Les benignes

El Temporada alta ha incorporat la coproducció europea al cap de setmana dels programadors. L'adaptació de Guy cassiers de la novel·la de Jonathan Little és un treball titànic. D'una contundència en el discurs, tothom podria ser un botxí si la circumstància li obliga, humanitza un agent de la SS encarregat de la neteja dels jueus. Max Aue procura desentendre's però, segons el seu punt de vista, no pot desempallegar-se'n. La disposició dels llums penjats del sostre (que viatgen guanyant alçada del fons d'escena al mateix pati de butaues pretén trencar la quata paret: demostrar que Aue és tant ésser humà com els que decideixen veure i criticar el muntatge. L'obra, de prop de tres hores i mitja i en flamenc, exigeix un esforç per l'espectador que ha d'optar a seguir el text (el discurs és de pes i cal seguir-lo per no perdre's en les justificacions per l'eliminació jueva) o veure què succeeix a escena. Certament, el moviment és mínim. De fet, el personatge protagonista es dirigeix sovint al públic des del prosceni o pateix els malsons conseqüència dels assassinats indiscriminats d'uns jueus incrèduls de tanta barbàrie. Això evita cap imatge cruenta, tot i que sí que posa la víctima (el nen violinista) a l'escena per humanitzar també les víctime,s posar-los-hi un rostre, evidenciar que estaven indefensos. L'escena representada és en les discussions entre els oficials sobre com aplicar les ordres vingudes de Berlín.La segona part, ja a Berlín, després de caure ferit al front d'Stalingrad (amb un exèrcit nazi ja en descomposició) es van comprovant com de difícil és complir amb l'ordre de l'extermini jueu. En aquesta segona part, la pantalla en què es projecten els vídeos dels malsons, d'ombres de cossos que van podrint-se, hi ha la sorpresa escànica més impactant (que millor no revelar). La producció mostra com la jerarquia nazi es va desajustant, tot es desorganbitza davant la imminència de la derrota. El treball dels actors segueix sent d'una elevada intensitat. Tot i que hi ha peripècia històrica, no cal recórrer a armes, corredisses, jocs efectistes. Per últim, una reflexió de fons sobre l'adaptació (i pressumiblement  sobre el llibre). Presentar un botxí que no s'arrepenteix del què va fer, que entén fins a quin punt estava obligat per les circumstàncies és un molt bon punt de partida. Efectivament, tothom té una part violenta que pot aparèixer si se sent atacat. Fugir, desentendre's, com es veu en la segona part de l'obra tampoc és una solució vàlida. Al prosceni Max Aue intenta explicar-se que tothom hauria fet molt similar al que va executar ell. Però, s'imposen dues preguntes: Si el nazisme hagués triomfat i l'extermini jueu s'hagues completat, aquella acció reprovable seguria sent qüestionada? Seria, només un "efecte secundari" que hauria permès el triomf d'aquell nou ordre mundial? Fins a quin punt és fiable el punt de vista de Max Aue (un personatge fictici però molt verossímil, segons els mateixos historiadors) que mira de treure's el rostre de monstre que el podria condemnar en un hipotètic Procés de Nuremberg? Una peça teatral d'alta densitat, tant en el seu fons com en la seva forma.