Lectura fácil

Lectura fácil, la novel·la de Cristina Morales que fa cinc anys va sacsejar l'endormiscat i previsible panorama literari espanyol, compta des de fa uns mesos amb una adaptació teatral a càrrec d'Alberto San Juan. Estrenat el novembre passat al Centro Dramático Nacional ‒amb coproducció de Bitò‒, el muntatge es pot veure ara al Teatre Lliure. El director, que també va elaborar la dramatúrgia ‒després que Morales refusés de fer-ho‒, vol arribar al públic i entretenir amb humor, però sense renunciar a la càrrega subversiva del text original. Allà on posa el focus, sobretot, és en els múltiples mecanismes pels quals els individus es veuen quotidianament obligats a sotmetre's a un poder omnímode i deshumanitzador.Quatre dones amb un vincle de parentiu i diferents diagnòstics de diversitat funcional conviuen en un pis tutelat que corren el risc de perdre per “inadaptació” al sistema; la seva peripècia servirà per mostrar en termes molt extrems una opressió generalitzada. L'escenografia de Beatriz San Juan evoca una mena de dispositiu de vigilància o reclusió, amb uns murs grisos que remeten a l'imaginari institucional, una porta permanentment tancada i un llum inquisitorial propi dels interrogatoris. En aquest espai, on predomina el desgast, la sordidesa i la fredor ‒la il·luminació de Raúl Baena l'anirà tenyint de tonalitats més adients per evocar el centre terapèutic, l'escola de dansa, un pis okupa i, fins i tot, el metro de Madrid‒, el sofà és l'element que remet a l'àmbit domèstic. La música original de Fernando Egozcue resulta una mica massa invasiva en la presentació, però va trobant la manera d'ambientar orgànicament les diferents escenes. El que més destaca, amb diferència, és el treball actoral dels intèrprets, amb menció especial per al moviment ‒decisiu en la definició i caracterització dels personatges‒, que ha anat a càrrec d'Élise Moreau, Elisa Keisanen i la mateixa Morales, membres d'Iniciativa Sexual Femenina, col·lectiu de dansa contemporània amb una perspectiva feminista, llibertària i antiacademicista. L'inici es perfila volgudament caòtic, perquè hi conviuen de manera promíscua i promissòria diferents motius ‒cançons, lemes, balbuceigs, masturbacions‒ que després es desplegaran dins una mesurada estructura. Carlota Gaviño ‒actriu que vam poder veure a Las canciones de Pablo Messiez‒ interpreta la Marga, per a qui l'okupació d'un habitatge representa l'única possibilitat de fugir de l'opressió familiar i la tutela estatal. Val a dir que resulta enormement subversiva i alliberadora la manera que té aquest personatge de buscar sexe o d'avantposar la seva iniciativa ‒sexual femenina‒, sense performar bellesa ni seducció. De fet, l'atordiment i la desgana amb què es mou semblen desdir de la seva pulsió sexual. En canvi, en una de les escenes de més temperatura emocional, s'esplaia en un riure pur i encomanadís que en certa manera les salvarà a totes. La Patri, interpretada per una espaterrant Pilar Gómez ‒una actriu que ja havia col·laborat amb San Juan a Mundo obrero‒, intenta interioritzar, per motius merament pràctics o logístics, la llengua normalitzada. Temorosa que els prenguin el pis tutelat, s'esforça a demostrar autocura, higiene i prestacions domèstiques, així com a adequar la seva expressió verbal al políticament correcte. Però tot allò que procura filtrar o ocultar imposant un ferri control sobre les seves paraules ho acaba deixant entreveure en la seva gestualitat desbaratada. El seu llenguatge corporal arriba al paroxisme expressiu quan la impotència i la desesperació la porten a cridar i a rebolcar-se per terra. Anna Marchessi, actriu amb paràlisi cerebral que ha participat, sense anar més lluny, en la sèrie televisiva Fácil ‒adaptació fallida, a càrrec d'Anna R. Costa, de la novel·la de Morales‒, interpreta aquí l'Ángeles, que es postula, molt graciosament, com l'autèntica protagonista de l'obra, perquè és qui escriu la novel·la per WhatsApp i de conformitat amb el sistema de lectura fàcil, que la porta a explicar innecessàriament moltes de les paraules que