Las cantatas eufóricas

També a Terrassa, però aquest cop al Teatre Principal, el Dansa Metropolitana posava fi a la seva sisena edició amb l’estrena de Las cantatas eufóricas de l’argentina establerta a Madrid Josefina Gorostiza, també una coproducció del festival, juntament amb FITLO i el Conde Duque de Madrid. En aquesta peça de gran format (10 ballarins a escena), que va guanyar el primer premi del Certámen Coreográfico de Madrid 2022, Gorostiza planteja la contaminació entre el sagrat i el pagà, una superposició d’estètiques, simbologies i èpoques a partir de la imatge, la música i el ball. Partint de les Cantates de Bach (compostes per a celebracions), semblava que el públic havia estat convidat a presenciar un ritual contemporani a mig camí entre una processó religiosa i una rave techno, una exaltació col·lectiva del cos i la joventut, de la mort de Déu i la moral secular del segle XXI. Si bé el plantejament tenia un fort potencial discursiu, vaig trobar que la peça es quedava en la superficialitat d’un tema profund, com si ensenyar els pits fos la única manera de profanar el culte al sagrat, i sense acabar d’explorar el camí invers de sacralitzar el pagà; com si a més de llibertat i eufòria, la contemporaneïtat no fos també nihilisme i decadència. En qualsevol cas, una de les coses que més em va agradar va ser que com a espectadora vaig sentir complicitat amb els intèrprets, que des del primer moment van fer caure la quarta paret. També la combinació del disseny de llums (Matías Sendón) amb la coreografia, curosament pensades per aconseguir una estètica sòbria i una cadència entre continguda i explosiva, però carregades de potencial poètic. Però el més espectacular de l’obra (sense voler fer spoiler) va ser la interpretació del músic i ballarí Manuel Egozcue, sense el qual la peça no seria la que és, ni en contingut ni en qualitat, la qual cosa és dir molt.