Lali Symon

Lali Symon és el títol del text a mida que Sergi Belbel ha confeccionat per encàrrec de l'actriu Emma Vilarassau, un text pensat per parlar de relacions familiars, de la cura intergeneracional i del mateix sentit del teatre. Però sobretot, una peça que permet a Vilarasau endinsar-se en una varietat de registres més àmplia de la que ha marcat la seva carrera i en la qual, injustament, se l’ha encasellat. En aquest sentit, la primera escena del muntatge és un monòleg d’stand-up comedy, que Vilarasau comença a la platea i desenvolupa en estret contacte amb els espectadors en una clara declaració d’intencions del catàleg interpretatiu que els espera. A Lali Symon, una comedianta/monologuista d’èxit ensenya la part oculta de la seva vida i, sobretot, com és de difícil trobar la coherència entre allò que es defensa en escena i el que passa a la vida real. El discurs, diríem que progressista, que Symon desenvolupa davant dels focus es posa en entredit que arriba a casa i ha d’afrontar un quadre familiar complex, amb una mare necessitada de cures, un germà que passa del tema o una filla amb qui no acaba de tenir la confiança i comunicació necessàries. Arriba un punt que el desfasament entre els dos mons que viu la protagonista es fa insostenible, moment a partir del qual el text de Belbel deixa de banda l’anècdota i es converteix en un una bonica i interessant reflexió sobre el teatre, la realitat, la veritat i sobretot el per què milers de persones seuen cada nit en una platea disposades a deixar-se seduir pel que tècnicament és una gran mentida. Lali Symon és, formalment, una comèdia elegant i continguda, amb alguna incursió en el camp de l’alta comèdia però que procura mantenir l’equilibri entre la popularitat i la càrrega de fons. Un text que parla de la vida, de la convivència entre generacions, de la fama i les seves conseqüències i dels límits entre el teatre i a vida, entre la ficció i la realitat.En escena, tot plegat avança de menys a més i, afortunadament, el desenvolupament tanca els interrogants oberts per aquell primer monòleg que dèiem, molt forçat. Emma Vilarasau, sí, hi desplega la seva indubtable capacitat interpretativa i hi mostra arestes probablement fins ara massa ocultes. En aquest sentit, missió acomplerta per bé que la creació no és, ni de bon tros, la millor de la seva carrera. Efectiva, sí, però no amb la brillantor que seria de suposar quan et fan un vestit a mida.La cosa adquireix una altra dimensió amb l’entrada en escena de Mont Plans, amb una interpretació extraordinària. A Lali Symon, Plans està en estat de gràcia total i a ella es deu un percentatge elevat del regust que acaba tenint l’espectacle. Enmig d'aquests dues grans caps de cartell, Julia Bonjoch aconsegueix no passar desapercebuda i anar un punt més enllà de l'accidentalitat del seu personatge.  S’agraeix —i en això Sergi Belbel no falla quasi mai— que escenògrafs i il·luminadors tinguin un paper important a l’hora de bastir l’espectacle i protagonitzin part del discurs, més enllà de ser mers contextualitzadors. Molt bona feina, en aquest cas, de Max Glaenzel, Josep Iglesias i Kiko Planas per donar cos a aquesta Lali Symon que, malgrat quedar-se curta de brillantor, no defrauda el respectable. 

La Vilarasau ho ha tornat a fer. Ha fet un pas endavant i ha tornat a demostrar que no solament és una gran actriu de tragèdia i de comèdia, sino que ara perfectament també podria dedicar.se als “stand-ups”, encara que ella hagi insistit que únicament es tracta d'una interpretació. Jo no dic que pogués estar a l'altura d'un Rubianes (podria arribar, eh?), però Deu n'hi do! Les seves aparicions com a monologuista a Lali Symon són francament espectaculars i en més d'una ocasió, ni que sigui per la temàtica, toca el cor de l'espectador i l'emociona...perquè aquesta seria una de les premises del teatre, oi? Fer riure i també aconseguir que el respectable s'emocioni i plori. I això és el que aconsegueix aquesta estrella que es menja l'escenari amb els seus monòlegs, però quan arriba a casa i es descobreix la seva cara oculta, la realitat és ben diferent.D'aquí la idea inicial de l'obra, un recordatori-homenatge de l'Emma cap a la seva mare, que Sergi Belbel ha l'ha transformat però on inevitablement quedaran reflectits molts aspectes reals de la relacio entre mare i filla. De tota manera, no cal buscar molt en l'aspecte personal, ja que hi han molts trets comuns en tots els problemes que esdevenen quan les dones (i també els homes eh?) han de cuidar els pares que ja no es poden valer per sí mateixos. I és que en la vida de tots també apareixen aleshores entre altres coses secrets ocuts de familía, o també les relacions que s'estableixen entre avis i nets, molt més entranyables que el frec a frec pares-fills.De les dues cares de la moneda d'aquesta obra no cal dir res més de la primera: la Vilarasau està superba primer fent.nos riure i posteriorment posant el dit a la nafre en molts aspectes, fent referència fins i tot a la recent censura d'obres per part dels govern balelar o valencià .En el segon aspecte, el de les relacions familiars, hi havia el perill de caure en el típic festival de retrets d'una dona, l'àvia, que es resisteix a anar a una residència insitint en què ella encara és autònoma. Aquest perill és salvat per la monumental interpretació de Mont Plans, encara eufòrica pel recent Premi Margarida Xirgu, acompanyada per la cada cop més creixent Júlia Bonjoch, qui també demostra que no solament sap cantar i ballar. Elles dues omplen l'escenari i l'obra queda arrodonida quan apareix la Vilarasau, eufòrica encara pel que ha fet a l'escenari, però que quan arriba a casa es troba tot l'embolic...Totes tres actrius faran aixecar el públic de la butaca. Tot plegat per moltes raons, per molts temes que toca, per cóm els toca, per qui, i cóm ho intepreten, i per què des de la direcció Sergi Belbel un cop més sap treure.li el millor a Lali, tot plegat doncs, recomanació amb majúscules per què l'aneu a veure.

