L'empestat

Teatre | Musical

informació obra



Composició musical:
Carles Pedragosa
Intèrprets:
Jordi Oriol, Carles Pedragosa
Escenografia:
Sílvia Delagneau
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Il·luminació:
Alex Aviñoa
Producció:
Indi Gest, Temporada Alta 2015, OSIC
Dramatúrgia:
Lluís Danés
Direcció:
Lluís Danés
Autor:
Gemma Brió
Sinopsi:

L’empestat és una perversió de La Tempesta de Shakespeare basada en la figura de Caliban, però també la d’Ariel. És una reescriptura tan personal i juganera del clàssic com ja ho era La caiguda d’Amlet (TA 2007) respecte de Hamlet. I, com aleshores, l’altre gran referent és Albert Camus (allà, La caiguda; aquí La pesta). 

A les mans de Xavier Albertí i aquest cop acompanyat de l’actor i músic Carles Pedragosa, Jordi Oriol torna a presentar-nos un treball en què el text i la música juguen un paper similar: el d’un treball acústic per empastar-nos del seu bon gust rítmic, poètic, gramàtic i dramàtic.

Crítica: L'empestat

18/07/2016

Deliciosament empastifat

per Toni Polo

Jordi Oriol ha tornat a fer-ho. Després de caure amb l’ac de (H)amlet s’ha empastifat amb la Tempesta. Se’ns presenta amb Carles Pedragosa per fer la seva (per)versió de Shakespeare i d’Albert Camus, tot ubicant-se sota una pluja suau però inclement, sobre un piano que conté l’oceà que té els dos personatges, el nàufrag i la seva ànima, potser, aïllats del món, com a La pesta, com a La tempestat. No cal saber-ne res, de les històries originals. Igual que amb la música de Beethoven, n’hi ha prou amb deixar-se endur, d’intentar entrar en el bucle de paraules, de figures, de capciosos sentits, d’inassolibles jocs gramaticals que configuren el muntatge.

Més que una obra de teatre o un monòleg amb peus és tot plegat un poema visual on el joc de les paraules encaixa a la perfecció amb una escenografia captivadora: un piano, una banqueta, una catifa i aigua, molta aigua, un oceà atrapat. No cal res més per adonar-nos que al davant tenim l’Univers sencer, un univers on tots els detalls tenen el seu pes específic: les animalesques cares del pianista, els estudiadíssims i naturalissims moviments de les mans, les mirades, l’aigua que vessa... I,quan para la pluja descobrim un escenari nítid, totalment desentelat on les gotes d’aigua que encara bateguen sembla que encaixin en la mètrica del torrent verbal. Tot calculat, sense que ens adonem. Tot, doncs, natural.

La coordinació de tots aquests elements fan que L’empestat sigui una obra difícil. Cal pair-la amb gust (gaudir-la, fer-se-la seva) per arribar a una interpretació que aconsegueixi atrapar l’espectador, enlluernar-lo i deixar-lo bocabadat, reflectint en el sentit de les paraules: cap aquí és un Mot, cap allà, un Tom(b)... Els dos actors, posats a les mans de Xavier Albertí, ho aconsegueixen.