Quan tens 8 anys, la vida es desplega amb intensitat, les emocions es van fent cada cop més fortes, els aprenentatges es van consolidant i tot el que et rodeja, tot el que t’acompanya té una importància suprema, com si fos per sempre. No som conscients de que tot es pot perdre, de que la mort pot colpejar amb força. I el dol, pel qual ningú està preparat, és un període fosc que un ha de saber gestionar perquè no acabi amargant-li la vida. “Les ales de la Carlota” de la companyia Anna Roca és una obra que parla del dol infantil i de com amb la imaginació, creant mons llunyans podem trobar la manera de reconnectar amb la nostra realitat i acceptar-la.
Unes primeres escenes picades ens mostren l’ensopiment i la tristesa de la Carlota i de com el seu pare intenta motivar-la amb excursions, històries i joguines. Però el mal de panxa de la nena li fa impossible sortir del sofà, ni tant sols va al col·legi. Quan un ocell s’enclasta contra la finestra, la Carlota decideix socorre’l. El seu pare l’ajuda i li construeix una casa de fusta i un niu pel jardí. Però la Carlota continua arraulida, amb el seu mal de panxa. Quan el seu pare no hi és, com si estigués somiant, se li apareix la cadernera, gran i ufanosa, per emportàr-se-la i començar un viatge.
Durant l’obra se li apareixeran diferents espècies d’ocells: el pit-roig, l’ànec de coll verd, la mallarenga, etc. Tots i cada un d’ells té una manera de viure la vida i d’encarar les pors. La Carlota recupera l’alegria, sent el vol lleuger, riu amb les ocurrències dels seus companys. Tanmateix viu en un món il·lusori, però les vivències que va tenint en aquest món li recorden moments i anècdotes compartides amb la seva mare, sobre la importància de tenir un bon estol que l’acompanyi, sobre el poder curatiu del riure encara que sentim dolor...Malgrat tot, la resistència de la Carlota és encara forta i la relació amb el pare es fa més tensa. Però al cap i a la fi és una faula per nens, no és una història crua i dura com si ho és la pel·lícula “Un monstre ve a veure’m” (JJ Bayona, 2016), que també tracta sobre el dol a través de la imaginació, recreant mons imaginaris.
L’obra funciona, però potser li sobra alguna aparició d’un ocell, especialment el de la garsa que encara no sé massa bé quina funció té, ni què li aporta a la nena. Potser li falta un embolcall més de rondalla o quelcom que la faci més tendra perquè acabi d’arribar amb més força el conflicte, la por i la ràbia que sent la Carlota.
La funció la porten la Sara Morera, qui fa d’una Carlota que viu aquest tornado emocional, la Cristina Arenas, qui es multiplica en les diferents espècies d’ocells i materialitza el recorda de la mare, i el Jordi Gilabert, el pare esforçat i també algun altre ocell que intervé en el viatge de gestió del dol de la Carlota. Són bones interpretacions, a vegades una mica planeres (sobretot en el cas del pare, tot i que també és problema de dramatúrgia), però que, sobretot en les creacions ocellaires poden mantenir el vol amb seguretat i ritme.