utilitza. Val a dir que la ingenuïtat del procediment i l'èmfasi en algunes definicions òbvies acaba impregnant d'ironia el seu discurs. Ella és l'encarregada de deixar constància de la peripècia conjunta de les quatre, i, justament perquè recorda molt bé l'infern d'on venen, sap que tenen una bona raó per romandre submises: que no els facin la vida més impossible encara. Trobo a faltar que l'obra comenci amb la mossegada verinosa de la duríssima i lúcida Nati ‒tremenda Estefanía de los Santos‒, així com algunes de les formulacions clarividents en què es prodiga la més radical de totes. A la novel·la, definia l'alienació com el fet d'identificar els propis desitjos i interessos amb els del poder, i celebrava també la feliç absència de seducció que hi ha en el fet de regalar significats ‒enfront del fàstic retòric associat a la vulgar venda d'idees‒. Entre els seus excessos a l'escenari ‒molts menys que a la novel·la‒, destaca l'escena en què titlla la jutgessa de “paridora del sistema” i l'acusa d'actes terroristes contra la població dissident. Amb virulenta loquacitat ataca el feixisme terapèutic, la castració farmacològica i el paternalisme d'un sistema que frisa per extirpar-los el poder a les dones radicalment lliures.Després d'haver reduït decisivament el material de base, San Juan hi va afegir empelts textuals breus i poc rellevants ‒sobretot en el cas de Marcos Mayo i Pablo Sánchez‒, com una manera d'atorgar més protagonisme als actors que interpreten personatges aliens al nucli familiar. En canvi, cal destacar l'excurs inesperat i potentíssim de Desiree Cascales Xalma, que, des de la cadira de rodes que defineix com el seu carro de combat, expressa de viva veu les seves estratègies quotidianes per jugar a provocar incomoditat en els seus veïns, impostant més dificultats de les que té, a fi d'aconseguir que la condescendència dels normalitzats es transformi en por o en fàstic.  San Juan amplifica la potencialitat teatral dels personatges, molt ben definits, i encreua les rèpliques de diferents situacions que fa confluir en escena, jugant també eficaçment amb el flashback; penso sobretot en el final, en què la reclusió i el règim farmacològic es contraposen a l'esperança alimentada en el passat. El canvi de ciutat  ‒Madrid en comptes de Barcelona‒ no és tan traumàtic com podria semblar, sobretot perquè es prioritza aquí, per damunt de qualsevol plasmació crítica de l'activisme i la (micro)política catalana, és la lluita de quatre dones que l'únic que demanen és “la accesibilidad universal al goce, a la politización y a la vida deseosa de ser vivida y no mediatizada por los dominadores”, mentre el sistema, sempre eficient quan es tracta de prevenir qualsevol forma de diversitat o confrontació, els imposa mecanismes de control, homogeneïtzació i repressió. Tot es tensa vers el conflicte estructural que suposa tenir l'Estat en contra, amb tota la indefensió que això comporta, però també amb moments de forta disbauxa i contestació. Contra la retòrica de l'administració i la hipocresia quotidiana, el que predomina en aquesta proposta és un llenguatge directe, sense filtres, i un moviment brut, volgudament inelegant i matusser, que inclou també escenes de sexe. Hi haurà qui, comparant-lo amb la novel·la, no trobi l'espectacle prou transgressor, però el cert és que constitueix una bona sacsejada ‒sobretot per als qui no hi vagin avisats‒. Cal celebrar, en tot cas, que els teatres públics produeixin o programin muntatges com aquest. Article publicat a Núvol el 19 d'abril de 2023

