Lengua madre

informació obra



Sinopsi:

La maternitat és un desig? La procreació, una feina? Què passaria si féssim una vaga d’úters?

Avui dia el dret a decidir quan i com ser mare és un dret en disputa. A molts llocs, es lluita per l’avortament legal mentre que en altres on ja ho era, es vol revertir la llei. Els discursos es polaritzen al voltant de la baixa taxa de natalitat, les possibilitats de la fecundació assistida, la legalització de la gestació per un altre, l’adopció per part de persones soles o parelles homosexuals. Es lliura una veritable batalla política en el territori de la procreació.

Lengua madre és una enciclopèdia sobre la reproducció al segle XXI escrita a partir de les històries de mares migrants, mares i pares trans, mares que van recórrer a la fertilització assistida, mares lesbianes, pares gais, mares adolescents, dones que van avortar, mares que van adoptar, dones que no volen tenir fills i moltes altres persones que es pregunten com reinventar la paraula mare.

En un espai híbrid entre una biblioteca i un gabinet de curiositats, on es comparteixen documents, filmacions y música, els/les performers reconstrueixen el passat i discuteixen el futur.

Crítica: Lengua madre

28/04/2022

Les mares de Lola Arias

per Martí Figueras

Hi ha primeres vegades que t’exploten el cap, que il·luminen parts fosques de tu, que t’obren nous camins mai explorats. Amb el teatre això em passa de tant en tant. Quan el què, el com i el perquè formen una illa nova per descobrir. Hi ha autors que han fet obres que han estat illes verges. En podria dir molts, de clàssics o de contemporanis. Afortunadament, el teatre és molt ampli i cada cop més sovint va definint noves fronteres, hibridant-se, buscant altres maneres d’explicar històries que toquin l’espectador. Hi ha dues tendències escèniques que servidor viu últimament amb passió militant: l’autoficció i el teatre documental. El divendres passat vaig gaudir amb un espectacle de teatre documental exemplar en la seva posada en escena, però descompensat en la seva representativitat. Fins al 8 de maig, les set actrius i els dos actors de Lengua madre s’interpreten a si mateixes a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Darrere seu hi trobem la Lola Arias, una creadora argentina que fa anys que desdibuixa les fronteres entre la ficció i la realitat.

Descobreixo que Lengua madre és un projecte que la creadora té pensat de portar a diversos racons del món, com un laboratori mòbil, donant veus a comunitats, a dones i homes que puguin explicar els seus testimonis en relació amb la maternitat i la criança. Se li gira feina. I, tanmateix, penso que és molt bonic fer-ho així: tenir el privilegi de conèixer tantes històries, transformar-les en material escènic i explicar-les a les diverses platees que visiti, cadascuna amb les seves particularitats culturals.

L’espectacle està molt ben estructurat (la dramatúrgia és a càrrec de Laura Cecilia Nicolás), per tant és fàcil poder anar trenant les diverses històries que es pugui anar trobant. Són nou capítols (com el nombre d’intèrprets a escena. Casualitat?) que van des de l’educació sexual fins a la projecció de com serà la futura mare. L’anàlisi de la maternitat en moltes veus i direccions: com les dones han anat conquistant drets; com han empès la societat i els legisladors a reconèixer noves maneres de procrear; acceptar que un home trans pot gestar; descobrir els impediments burocràtics per la gestació subrogada, per l’adopció o per l’acollida temporal; i molts altres conflictes.

Hi ha molts episodis a destacar, però en el fons preval la batalla de la dona (home, o persona no binària) pels drets a sentir el desig maternal com vulgui, a complir el seu desig quan i com vulgui, a decidir per si mateix/a la manera de criar i de transmetre uns valors a aquestes noves persones. Però val a dir que Arias no és neutral, no adopta una mirada periodística lliure de posicionament. Probablement tampoc ho pretén. Això, però, té un perill: la falta de representativitat. Desconec si l’argentina ha anat a buscar mares pro vida, antiavortistes, feministes (mal anomenades) TERF, mares obligades a donar els seus fills en acollida o dones que esdevenen ventres de lloguer forçats. Entenc que la creació escènica de posicions tan enfrontades hagués estat difícil. El gran “però” de cert teatre documental és que de vegades li falta la rèplica, altres veus que generin opinions confrontades i que, per tant, no fixin el posicionament de l’autor. Entenc que a Arias probablement li importa donar més focus als marges, a aquestes persones que durant anys (i que encara ara, sobretot en el cas de la congolesa Besha Wear) no han tingut l’altaveu necessari per denunciar les injustícies patides.

La posada en escena compta amb la complicitat d’un equip tècnic encapçalat per la Mariana Tirantte, encarregada de l’espai escènic i el vestuari. L’elenc es mou en dos nivells: primer trobem una espècie de saló allargassat on de fons trobem una de biblioteca. Sembla un gabinet de curiositats. A dalt, una passarel·la amb una barana i de fons una gran pantalla que anirà projectant imatges i vídeos que aniran contextualitzant els episodis i les històries de cada intèrpret (l’aparició dels fills de cadascun és un truc efectiu i conciliador). Precisament, les imatges i els vídeos, de gran importància, són del director de fotografia Matias Iaccarino. També la música és molt present en el muntatge. Les intèrprets canten Like a Virgin, una cançó africana i altres peces, desconec si creades ad hoc, dirigides per dos artistes musicals: Meike Clarelli i Davide Fasulo. Hi ha cançons que funcionen millors que altres i en alguns casos les coreografies (obra de Luciana Acuña) són una mica repetitives.

Hi ha, però, un episodi que sí que apunta més cap a la confrontació d’opinions. Al voltant d’un àpat de llenties, les diverses integrants exposen els seus models de família i defensen les seves opcions de gestació. S’apunta, d’una manera amable i constructiva, el debat sobre la mercantilització que pot suposar la gestació subrogada o la maternitat entesa com un mecanisme de perpetuació del capitalisme. Són petits apunts difuminats que ràpidament se superen, per donar pas a un últim episodi: la utopia d’un futur on totes les opcions de maternitat exposades seran possibles i conviuran en pau i harmonia. Tanmateix, no sé si (per les disfresses que porten en aquest moment, com si fossin superheroïnes tronades) ens hem de prendre aquest final com una projecció de futur seriosa o com una espècie de broma irònica.

Penso com al carrer, als mitjans o a les xarxes socials aquests debats cremen, cavant trinxeres sense possibilitat de conciliació. I la possibilitat que un escenari pugui esdevenir l’àgora de debat i entesa per tractar temes tan universals com la maternitat, no s’ha de deixar perdre. Bé que el Teatre Lliure impulsa conferències performatives i taules diverses, no?