Le Nid. Cie Ad Hok

La companyia Adhok va arribar a Le nid com a contrast de Issue de socors, una peça en què uns avis volen fugir de la residència i busquen famílies que els vulguin acollir. A Le nid, la companyia transforma en poesia visual i en acudit gestual la infància i l'adolescència: Expressen les ganes de fer el primer vol; d'admirar què hi ha fora del niu i, a la vegada, la por a abandonar un espai en què s'hi senten reconfortats, acollits. El muntatge parteix d'uns actors que debutaven professionalment (ara ja porten anys voltant i compaginant-lo amb altres projectes fora d'Adhok) i que van construir la dramatúrgia a partir de la seva trajectòria vital i dels seus desigs. Però en comptes d'expressar-ho en paraules, amb una rèplica efectiva, es traspassa al gest i al gag acompassat per unes notes llargues de corda, que expressen monotonia i alhora brillantor per les ganes de créixer i veure món. Els actos interpreten en castellà, el que aporta un punt de distanciament a la seva tendra veritat però que, per una altra band,a serveix pel joc de voler-se socialitzar. És un joc contradictori que, al capdavall, funciona. En la sortida al niu (patèticament divertit el salt pel trampolí) hi ha algunes notes d'amargor. Passen a formar part de l'anonimat i de ser vulnerables. La vida pot ser curta; assumeixen que han deixat de ser immortals. El tercer treball, que es va poder veure a Tàrrega (que van presentar la trilogia al complert), L'envol, ja retrata l'intent de sobreviure en el món laboral i dels adults. Al Sismògraf només es va poder veure la peça d'El niu, potser la primera cèñ·lula d'unes vides que s'hauran de reconèixer en les diferents etapes. Al parèntesi (joventut, avis jubilats) apareixerà un treball nou en què intervindran els mateixos directors de la companyia (Doriane Moretus i Patrick Dordoigne) retratant amb poètica les contradiccions de la vida adulta. Ara, a Le nid, toca enamorar-se de l'ímpetu i les ganes d'agradar-se d'unes persones que encara han d'acceptar el desenvolupament del seu propi cos i la imprescindible tasca de reordenar la jerarquia de les prioritats vitals.

‘Le Nid’ (El Niu) és la primera peça de la trilogia sobre les etapes de la vida amb què la companyia francesa Adhok ha enamorat el públic de FiraTàrrega 2018. Tracta del pas de la infantesa a l’adolescència, amb tots els descobriments que es van succeint, l’inevitable alteració d’hormones i la necessitat d’emprendre el vol cap a un destí incert sempre suggeridor. Un repartiment de 9 actors i actrius experimenten aquesta metamorfosi des que sortim de l’ou fins que abandonem el niu –literalment i metafòrica– amb un relat sincopat que abraça la casa i l’escola, la família i els amics. Amb un humor blanquíssim, i servint-se del teatre, la dansa, el circ i la poesia visual, fan de l’anècdota el retrat d’una situació compartida per tots. I emocionen. Perquè tots recordem “aquella primera vegada que” o aquell punt d’inflexió que va marcar l’inici d’un final perquè poguessin arribar coses noves. Quines? Aleshores encara no ho sabíem i ens envaïen els dubtes i les pors. ‘Le Nid’ se’t clava a dins des de la primera escena, senzilla i d’extrema bellesa, i el vius íntimament segons la teva edat i experiència personal. Els més joves s’hi identificaran en un present immediat, els més grans retrobaran les sensacions amb un somriure de nostàlgia. Que bonica que és la ingenuïtat i que bonica que és també la manera que han trobat per explicar-la: a través del gest apareixent i desapareixent de l’interior del niu, de la coreografia grupal, de la presentació, del cara a cara, del text sincer... I, sobretot, sobretot, acompanyats d’una banda sonora absolutament meravellosa (‘Struggle for Pleasure’ de Wim Mertens). I serà amb aquesta música amb la que s’allunyaran camí enllà per reaparèixer a ‘L’envol’, la segona part de la trilogia, centrada en la joventut i l’accés a la vida adulta. I més tard a ‘Issue de secours’, amb la vellesa al punt de mira.

Alçat, a uns pocs metres de terra, hi ha un niu. És de mida humana, doncs del seu interior hi van apareixent les cries, d’aspecte adult i actitud infantil. Proven d’aprendre a volar. Probablement la més agosarada de les aventures humanes: madurar. Nou intèrprets així ho expliquen, només amb moviment, empatia i enèrgica actitud. Gens fàcil, en particular, retratar l’etapa de l’adolescència i la primera joventut. Ho tracten des de la proximitat generacional, sense discursos, amb la transparència de la dolçor per un temps llunyà. Juguen. Gaudeixen.La veritat s’imposarà: qualsevol ho sabia. No és només perquè ensenya les urpes amb les accions més obscures. Humana condició... És sobretot perquè el mot, el discurs, va prenent força, ocupa l’espai que abans gest i moviment protagonitzaven. Ho afecta tot: la història, el to dels comediants, l’obra en conjunt. Acaba, el darrer terç, sent un espectacle de text mentre els seus ballarins es transformen en actors. Metàfora inflamada: quan el gest s’explica... Gravetat.Res de tot plegat seria possible sense un elenc excel.lent: multidisciplinars. En el sentit més noble de la paraula: es presenten com a “comédians”. Aquella tradició francesa, mig existencialista, mig pura broma, en què es tracta de posar en escena la vida com a tragèdia. Alerta! Res de drames! Aquella idea que relliga amb el més profund i contundent d’allò que el teatre pot oferir: una reflexió sobre aquesta patètica i divertida manera de transcendir la més pura absurditat. I a sobre fan riure de debò amb tot plegat. Què més volen!