Decía Michel Foucault que, a finales del siglo XVIII, los Estados empezaron a controlar nuestros cuerpos. No contentos con dominar la geografía, se abalanzaron también sobre la biología. No satisfechos con la geopolítica, inauguraron la biopolítica. El marqués de Sade es, probablemente, el primer insumiso literario ante esas nuevas formas de opresión. Y ése es el testigo, corporal e insurrecto, que recoge Cristina Morales en Lectura fácil (2018), una novela sobre cuatro mujeres con discapacidad intelectual que viajan desde una imaginaria Arcuelamora, en el sur español (Andalucía, se entiende), hasta un piso tutelado en la Barcelona del procés. Cuatro mujeres que frecuentan los ateneos anarquistas y okupan una casa abandonada, que desafían la esterilización forzosa de una de ellas con fantasías pospornográficas, que lanzan un clamor antiestatista desde los márgenes biológicos y territoriales del poder, que acaban siendo la misma cosa. La Lectura fácil de Morales triunfó por eso, por su profunda coherencia en la insolencia, porque nos recordaba los orígenes catalano-andaluces del anarquismo español con una historia orgullosamente charnega, porque abominaba del Estado mientras escupía al mercado, porque atacaba al fascismo de a pie y al antifascismo de moqueta, porque se reivindicaba feminista y lujuriosa, empoderada y discapacitada.Alberto San Juan adaptó, en noviembre pasado, la novela de Morales para el Centro Dramático Nacional. E introdujo dos grandes cambios que madrileñizaron y masculinizaron la historia, convirtiéndola en otra cosa: una amable comedia política, marca del Teatro del Barrio, con transiciones más confusas y arcos dramáticos peor medidos que otras veces en San Juan. Una novela-grito transformada en teatro-carcajada. Porque San Juan traduce políticamente la historia de Morales a la jerga amable del público integrador que, en la novela, era tachado de macho, facha y liberal por el mero hecho de integrar, y que hoy aplaude (aplaudimos) tranquilamente la función. La Lectura fácil de San Juan, por así decirlo, puede gustar a los defensores del Estado y a los del mercado. Y eso tiene algo de victoria pírrica que conviene explicar.Llevar la historia a Madrid es un auténtico terremoto. No sólo pulveriza los ecos históricos del anarquismo descentralizado de Morales. No sólo borra la micropolítica, rabiosamente anti-podemita y anti-cupera, en que se posicionaba la novela. También hace incomprensibles algunos de sus guiños ideológicos más quirúrgicamente catalanes. Como el homenaje póstumo a Patricia Heras, artista posporno y activista queer, en el fanzine que atraviesa la novela y que conecta a los personajes de Morales con el universo okupa de documentales como Ciutat morta (2013). Tampoco se entiende, desde la capital, el malicioso colofón del manuscrito, datado en Barcelona el 11 de septiembre de 2017, es decir, la Diada previa al referéndum del 1 de octubre, pero no para aludir al procés, sino para celebrar la liberación, tras 25 años de cautiverio, de la bailarina Maritza Garrido-Lecca, miembro de Sendero Luminoso, en un monumental corte de mangas, latino, terrorista y comunista, al catalanismo que Morales desprecia durante toda la novela. Guiños así politizan Lectura fácil en la misma medida en que la catalanizan, convirtiéndola en una novela radicalmente barcelonesa y anti-catalanista. Y esa tensión se pierde con el gratuito viaje de San Juan al centro de la península, que no era el centro de la historia, geopolitizando a Morales en unas coordenadas, sencillamente, ajenas.También sorprende la masculinización escénica. San Juan añade tres monólogos de cosecha propia, dos de ellos protagonizados por hombres, que abundan en el chascarrillo castizo y varonil al que nos tiene acostumbrados en las dramaturgias del Barrio, bromeando con los escarceos de un sábado noche o recordándonos, en un seco sin llover, que 1492 fue el año de Nebrija y de Colón, de la gramática y del imperio. Y cuesta entender esos añadidos al compacto universo narrativo de Morales, no porque los golpes de humor no funcionen, sino porque introducen una risa ahombrada en un relato rabiosamente femenino, estampando la firma sanjuanesca en una indiscreta esquina del cuadro.Lo mejor, sin duda, son las actuaciones. Ocho intérpretes, con y sin diversidad funcional, perfectamente afinadas y compenetradas, con dirección de movimiento de la propia Morales y su compañía, Iniciativa Sexual Femenina. Convencen las actrices neurotípicas fingiendo no serlo, como la estólida Marga de Carlota Gaviño, la viperina Nati de Estefanía de los Santos o la