L’empestat

Paraula, música i imatge conflueixen en aquest espectacular poema visual que enllaça amb originals llicències ‘La tempesta’ de Shakespeare, ‘La pesta’ de Camus i la ‘Sonata núm.17’ –que Beethoven va escriure després de llegir l’obra del bard anglès– com a banda sonora. Una volguda coincidència que es troba en l’origen de ‘L’Empestat’ i que traspua en tot el muntatge. Encara és fosc a escena, que ja plou. I no ho deixarà de fer. Aquesta pluja literal dota l’espectacle d’un dinamisme extraordinari, d’una màgia que captiva per la seva bellesa i que esculpeix un a un els mots i les notes musicals que van apareixent caigudes, com l’aigua, de no se sap ben bé on. La boira i la llum realcen l’estampa presidida pel piano, que es va omplint d’aigua i fins i tot dóna cabuda als intèrprets. Excel·lents. Sens dubte, ‘L’Empestat’ no seria el mateix sense aquesta invocada pluja, constant, sempre present, que com altres produccions que utilitzen un recurs mòbil, com ara ‘La marató de Nova York’ d’Edoardo Erba –que vam poder veure fa uns anys de la mà de la tarragonina Sala Trono i on els actors Joan Negrié i Albert Triola es passaven gairebé tota l’estona corrent–, li atorguen una particularitat que la fan especial. Com ja va fer a ‘La Caiguda d’Amlet’ (on també versionava Shakespeare i Camus), entre d’altres aventures gramaticals, l’actor i dramaturg Jordi Oriol demostra la seva passió i domini de la llengua transformant el sentit d’uns textos per conferir-los un nou significat. Analogies, encadenaments, jocs de paraules i una semàntica nova per explicar, amb eloqüència i enginy, que la paraula que dóna nom a les coses, els sentiments i, en definitiva, el propi món, pot arribar a ser un parany i, si no es controla, convertir-se en una plaga. Poesia artesanal, emotiva i intel·ligent que penetra per la pell, els ulls i les orelles. Impregneu-vos-en.

Va donar-se a conèixer al 2007 amb una peça que casava Hamlet amb La caiguda de Camus. La caiguda d'Amlet forçava el llenguatge i aconseguia, entre empentes i rodolons que Hamlet assumís el desesper de l'existencialista francès. Però amb un humor que desarmava. Ara, repeteix l'operació, tot lligant La tempesta de Shakespeare amb La pesta. Xavier Albertí repeteix a la direcció. Durant aquest impàs, Jordi Oriol ha presentat vàries peces sempre construint a partir de l'explosió del llenguatge.  Ho va ser amb un humor escatolòlgic i preadolescent (Home-natja, T. Alta, 2010), sobre l'angúnia de l'autor davant del pper en blanc (T-error, TNC, 2012).  Amb el suport del col·lectiu Indi Gest, que lidera, també han emprès altres aventures: com ara posar a escena En comptes de la lletera (T. Alta, 2011).

Jordi Oriol ha tornat a fer-ho. Després de caure amb l’ac de (H)amlet s’ha empastifat amb la Tempesta. Se’ns presenta amb Carles Pedragosa per fer la seva (per)versió de Shakespeare i d’Albert Camus, tot ubicant-se sota una pluja suau però inclement, sobre un piano que conté l’oceà que té els dos personatges, el nàufrag i la seva ànima, potser, aïllats del món, com a La pesta, com a La tempestat. No cal saber-ne res, de les històries originals. Igual que amb la música de Beethoven, n’hi ha prou amb deixar-se endur, d’intentar entrar en el bucle de paraules, de figures, de capciosos sentits, d’inassolibles jocs gramaticals que configuren el muntatge. Més que una obra de teatre o un monòleg amb peus és tot plegat un poema visual on el joc de les paraules encaixa a la perfecció amb una escenografia captivadora: un piano, una banqueta, una catifa i aigua, molta aigua, un oceà atrapat. No cal res més per adonar-nos que al davant tenim l’Univers sencer, un univers on tots els detalls tenen el seu pes específic: les animalesques cares del pianista, els estudiadíssims i naturalissims moviments de les mans, les mirades, l’aigua que vessa... I,quan para la pluja descobrim un escenari nítid, totalment desentelat on les gotes d’aigua que encara bateguen sembla que encaixin en la mètrica del torrent verbal. Tot calculat, sense que ens adonem. Tot, doncs, natural. La coordinació de tots aquests elements fan que L’empestat sigui una obra difícil. Cal pair-la amb gust (gaudir-la, fer-se-la seva) per arribar a una interpretació que aconsegueixi atrapar l’espectador, enlluernar-lo i deixar-lo bocabadat, reflectint en el sentit de les paraules: cap aquí és un Mot, cap allà, un Tom(b)... Els dos actors, posats a les mans de Xavier Albertí, ho aconsegueixen.