals). El llibret cita Gógol (un dels primers grans escriptors russos de l'època, juntament Tolstoi o Dostoievski) "No em doneu més sopes amb bolets", el que dota d'un cert aire intranscendent, el primer pas de la protagonista al precipici. En canvi, sí que hi ha temps per veure que Serguei és un obrer aprofitat, que només busca plaer personal i ser envejat pels altres homes de la fàbrica pels seus dots de mascle. Als fantasmes que comença a veure lady Macbeth (com aquella condemna a veure's les mans sempre tacades de sang de l'original) la resposta també és d'un pragmatisme de llibre: "No cal témer pels morts, cal témer pels vius". (Probablement, Claudi l'assassí i germà del rei Hamlet, no n'estaria tan convençut de l'epitafi).
La peça, doncs, tot i gaudir de l'espectacularitat que requereix una producció d'aquesta ambició i d'unes interpretacions que aspiren a commoure el públic, només atrapa per una música que acabaria sent vetada. Stalin no va beneir gens la voluntat del compositor d'homenatjar la dona russa a partir de tres òperes. Aquesta era la primera aproximació en la que matava per a la seva llibertat. Diuen que va ser Stalin que va publicar una editorial al Pravda que va significar la retirada del títol el 1935 fins al 1970 (molts anys després de la mort del mateix dictador; el compositor encara viuria fins al 1975). Sembla que li va molestar la mirada de la policia corrupta (en realitat, aquest comportament no varia la sentència) i del mossèn aprofitat. L'obra, majestuosa i tràgica, pot meravellar però no commou. A les sopes de Gógol, cal posar-hi algun condiment que captivi l'espectador d'avui. Sense, acaben sent insípides i perillosament assassines.