Patri de Pilar Gómez (que ya vimos en el Mundo obrero del propio San Juan) montando jocosamente en cólera. También las actrices con diversidad funcional, como la Ángeles de Anna Marchessi tecleando en voz alta su novela por WhatsApp o la jueza de Desirée Cascales, autoironizando sobre su discapacidad. Y no hay buenismo capacitista en decir que están todas muy en su sitio y que salvan la función de sus altibajos, junto al Ibrahim de Marcos Mayo y el Antonio de Pablo Sánchez. Resulta más discreta, en cambio, la escenografía carcelaria de Beatriz San Juan, un semicírculo de piedra alta y grisácea, metáfora bovarística pero eficaz del vigilar y castigar, cuya inmensidad diáfana desdibuja a veces la estructura espacial del drama. Todo ello acompañado por la música original de Fernando Egozcue, otro habitual de San Juan, que tiene su mejor momento en una pieza de repertorio, El Vito citado en la novela de Morales que, esta vez sí, suena igual de bien en Lavapiés que en la Barceloneta.Más allá de su reputación subversiva, la Lectura fácil de San Juan en el Lliure se suma a una tendencia perfectamente institucionalizada o, si se quiere, a la moda de los últimos años de llevar al escenario, la página o la pantalla a personas con algún tipo de discapacidad. Películas como Campeones (2018) de Javier Fesser o piezas teatrales como Supernormales (2022) de Esther F. Carrodeaguas, Mare de sucre (2021) de Clàudia Cedó, Esta breve tragedia de la carne (2018) de Angélica Liddell o The 120 Days of Sodom (2017) de Milo Rau han trabajado con repartos funcionalmente diversos. Con Lectura fácil, Morales añadió un clamor libertario a la autoafirmación discapacitada, amortiguado por San Juan con un montaje apto para todos los públicos. De todo ello queda la feliz diversificación de los cuerpos en escena, con sus buenos momentos de humor y de calidez humana, que bienvenida sea. Pero también queda la extrañeza, en su gira catalana, de una historia nacida en Barcelona y abruptamente disfrazada de chulapa. Eso sí, con el consenso de la propia Morales. La geopolítica de la historia, para un servidor, era muy otra. Y la rebeldía de los cuerpos daba para algo más que una felación puramente porno (sin el ‘post’). El talentoso San Juan ha tenido, sin duda, montajes más inspirados. Por suerte, estaba muy bien acompañado, como siempre.

Si la minisèrie que es va presentar al Festival de Sant Sebastià i que va estrenar Movistar+ amb el títol de «Fácil» parteix de la mateixa novel·la que parteix l'obra teatral «Lectura fácil», títol homònim de l'escriptora andalusa establerta a Catalunya, Cristina Morales (Granada, 1985), cal dir d'entrada que les dues adaptacions s'assemblen com un ou a una castanya. I no només per la ubicació geogràfica, que la sèrie televisiva situa, com ho fa la novel·la, a la Barceloneta, amb elements paisatgístics i folklòrics evidents, i la teatral ho fa a Madrid —suposo que per raons personals del dramaturg i per la coproducció del Centro Dramático Nacional—, sinó que també difereixen pel tractament que cadascuna de les dues versions fa del tema de fons: el paper i el repte de les persones amb diversitat funcional enfrontades al món que els ha tocat viure.Sí que el rerefons de l'obra teatral i la minisèrie és el mateix, però la lectura que fa cadascun dels dos registres, audiovisual i teatral, és totalment diferent. Per alguna cosa deu ser que l'autora de la novel·la, Cristina Morales, se sent més representada amb l'obra teatral que no pas amb la minisèrie. Entre les dues només hi ha un element comú: la presència de l'actriu catalana, nascuda a Sitges, Anna Marchessi, la que només arrencar la versió teatral d'Alberto San Juan s'autodefineix i es presenta com l'única “protagonista” de la pel·lícula.Anna Marchessi, que va néixer fa trenta anys amb una patologia de paràlisi cerebral, ha fet dues carreres universitàries, un Erasmus, ha treballat de guionista i s'ha consolidat com a actriu. Queda dit. Com ella, tres intèrprets més de l'obra tenen alguna deficiència psíquica i es fonen amb els altres tres intèrprets —el gremi els anomena “normatius”— en un muntatge que és un crit d'alerta contra la discriminació i també un crit d'esperança per la llibertat individual de totes les persones, sigui quina sigui la seva condició, en una lluita constant contra el sistema: el social, el judicial, el dels prejudicis i les etiquetes.Fa unes setmanes, l'estrena de l'obra «Cost de vida», a La Villarroel, va revifar el dilema sobre si és ètic o no que actors o actrius, diguem-ne novament “normatius”, facin els papers de persones amb discapacitat, com hi feien, d'altra banda memorablement, l'actor Pau Roca, en un paper d'un professor universitari amb paràlisi cerebral, i l'actriu Anna Sahun, amb una afectació tetraplègica després d'un accident.En tot cas, Alberto San Juan juga amb foc i no es crema i a més obre una finestra de bat a bat que no s'hauria de tancar i dóna una excel·lent oportunitat a quatre intèrprets amb alguna discapacitat —també tenen paràlisi cerebral l'actriu Desirée Cascales i els actors Marcos Mayo i Pablo Sánchez— resolent en algun moment amb sobretitulat o veu en off les intervencions per exemple de l'actriu Desirée Cascales, en el paper de la jutgessa, en cadira de rodes, una de les intervencions més aplaudides després d'un minimonòleg estremidor.«Lectura fácil» tracta també sobre el poder. Qui el té. Qui l'administra. Tracta de la discriminació de la dona. De la submissió de la ciutadania davant de normes, lleis i regulacions a vegades incomprensibles. Dels camins inescrutables de la burocràcia i de les travessies en el desert per aconseguir un ajut o un permís. «Lectura fácil» aposta per una arriscada escena de sexe amb fel·lació inclosa que, en temps de reculada al classicisme caspós, pot provocar encara la reacció ofesa d'algun espectador poc curat d'espants. L'escena no és o no hauria de ser cap revolució. Fa força anys, a pocs metres del Teatre Lliure, a l'altra banda de la plaça Margarida Xirgu, dins el Mercat de les Flors, l'aleshores jove director Roger Bernat també va provocar l'stablishment local amb una escena de sexe en viu que en alguns casos va congregar algun espectador repetidor en més d'una funció. Ara, en l'era del porno desbocat a Internet, la provocació i el morbo afegit no provoquen, segurament, el mateix efecte. Ben al contrari, marquen un pols a la convencional autocensura en la posada en escena políticament correcta.El rerefons de l'obra «Lectura fácil» es basa en quatre noies (les representen Estefanía de los Santos, Anna Marchessi, Carlota Gaviño i Pilar Gómez), totes parentes pròximes en la ficció, que viuen plegades en un pis tutelat fins que una d'elles decideix fugir i okupar un habitatge. Hi ha un procés d'esterilització d'una de les noies i les altres han de declarar davant de la jutgessa sobre com viuen i com es relacionen les unes amb les altres. És en aquestes declaracions quan la dramatúrgia agafa més volada, a vegades, malgrat la delicadesa del tema, amb un cert aire d'humor que desprèn amb una brillant ironia el personatge de l'actriu Anna Marchessi.La interpretació és coral, sensible i mesurada a la vegada. Sorprèn que algunes de les reaccions dels personatges, pròpies de la seva diversitat funcional, provoquin a vegades somriures discrets en bona part de la platea. El dramaturg i director Alberto San Juan ha reduït més de 400 pàgines de l'original a una dramatúrgia d'una cinquantena de pàgines i hi ha afegit alguns minimonòlegs, exempts en la novel·la, per acabar de relligar la seva versió lliure de «Lectura fácil».Una hora i tres quarts d'una obra singular que la nit d'estrena a Montjuïc es va veure afectada per una interrupció, a causa d'una fallada tècnica elèctrica, superada amb professionalitat per la companyia i amb resignació pels espectadors, com si esperessin aparcats en un comboi de Renfe, i que van tenir l'oportunitat d'assistir a una mena d'assaig general o “work in progress” de propina. Això sí, sense entrepà de xoriço, com els entrepans que es cruspeixen quan s'envolen, camí de la llibertat, les quatre protagonistes de «Lectura fácil». (...)