Si algú havia d'aconseguir que la veterana actriu Emma Vilarasau, la Vilarasau, vaja, es presentés als espectadors, els de sempre i els novells, amb un paper poc habitual en ella era, sens dubte, el dramaturg i director Sergi Belbel. La Vilarasau es despentina fent de Lali Symon, una monologuista mordaç i sense pèls a la llengua que té un espai fix en una televisió i que brilla amb els seus vestits de lluentons i una caracterització kitsch sota un neó lluminós que pregona el seu nom artístic i que presideix l'escenari del Teatre Romea. Però darrere del personatge de Lali Symon hi ha la Joana, filla de l'Aurora, amb una filla a la ratlla dels vint, Violeta. Tres dones, tres generacions: àvia, mare, néta. Tres maneres de viure i veure el món i la vida, però les tres arrossegant a les seves motxilles alguns dels conflictes que no tenen data de caducitat: amors frustrats, una relació inestable entre mare i filla, la Joana i l'Aurora, que es repeteix cíclicament entre la Violeta i la Joana, i la lluita per mantenir la cuirassa de l'aparença pública sense que es desveli l'ànima íntima. Deixem per als espectadors els intríngulis de cadascuna d'elles i les petites sorpreses que el guió amaga. Sergi Belbel ha aprofitat la idea proposada per la mateixa actriu Emma Vilarasau, que volia fer un homenatge a la seva pròpia mare, amb qui va haver de viure deu anys d'assistència i acompanyament a l'hora de la vellesa. Amb aquesta realitat tan quotidiana, no li costa gaire posar-se els espectadors a la butxaca i fer que el que és la seva pròpia experiència trobi el referent en moltes de les espectadores, i dic expressament “espectadores” perquè Lali Symon és una feminista radical des del tupè blanc a les ulleres grosses, els lluentons i les sabates de taló, tot molt rosa, i repta l'auditori que interactuï i l'ajudi a elaborar l'estadística: ¿Quantes dones s'han trobat en el mateix cas que ella? ¿Quants homes en canvi han hagut de tenir cura dels seus pares? Sergi Belbel i Emma Vilarasau juguen amb la ficció i la realitat per posar-les cara a cara. Parlar segons de quins drames personals a l'escenari, bromejar amb les xacres de la vellesa, parlar de caca i pipí, canviar bolquers de mentida i fer efectes de so amb una ventositat pot fer gràcia en la ficció, però quan arriba a tocar de la llar de cadascú no en fa gens ni mica. De la mateixa manera que els monòlegs televisius de Lali Symon burxen en allò que més neguiteja la societat —fins i tot amb una incorporació d'última hora en el guió sobre les cancel·lacions teatrals que l'auge del feixisme està portant a terme amb excuses de mal pagador en alguns municipis i que el mateix dia de l'estrena s'havien denunciat amb un comunicat de les arts escèniques—, l'opció de Sergi Belbel és també la de qüestionar un teatre cada vegada més documental i realista i un ofici, el del periodisme, cada vegada més ple de ficció i de mentides. L'estructura de «Lali Symon» —dues hores i deu que no han de fer ningú enrere— està pensada com si fossin dues obres en una. La dels monòlegs, davant de teló, amb una caracterització de la monologuista Lali Symon que anirà canviant i evolucionant des de l'inici al final, i la de la família de l'àvia, mare i néta, darrere de teló, en una austera concepció escenogràfica de vermell pruna que representa la casa de l'àvia Aurora, pàtina romàntica d'un temps passat, una àvia que de cap manera vol anar a una residència, que rebutja la cadira de rodes, que té la tablet que ha pispat a la seva filla i que s'entén poc o molt amb el botó de la companyia de teleassistència. L'obra té, a més de l'atractiu de la trama, l'encert del triangle interpretatiu. Emma Vilarasau, que fa una primera entrada triomfal de vedet per la platea, s'emmiralla en personatges reals del món del teatre com el de la seva Lali Symon de ficció i torna als seus papers habituals quan es transforma en la filla de l'Aurora, una àvia tan mordaç a la vida casolana com ho és la seva filla a l'hora dels monòlegs i que l'actriu Mont Plans broda amb el geni i la figura d'una llarga trajectòria escènica, distingida ara amb el Premi Margarida Xirgu, i que ofereix aquí un d'aquells bombons teatrals que no s'ha de perdre ningú. I l'actriu Júlia Bonjoch, en el paper de la néta, fa de pont d'enllaç entre les dues generacions, la de l'àvia i la de la mare, amb la maduresa escènica que s'ha forjat en les últimes intervencions teatrals i que garanteix que el trio no trontolli en cap moment. Amb aquesta lúdica «Lali Symon», que recupera Sergi Belbel com a autor després de quinze anys d'intensa direcció, es podria parlar simplement de comèdia, però per no caure en la mateixa denúncia de fons que l'obra vol fer i per no quedar curts, cal parlar també de tragicomèdia. Una tragicomèdia que l'actriu Emma Vilarasau serveix pletòrica, des de l'humor a l'emoció, i que les actrius Mont Plans i Júlia Bonjoch acompanyen i rubriquen amb un doll de personalitat escènica que mereix l'aplaudiment més fervorós. (...)